Segur que us passa, que busqueu alguna cosa per internet que us
interessa i mirant, mirant, allò us porta a buscar-ne una altra, fins
que al cap d'una estona teniu quinze pestanyes del navegador obertes, i
entre la primera i l'última no sembla que hi hagi d'haver cap relació. A
mi em passa cada dos per tres. Fa una estona que miro i escolto per
YouTube cançons de Johnny Cash. Hi he anat a parar perquè he buscat la
careta d'entrada d'una sèrie que estic mirant i que aprofito per
recomanar-vos: 'The big C', una comèdia sobre una dona d'uns quaranta
anys, interpretada per Laura Linney, a qui li han diagnosticat un
melanoma en fase terminal. (Sí, com a 'Breaking bad', però les dues
sèries no tenen res a veure). Si voleu una mica d'info, aquí, aquí i aquí en trobareu.
M'agrada molt la careta d'entrada. Així que he anat a buscar de qui era la cançó. Leftover Cuties.
Un grup de Califòrnia que fa, per simplificar-ho i recorrent a
etiquetes, jazz-pop vintage. La cançó completa es titula 'Game called
life'.
El primer disc, o millor dit els primers discs, me'ls vaig comprar quan devia tenir uns dotze o tretze anys.
En aquella època havia descobert els Gossos per la meva germana gran, i em passava hores i hores escoltant i cantant aquell disc que acabava amb el fantàstic 'Quan et sentis de marbre'. Un dia, cercant per la 'G' de la secció musical d'uns grans magatzems on havia anat amb mons pares (devia ser la 'setmana fantàstica' o una cosa d'aquestes) vaig descobrir, inflada d'alegria, que el grup ja tenia un disc anterior. Recordo com si fos ara que vaig estar una bona estona mirant la contraportada, on apareixien, en blanc i negre, els quatre membres del grup: per fi els havia pogut posar cara! I ho confesso ara: durant un temps (uns anys!) vaig ser força grupie dels Gossos (ostres, però si fins i tot tenia un carnet del club de fans!). Deu ser per això que, tot i que després del quart disc els vaig perdre una mica la pista, tinc un record molt dolç del grup.
No va ser l'únic disc que vaig comprar aquell dia.
10 d'abril de 1970. Paul McCartney anuncia a través d'un comunicat que deixa els Beatles. 'The dream is over', diu John Lennon uns dies deprés. Ahir va fer deu anys que el grup es dissolia, tot i que la seva estela (i el seu marxandatge) no ha fet més que créixer amb el pas dels anys.
Un mes després del comunicat de McCartney, que anunciava allò que ja es veia a venir, sortia l'últim disc (i documental) dels Beatles 'Let it be' (1970), que, tanmateix, fou enregistrat abans que 'Abbey Road' (1969). Un 'Abbey Road' que deixava perles com 'Come together' i les millors cançons de George Harrison ('Something', 'Here comes the sun'), i un 'Let it be' l'enregistrament del qual va constatar que el final havia arribat.
'Van ser les sessions més tristes de la terra', va dir Lennon. 'Foren
molt lamentables', afegiria McCartney. 'La depressió més gran', segons
Harrison. La idea primera, de McCartney, era mirar de tornar als origens
musicals (per això en un principi havia de titular-se 'Get back') amb
cançons senzilles i de pop-rock i tornar a tocar en directe, cosa que
havien deixat de fer quatre anys enrere. A més, volien enregistrar en
vídeo els assajos per després fer-ne un documental...
L'altre dia, llegint la Go Mag, vaig veure que Adam Green (web i myspace) acaba de publicar un nou disc, el sisè: 'Minor Love', i el 2 de març el presentarà a la sala Razzmatazz de Barcelona.
Preludi. Anem directes a la 2 de l'Apolo. Dic el meu nom a l'entrada. No em troben a la llista, però quan explico que sóc periodista, la noia fa cara de 'no cal que em diguis res més' i em dóna un parell d'entrades. Entrem. 'Hmmm... Bel, vols dir que és aquí? Veig molts grenyuts però ni un sol 'gafapasta'...'. Tornem a l'entrada i la noia ens confirma que ens hem equivocat de sala però mira de convèncer-nos perquè ens quedem. 'Ei, que els See són molt bons, eh?'. Bé, ens ho creiem, però avui teníem previst d'anar a veure Mazoni, així que sortim i fumem mentre esperem que obrin la sala gran.
Fuga. Jaume Pla/Mazoni va despullar-se ahir a la nit en un concert irrepetible i que passarà a la posteritat en forma de disc en directe. En una sala Apolo plena, en què uns quants vam poder gaudir de l'espectacle asseguts al voltant de tauletes amb les seves respectives espelmes, Mazoni va repassar un disc que es troba pràcticament descatalogat, '7 songs for a sleepless night' (Bankrobber, 2004).
belzaballa |
Música |
divendres, 11 de desembre de 2009 | 01:19h
Preludi. Si pel fet que fa més de dos mesos que no actualitzo aquest bloc algú s'espera un post currat, interessant i original, potser es decebrà. Tinc intenció de parlar del grup revelació que porta dies en boca de tothom, així que, d'original, poc. Però és el que hi ha. M'han robat el cor, què voleu que hi faça?
