Aquest Nadal vaig demanar a ma mare si podia pujar a la Pobla unes agulles i llana perquè m'ensenyés a fer punt en les hores mortes entre àpats i jocs de Trivial i Verbàlia. Em va ensenyar a fer el punt del dret i del revés, i em va regalar les agulles perquè continués a casa. Ho havia deixat estar fins aquest cap de setmana, que m'hi he posat tota sola. Sense el seu ajut, la cosa està quedant força horrorosa. El tros que duc fet és ple de punts mal fets, forats, punts de més en una banda, punts de menys en una altra. Pel camí hi he deixat defectes, errors i imperfeccions. Però tot just acabo de començar i suposo que, amb la pràctica, anirà sortint cada cop millor. Que, com diria la C., la vida és això. Cagar-la de tant en tant i anar millorant. Mira, ara m'ha sortit una metàfora.
Ahir vam passar pel recital 'Quan la dignitat acampa a la plaça', el primer dels actes de la 'korrespondensia poetika 2011' que organitza l'eskamot kultural k poetika. A la plaça Doctor Bonet de Vilafranca, una desena de poetes van recitar versos relacionats amb la indignació i la dignitat, i com que la majoria eren desconeguts per mi, la d'ahir va ser una nit de descobertes poètiques poetikes. I em quedo amb una: Gemma Arimany.
De primer van foradar-me les orelles i de llavors ençà duc arracades. No prengueu aquest bosc per una alzina.
M.M.Marçal.
Perquè hem fet molt però encara queda molt per fer.
Per cada dona morta a mans d'un home que la creu seva. Per cada cop que en una entrevista de feina et demanen si tens parella i si penses tenir fills. Per cada dona acomiadada per quedar-se embarassada. Per totes les dones que encara cobren menys per fer la mateixa feina que un home. Per cada anunci de desodorant sexista. Per cada cop que has sentit 'i què, està bona la becària nova?'. Per totes les mares i àvies que s'han passat la vida planxant pantalons, passant l'aspiradora, preparant el dinar i tenint cura dels fills. Per cada cop que has d'aguantar sentir 'la dona de'. Per totes les dones assetjades en silenci. Per cada decisió valenta d'avortar, que el cos és nostre i només nosaltres decidim.
Perquè de motius, en sobren, avui vindiquem de nou la paraula DONA. I xiuxiuegem juntes la cançó de fer camí:
Una part de la culpa que aquest bloc estigui en parada cardíaca és Twitter. L'altra és una barreja de manca de temps per organitzar les idees i escriure-les, i manca de motivació, que a temporades també n'hi ha.
Davant de l'ordinador, amb feina pendent per a un informe de Media.cat i amb poca capacitat de concentració, obro l'Spotify i escric al cercador "Ovidi Montllor". Apujo el volum i m'encenc una cigarreta mentre miro el full en blanc.
T'he escrit una carta que no rebràs mai. I he recordat que anys enrere també vaig escriure't una carta que començava dient "Això que t'escric, no ho llegiràs mai". Ja ho veus, la de coses que t'he dit sense que ho sàpigues. Ni t'ho imagines, quan ens creuem pel carrer i ens saludem amb un trist cop de cap. Tres segons i passes de llarg. Aleshores recordo aquella carta, i també la teva olor. M'humitejo els llavis i, mirant a terra, em transporto al banc del passeig, a la cafeteria, al parc... I quan miro enrere, ja has girat la cantonada.
Avui ens hem tornat a creuar. Amb un cop de cap a l'uníson tu has dit "adéu" i jo, "hola". En tres segons has tornat a passar de llarg. He tancat els ulls i he cregut que m'aturava i em girava: "Ei, tens pressa?" "Hmmm Sí, vaig a la feina, per què?", potser hauries dit. O potser un descol·locat "Ah... No... Per què?". Fos com fos, m'hauries preguntat per quins set sous et demanava si tenies pressa, si des de fa anys les nostres converses es limiten a un hola i adéu. "No, res, havia pensat que si tenies deu minutets potser voldries anar a fer un cafè". I al bar, sense escapatòria, t'ho hauria deixat anar. T'hauria dit tot allò que he escrit a la carta que no rebràs mai. Tot allò que et diria si pogués algun dia aturar-te pel carrer i dir-te "Ei, tens pressa? Et convido a un cafè". Quan he mirat enrere, ja havies girat la cantonada.
Et despertes mandrosa. És el que toca, som diumenge. T'encanta que el despertador dels diumenges sigui la llum que s'escola per les escletxes de la persiana. El llit és fred: estires el braç i t'adones que és buit. Que estrany, penses. Però ho aprofites per estirar-te en diagonal i fer el ronso ocupant tots els centímetres del matalàs. Al cap d'una estona, t'incorpores, et poses les ulleres, et reculls els cabells, et poses les sabatilles i surts de l'habitació.
Al mirall del lavabo, un post-it: 'He sortit un moment, no trigaré'. Que estrany, penses. I quina enveja de cal·ligrafia.
Vas cap a la cuina. Et cagues en tot perquè ahir no vau rentar els plats, i ara tot ha quedat ressec. Agafes la cafetera, hi poses l'aigua, el cafè, la tanques, i la poses al foc. Encens la ràdio i sona aquella cançó dels Pets que feia tants anys que no escoltaves. Somrius.
