Les imatges de la mort de Muammar al-Gaddafi van donar la volta al món en qüestió d’hores. O menys. No hi havia les càmeres de televisió en el moment de la seva captura, però sí telèfons mòbil. Enregistrades per un dels rebels libis, no van trigar gaire a ser a la xarxa i a obrir els noticiaris de totes les cadenes. Unes imatges repugnants i colpidores que mostraven una part del poble de Líbia, després de mesos de guerra, acarnissant-se contra un dèspota que havia dirigit el país durant dècades.
“El periodisme requereix paciència. Sovint molta”. Ho va dir Bob Woodward, un dels periodistes del cas Watergate. Es referia, sobretot, al periodisme d’investigació (tot i que, com deia en Ramon Barnils, és que n’hi ha cap altre?) i a la necessitat no només de tenir paciència sinó de recórrer una vegada i una altra a les fonts, de contextualitzar, i de no tenir pressa. Segur que molts ho tenen present, però potser val la pena recordar-ho en l’era de les notícies fast-food. I vagi per endavant que qui escriu aquestes línies és la primera que sovint ho oblida o, pitjor encara, ho arracona a consciència tapant-se el nas.
Fa temps que vaig decidir deixar d’escoltar les tertúlies dels programes
matinals de televisió i de ràdio. No pas per manca d’interès en
l’actualitat sinó per manca de paciència. Perquè, com a
espectadora/oient, acostumen a posar-me dels nervis, i com a periodista,
encara m’indignen més.
Entenc que deu ser el format més pràctic i econòmic: disposar d’una
plantilla d’ics persones que van rodant durant la setmana pels platós i
estudis de ràdio. D’aquesta manera, cada dia tenen a punt quatre o cinc
persones per analitzar l’actualitat. D’acord, molt bé. I què?
Fa un mes que TeleSur va estrenar 'Fuego sobre el Marmara', un documental del periodista valencià David Segarra sobre l'atac, el maig de l'any passat, de l'exèrcit israelià contra l'estol de vaixells, anomenat Flota de la Llibertat, que viatjava cap a Gaza per dur-hi ajut humanitari i mirar de trencar el blocatge de la Franja. En l'atac van morir nou persones i una cinquantena va quedar ferida per armes de foc. L'emissió del documental coincideix en el temps amb la segona Flota de la Llibertat, que tenia previst de sortir fa uns dies cap a Gaza però que s'ha trobat amb l'impediment de les autoritats gregues.
Ara alguns voluntaris han transcrit els subtítols del documental al català, que es pot veure a Youtube.
Aprofitant l'avinentesa, reciclo part d'un article que vaig escriure a Mèdia.cat sobre què va suposar aquell atac per al periodisme. L'atac al Marmara també fou un atac a la llibertat de premsa:
Les innovacions tecnològiques avancen a la velocitat de la llum. Recordo
els debats que teníem deu fer uns cinc anys sobre quin seria el futur
de la premsa en paper i com aquesta havia de recol·locar-se,
readaptar-se i reinventar-se, davant l’aparició dels mitjans digitals.
Hom deia que els diaris en paper desapareixerien si no es reinventaven i
que havien d’avançar cap a un periodisme de més aprofundiment, anàlisi i
opinió, perquè la informació pura i dura ja apareixia a la xarxa de
manera força immediata.
Som uns quants els periodistes que tenim clar quin és el nostre marc de
referència i que, dia a dia, reivindiquem i treballem per un espai
comunicatiu propi, fet i pensat des dels Països Catalans. Que ens mirem
la nostra societat des de la perspectiva de sí mateixa i així ho
reflectim en la nostra tasca diària. Sense anar més lluny, els qui
formem part del grup Barnils. I una bona colla més, ho sé del cert.
Aquesta capacitat d’identificar els interessos col·lectius propis,
d’observar-se, relacionar-se i interactuar amb si mateixa, aquest
autocentrament, és bàsic perquè una societat tiri endavant. I el paper
dels mitjans de comunicació, com a reflex de la societat en qüestió i
per la seva influència, és fonamental.
Entre ells hi ha un regidor de la CUP de Vilafranca, que podria arribar a ser inhabilitat
El
jutjat d'instrucció número 2 de Vilafranca del Penedès ha citat a
declarar, per al 23 i 24 de febrer, dotze penedesencs acusats de
delicte electoral per haver recollit signatures a favor del dret de
decidir durant la jornada de les eleccions espanyoles del 9 de març de
2008. Entre els encausats hi ha un regidor de Vilafranca, Xavier
Navarro (CUP), que arribat el cas, podria ser fins i tot inhabilitat:
'Crec que és molt greu que un càrrec electe, triat pel seu poble, pugui
ser rebutjat per un delicte com aquest', diu a l'Accent.
A meitats del mes de maig, la Policia Nacional
espanyola i els Mossos d´Esquadra van detenir un nombre indeterminat de
persones a diferents punts de Vilafranca del Penedès. No eren, però,
les primeres batudes que es feien: durant la campanya electoral es van
detenir vint persones i, al mes d´abril, una vintena més. Totes elles
eren migrants. Arran d´aquests fets, s´ha constituït a Vilafranca la
plataforma Cap persona és il·legal.