A alguns de vosaltres, el nom de Dave Carroll segurament no us sona de res. És un músic canadenc a qui la companyia aèria United Airlines va trencar la guitarra en un vol rutinari dins dels EUA. Com que la companyia no el va voler indemnitzar, el músic va venjar-se de la millor manera que sabia: fent cançons. Es tracta d'una trilogia de videoclips, força còmics i un pèl freaks, on acusa United Airlines de trencar guitarres. El primer vídeo ha estat vist més de cinc milions de vegades (que es diu ràpid!) a YouTube, i ara ja ha tret la segona part.
Una manera imaginativa de deixar pel terra la reputació d'algú i de publicitar-se. Perquè, si fins fa quatre dies a aquest home no el coneixia ningú, gràcies al poder d'internet, milers de persones ja saben, com a mínim, que existeix.
Preludi. Que el MySpace s'ha convertit en una eina imprescindible i molt útil per als músics, fa temps que ho sabem. Quan les vendes de discos baixen, allò que cal és fer concerts, i per a això, la gent ha de conèixer la teva música.
Fuga. Dimarts sortirà a la venda el cinquè disc de Sidonie, 'El incendio', que ja podeu escoltar de principi a final al seu MySpace. Dotze cançons que aconsegueixen estar a l'altura del treball anterior, 'Costa Azul'. Un disc de pop-rock bohemi que parla, sobretot, d'amor. (De fet, sembla que un dels últims possibles títols que van posar damunt la taula era 'Amor i rock'... buf.) Música, que passa com aigua fresca (i si no, escolteu 'Nueva York'), d'un trio de romàntics que prefereixen ser reis a l'infern abans que ser vassalls al cel.
(Podeu veure el vídeo-clip del single, 'El incendio', a la web del grup.)
Amb les cançons passa com amb les olors, que quan en sents algunes et retornen a racons de la memòria per on feia molt que no hi passaves. I de cop i volta, tornes a tenir les mateixes sensacions que havies tingut en aquell moment concret de la teva vida. Sensacions que recorren tots els nervis del cos de manera plaent i que et causen un somriure que a pics pot semblar estúpid i tot.
Doncs això em va passar ahir, quan ma germana em va posar unes cançons que havia trobat per l'ordinador de casa els pares:
1. Demostrat. La teva modernitat es mesura per la mida de les teves ulleres. Com més grans, més "guai" ets, i com més estrambòtic vagis vestit, també. Encara que al meu poble, si passegessis així pel carrer, t'apedregarien.
Tinc pendent de parlar de mooooltes coses, però acaba d'arribar-me la perleta d'aquí sota, i això no pot esperar.
Algú recordarà que fa uns mesos explicava en aquest bloc que el meu viatge (estrictament musical) amb Cesk Freixas havia acabat (de viatges amb tren a platges remotes encara ens en queden un fotimer!). Va ser després d'un concert molt especial, el que commemorava el cinquè aniversari del projecte musical. El concert i els moments-camerino van ser enregistrats per produir un videoclip, el de la cançó "Avui serem el món", que ja ha vist la llum.
Tot plegat m'ha fet tornar a la memòria un bon grapat de records, amb pell de gallina inclosa, (i alguna llagrimeta mig estúpida que segurament ve més aviat justificada pel calendari ovular.)
vés a saber quines connexions neuronals han treballat durant el somni. El cas és que el video-clip és molt bo (Premi Millor videoclip Festival Inquiet de València 2008 i Millor videoclip
en català del festival Musiclip de Barcelona de 2009.)
Le Petit Ramon, 'Mal al cor' ('Morts, desastres i barbàries', 2008, Bankrobber)
Jo vaig néixer als anys vuitanta, així que de la música d'aleshores, poc en sabia, i de la "movida madrilenya", encara menys. A Antonio Vega el vaig descobrir a la universitat, quan un company de Dret em va passar un dels seus discos en solitari (que per cert, ha desaparegut; a qui li vaig deixar?). Em va agradar la seva veu, les lletres tristes i lluitadores de les cançons... Quan avui he sentit que s'havia mort, m'ha vingut al cap aquesta cançó:
El primer disc, o millor dit els primers discs, me'ls vaig comprar quan devia tenir uns dotze o tretze anys. 
Preludi. 
Preludi. Que el MySpace s'ha convertit en una eina imprescindible i molt útil per als músics, fa temps que ho sabem. Quan les vendes de discos baixen, allò que cal és fer concerts, i per a això, la gent ha de conèixer la teva música. 
