Divendres, suc de tomàquet siroll de tractors iogurts de maduixa quaderns amb gargots.
Dissabte, arròs a banda tovallola amb sorra i sal faldilles i sandàlies claus que obren tots els panys.
Diumenge, crispetes al sofà diaris rebregats migdiades amb pijama cigarretes i vi blanc.
Menú de degustació
I l'endemà ningú no l'ha vist, però ens trobarem a la ciutat eterna per assaborir peix fresc i músiques enyorades. Per esperar-nos sempre sense desesperar.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament. Maria-Mercè Marçal, 'Vuit de març'.
Avui fa un any que els diaris n'anaven plens: havien trobat en Xiri enmig del bosc. Avui fa un any que ens vam quedar sense alè. El nostre Xirinacs? Mort? Va marxar com ell volia, ell va decidir quan i on deixaria aquest món. La setmana que ve farà un any que el Fossar de les Moreres va omplir-se a vessar per acomiadar-lo. Per dir-li adéu, i gràcies. A ell, que va dedicar tota la vida a lluitar per la llibertat.
Com sempre: el millor homenatge, la victòria. Fins sempre, Xiri!
Aquí el teniu, el meu mini-roser. Se'n diuen "pitiminí", m'ho ha dit ma mare. I jo em pregunto com una cosa tan maca pot tenir un nom tan cursi. Després del traspàs de la tomaquera i passat ja el període de dol, em trobo de nou, sense buscar-ho, amb la responsabilitat de tenir cura d'un ésser viu. La seva existència depèn de mi, però lluny d'espantar-me, em fa molta il·lusió. Ella segur que està cagada: ha anat a parar a un pis de 50 metres quadrats, on hi viuen dos fumadors i amb una assassina de tomaqueres! Però prometo fer-ho tan bé com pugui.
Al pis nou no hi tenim balcó i les finestres són un xic especials. Estan inclinades, com les típiques de les golfes, m'enteneu? Així que mentre hi visquem no podrem penjar cap estelada visible des del carrer. És per això que he decidit penjar l'estelada al bloc. Que també és visible a una altra mena de "carrer". Aquesta és la meva estelada, l'única que tinc. La de l'estel roig.
Recolzava la jaqueta al respatller de
la cadira i seia creuant les cames. Normalment portava un llibre a la
bossa i es passava l'estona llegint-lo. Si no, feia els mots
encreuats del diari o es limitava a mirar per la finestra. Segur que
s'imaginava les històries de la gent que passava per davant.
Arribar als 28 ja comencen a ser
paraules majors, eh? Bé, des de la perspectiva d'algú
que amb prou feines fa tres mesos que té els 24!
D'aquests 28 anys de vida, com a mínim
la meitat els has dedicat a treballar per tot allò que
consideres just. A posar el teu granet de sorra per construir
una altra manera de vida. Imagina't les coses que et queden
per fer! La constància i les ganes de viure fan que
t'admiri cada vegada que et veig.
A les nits és quan té les idees més brillants. Quan ja és al llit, després d'haver llegit unes quantes pàgines del llibre de torn i haver-lo deixat sobre la tauleta de nit, quan ja s'ha arraulit entre els llençols, se li acut una frase esplèndida, o el vers perfecte per acabar aquell poema que té desat en un calaix, entre paperassa, o l'argument per a una novel·la.
El despertador sona a
les 6.50. El programa així per poder fer el ronso deu minutets entre els
llençols. Quan torna a sonar, li clava una bufetada i s’aixeca. Amb els ulls
clucs, arrossega els peus fins al lavabo i s’asseu a la tassa del wàter. Es
renta les mans i la cara; arriba a la cuina i encén la ràdio. Ara ja comença a
ser persona. Bol de cereals amb llet i cacau. Morts al Pròxim Orient a les que
ens hem acostumat tant que ja no ens esgarrifen. Declaracions de polítics
buides de contingut, algun avenç científic, trànsit a les principals carreteres
de la xarxa viària. El Sàhara occidental continua igual més de trenta anys
després. Sol i augment de les temperatures.
A les vuit agafa el
tren. Treballa de 9.00 a
18.00, amb una hora per dinar, en una empresa de publicitat. A quarts de vuit
torna a ser a casa. Viu sola, com sempre havia volgut. Quan fa falta, de camí a
casa passa pel súper a fer la compra. Es treu la roba i es fica sota la dutxa,
amb la ment en blanc i els braços morts. Li agrada l’olor que fa el sabó, per
això se’n posa molt. Cargola els cabells amb una tovallola i s’eixuga el cos.