L'avantprojecte
del Pla Territorial Metropolità s'ha aprovat, inicialment,
ignorant les reivindicacions del Penedès. Tanmateix, la
Plataforma per una Vegueria Pròpia continua treballant i és
conscient que el proper pas és que la ciutadania de l'àrea
metropolitana de Barcelona també vegi la necessitat de crear
un àmbit de planificació per al Penedès. Així
mateix, l'anunci del Departament de Política Territorial i
Obres Públiques (DPTOP) del passat 25 d'abril de redacció
d'un Pla director per a l'Anoia, l'Alt i el Baix Penedès
i el Garraf és qualificat pel portaveu de la Plataforma Fèlix
Simon "d'engrunes".
A Mediona s’estalviaran una mitjana de 110.000 milions d’euros cada any
gràcies al parc fotovoltaic que acaben de posar en funcionament. Es
tracta del primer parc de propietat municipal del Principat i es preveu
que cobrirà el 90% de la despesa elèctrica de l’enllumenat públic. En
una extensió de mitja hectàrea, s’hi han col·locat deu plaques solars
que funcionen amb seguidors i un GPS integrat, de manera que les
plaques s’orienten perpendicularment al sol durant tot el dia,
aprofitant del primer raig fins a l’últim, com si fossin gira-sols.
Avui he sabut la nota de la teòrica del carnet B: es veu que sóc apta (bieen!). Avui, doncs, sóc una mica més a prop de ser una condutora, ergo una contaminadora, ergo la portadora d'un assassí en potència; ergo una culpable més de la fam al món?
No vull ser res de tot això! Però jo no sóc consellera de la
vice-presidència, ergo no em puc permetre un xofer. I ja se sap que els
trens i els busos no arriben a tot arreu. Bé, seré el mínim de
contaminadora i assassina possible...
Fa unes setmanes vaig entrevistar el cantautor Roger Mas per a la revista El Temps. Aquesta setmana surt publicada. Em fa molta il·lusió, és la meva primera entrevista publicada i, ni més ni menys que al Temps, una publicació seriosa que respecto molt. L'entrevista és penjada a la web, però també podeu comprar-vos la revista, eh?
Roger Mas es despulla de vergonyes en un disc acurat fins al detall més mínim. Els versos de mossèn Cinto Verdaguer obren ‘Les cançons tel·lúriques’, que experimenta amb diverses músiques místiques d’arreu del món, sense descuidar-se les de casa. El cantautor de Solsona hi ha posat cos i ànima, conscient que aquest disc pot trasbalsar, però a ell no el preocupa què pensin els altres.
Apostar per un canvi de model de vida i estendre'l a tothom. Aquesta és la intenció del col·lectiu Temps de re-voltes i del seu projecte, una marxa pel decreixement que ja ha començat a rodar pel Principat. Durant tres mesos, recorrerà una trentena de comarques catalanes per començar els contactes amb col·lectius locals.
Aviat començarà una recollida de signatures, impulsada per la
plataforma Som lo que sembrem, que pretén declarar Catalunya lliure de
transgènics. Ho farà a través d´una ILP, però per aconseguir-ho,
necessita el suport del màxim nombre de gent. La presentació oficial
serà a primers de març; mentrestant, la plataforma recorre el Principat
perquè la gent conegui la seva intenció i per explicar què suposa tenir
un país ple de cultius transgènics: contaminació del medi ambient i de
cultius ecològics, pèrdua de la diversitat agrícola i de les pràctiques
de conreu tradicionals. Les conseqüències en la salut humana encara es
desconeixen perquè l´administració no ha invertit ni un cèntim en
investigar-les. Si la plataforma aconsegueix les signatures, la prohibició del cultiu de transgènics serà motiu de debat al Parlament.
Moltes de les persones que es dediquen
a la docència coincideixen en afirmar que l'educació
sexual no és, o no hauria de ser, això. Els centres de
secundària imparteixen classes que haurien de servir per
educar sexualment els adolescents, però l'error dels cursos és
que passen per alt l'afectivitat del jovent.
Som uns quants els periodistes que tenim clar quin és el nostre marc de
referència i que, dia a dia, reivindiquem i treballem per un espai
comunicatiu propi, fet i pensat des dels Països Catalans. Que ens mirem
la nostra societat des de la perspectiva de sí mateixa i així ho
reflectim en la nostra tasca diària. Sense anar més lluny, els qui
formem part del grup Barnils. I una bona colla més, ho sé del cert.
Aquesta capacitat d’identificar els interessos col·lectius propis,
d’observar-se, relacionar-se i interactuar amb si mateixa, aquest
autocentrament, és bàsic perquè una societat tiri endavant. I el paper
dels mitjans de comunicació, com a reflex de la societat en qüestió i
per la seva influència, és fonamental.
Avui he sabut la nota de la teòrica del carnet B: es veu que sóc apta (bieen!). Avui, doncs, sóc una mica més a prop de ser una condutora, ergo una contaminadora, ergo la portadora d'un assassí en potència; ergo una culpable més de la fam al món? 
Fa unes setmanes vaig entrevistar el cantautor 