Sents el dringar d'unes claus. S'obre la porta i el 'bon dia' entra amb una paperina de xurros en una mà i un vas de xocolata desfeta en l'altra. I tant, bon dia! I penses que, de vegades, tots els detalls s'alineen per oferir-te un moment perfecte. Perquè, de vegades, amb ben poc en tens prou per sentir-te bé.
'Però què dius, si em sembla que cada dia sóc una mica més baixet', em respon quan li dic 'Cesk, t'has fet gran'. Ho vaig comprovar divendres passat al concert a l'Auditori, on presentava amb els Altres Bandais les cançons del disc nou, 'La mà dels qui t'esperen'.
Quan van aparèixer damunt l'escenari em van venir unes ganes boges
d'enfilar-m'hi i abraçar-los. De fet, crec que no em vaig treure el
somriure estúpid de la cara en tot el concert. Era una cita especial.
Era la primera vegada que els anava a veure com a ex-teclista, i la
veritat és que vaig xalar.
En Cesk s'ha fet gran i ara ja no només canta cançons sinó que les
interpreta. Se sent molt més còmode damunt l'escenari, i això es nota.
Si no estàs a gust, no fas pallassades ni imites el Núñez de Crackòvia.
Dic jo. Té el rodatge d'algú que porta cinc anys 'patejant' els
escenaris del país, i això es nota. Té el control, de l'escena i de la veu, i mostra confiança.
Escoltant aquests dies el disc i pensant en aquests últims anys m'adono
no només que ha crescut (encara que continuï sense arribar al metre
seixanta; com jo, vaja) sinó que l'he vist fer-se gran. I em vénen al
cap muntanyes d'imatges, moments i cançons...
Obres la llibreta i anotes, una damunt de l'altra, totes les coses que t'has d'emportar. Un titolet per al necesser, un altre titolet per a la roba, i un tercer, per a la resta de coses, com ara les ulleres de sol, el carregador del mòbil, la biodramina, i la càmera de fotos.
Et passeges pel lavabo i l'habitació i repasses els armaris amb la mirada per no descuidar-te d'apuntar res a la llibreta.
Un cop has fet la llista, agafes les coses una per una i, mentre les poses damunt del llit, fas una creueta al costat de la paraula. La creueta significa que has agafat el raspall de dents i l'has deixat damunt del llit, però encara no l'has posat al necesser.
I un cop ha estat tot col·locat damunt del llit, comences a ficar-ho a la maleta. Plegues la roba a la manera com vas veure aquell dia a la tele. Sembla que així la roba ocupa menys espai. Ara sí, quan el fiques dins, ratlles la paraula "biquini" de la llibreta. I les paraules "xancletes", "tovallola platja", "crema solar"...
Potser hauràs de seure-hi al damunt, per poder tancar la maleta, però en tot cas, ja ho tens tot per... marxar de vacances!
En los suburbios de La Habana, llaman al amigo mi tierra o mi sangre. En
Caracas, el amigo es mi pana o mi llave: pana, por panadería, la fuente
del buen pan para las hambres del alma; y llave por...
-Llave, por llave -me dice Mario Benedetti.
Y
me cuenta que cuando vivía en Buenos Aires, en los tiempos del terror,
él llevaba cinco llaves ajenas en su llavero: cinco llaves, de cinco
casas, de cinco amigos: las llaves que lo salvaron.
[Galeano ha dit avui, quan ha anat a acomiadar-se de Mario Benedetti: "Benedetti en italià significa beneïts, i només puc dir això, beneïts; beneïts siguin les dones i els homes honestos i generosos com ell"]
---
Cómo voy a creer / dijo el fulano
que el mundo se quedó sin utopías
cómo voy a creer
que la esperanza es un olvido
o que el placer una tristeza
cómo voy a creer / dijo el fulano
que el universo es una ruina
aunque lo sea
o que la muerte es el silencio
aunque lo sea
cómo voy a creer
que el horizonte es la frontera
que el mar es nadie
que la noche es nada
cómo voy a creer / dijo el fulano
que tu cuerpo / mengana
no es algo más de lo que palpo
o que tu amor
ese remoto amor que me destinas
no es el desnudo de tus ojos
la parsimonia de tus manos
cómo voy a creer / mengana austral
que sos tan sólo lo que miro
acaricio o penetro
cómo voy a creer / dijo el fulano
que la útopia ya no existe
si vos / mengana dulce
osada / eterna
si vos / sos mi utopía.
Divendres, suc de tomàquet siroll de tractors iogurts de maduixa quaderns amb gargots.
Dissabte, arròs a banda tovallola amb sorra i sal faldilles i sandàlies claus que obren tots els panys.
Diumenge, crispetes al sofà diaris rebregats migdiades amb pijama cigarretes i vi blanc.
Menú de degustació
I l'endemà ningú no l'ha vist, però ens trobarem a la ciutat eterna per assaborir peix fresc i músiques enyorades. Per esperar-nos sempre sense desesperar.
'Però què dius, si em sembla que cada dia sóc una mica més baixet', em respon quan li dic 'Cesk, t'has fet gran'. Ho vaig comprovar divendres passat al concert a l'Auditori, on presentava amb els Altres Bandais les cançons del disc nou, 'La mà dels qui t'esperen'. 
Obres la llibreta i anotes, una damunt de l'altra, totes les coses que t'has d'emportar. Un titolet per al necesser, un altre titolet per a la roba, i un tercer, per a la resta de coses, com ara les ulleres de sol, el carregador del mòbil, la biodramina, i la càmera de fotos. 