Crema hidratant, crema anticel·lulítica, crema reafirmant de pits. Desodorant i
tallaungles. Sopa qualsevol cosa mentre la televisió li absorbeix els
pensaments. Abans, però, haurà fet la trucada rutinària a casa els pares. Llegeix
un parell de capítols del llibre de damunt la tauleta de nit. Un parell de
badalls, bona nit i tapa’t.
Hi ha una cançó del Feliu Ventura que em fa enyorar Vilafranca cada cop que l'escolto. D'acord, potser la millor ciutat del món és Xàtiva, però sens dubte la millor vila és la meva. I no admeto objeccions.
Foto: cap_a_casa.jpg. Feta aquesta tarda, tornant del bolo al Senglar.
Trepitjo tan poc el Penedès, que quan començo a olorar les vinyes se'm posa la pell de gallina. Tornant en tren de Barcelona, la primera mitja hora és àrida i plena de polígons, però mica en mica, apareix el verd, i l'aire torna a respirar...
Un dia, pel teu aniversari, et vaig escriure un poema i el vas penjar a la paret de l'habitació. Encara hi és, allà, sobre el capçal del llit. No saps la vergonya que em fa!
Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Pel micròfon anunciaven la següent actuació. Deien el meu nom. Durant aquells minuts en què havia de conscienciar-me que la següent era jo, el cap se’m col•lapsava. Si algú em parlava, mossegava amb la mirada. Agafava la partitura per repassar-la un darrer cop abans de pujar a l’escenari: era com si la llegís per primera vegada. Sentia la suor freda per tot el cos. M’imaginava aixecant-me, travessant el passadís i sortint d’allà dins. Desitjava que passés qualsevol cosa (que hi hagués una apagada general, que algú es desmaiés, que cridessin “bomba!”) per desempallegar-me de pujar a tocar. Però, òbviament, res no passava. I, inevitablement, acabava arribant el moment en què havia d’aixecar-me, no pas per fugir corrents sinó per pujar dalt de l’escenari i enfrontar-me al meu pànic. [continua...]
Avui fa un any que els diaris n'anaven plens: havien trobat en Xiri enmig del bosc. 
Aquí el teniu, el meu mini-roser. Se'n diuen "pitiminí", m'ho ha dit ma mare. I jo em pregunto com una cosa tan maca pot tenir un nom tan cursi. 
Al pis nou no hi tenim balcó i les finestres són un xic especials. Estan inclinades, com les típiques de les golfes, m'enteneu? Així que mentre hi visquem no podrem penjar cap estelada visible des del carrer. És per això que he decidit penjar l'estelada al bloc. Que també és visible a una altra mena de "carrer". 
A les nits és quan té les idees més brillants. Quan ja és al llit, després d'haver llegit unes quantes pàgines del llibre de torn i haver-lo deixat sobre la tauleta de nit, quan ja s'ha arraulit entre els llençols, se li acut una frase esplèndida, o el vers perfecte per acabar aquell poema que té desat en un calaix, entre paperassa, o l'argument per a una novel·la.
Hi ha una cançó del Feliu Ventura que em fa enyorar Vilafranca cada cop que l'escolto. D'acord, potser la millor ciutat del món és Xàtiva, però sens dubte la millor vila és la meva. I no admeto objeccions. 
- Una cosa he après d'aquest viatge.
Assumiràs la veu d'un poble,
Pel micròfon anunciaven la següent actuació. Deien el meu nom. Durant aquells minuts en què havia de conscienciar-me que la següent era jo, el cap se’m col•lapsava. Si algú em parlava, mossegava amb la mirada. Agafava la partitura per repassar-la un darrer cop abans de pujar a l’escenari: era com si la llegís per primera vegada. Sentia la suor freda per tot el cos. M’imaginava aixecant-me, travessant el passadís i sortint d’allà dins. Desitjava que passés qualsevol cosa (que hi hagués una apagada general, que algú es desmaiés, que cridessin “bomba!”) per desempallegar-me de pujar a tocar. Però, òbviament, res no passava. I, inevitablement, acabava arribant el moment en què havia d’aixecar-me, no pas per fugir corrents sinó per pujar dalt de l’escenari i enfrontar-me al meu pànic. 
