'Es evidente que el glorioso alzamiento popular del 18 de julio de 1936 fue uno de los más simpáticos movimientos político-sociales de que el mundo tiene memoria. Los observadores imparciales y el historiador objetivo han de reconocer que la mayor y la mejor parte del país fue la que se alzó, el 18 de julio, contra un Gobierno ilegal y corrompido, que preparaba la más siniestra de las revoluciones rojas desde el poder'. Manuel Fraga Iribarne, 1922-2012.
'Fraga és la impunitat. [...] Impunitat. El gran triomf dels feixistes espanyols'. Ho recorda avui Xavier Montanyà.
Així ha mort el ministre de Franco. Al llit, de vell, i amb les mans tacades de sang.
'FINAL!' -Havies d'haver fet una altra fi; et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos. La teva dictadura, la teva puta vida d'assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí, prou t'havia d'haver estovat la dura fosca dels pobles, donat a tortura, penjat d'un arbre al fons d'algun camí.
Rata de la més mala delinqüència, t'esqueia una altra mort amb violència, la fi de tants des d'aquell juliol.
Però l'has feta de tirà espanyol, sol i hivernat, gargall de la ciència i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-
Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d'Europa. Una abraçada, amor, i alcem la copa!
20 de novembre de 1975 Joan Brossa
'Assassins de raons, assassins de vides. Que mai no tingueu repòs en els vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries' Lluís Llach
Perquè No és No i encara falta molt camí per recórrer. Les dades així ho exigeixen: 257 dones han estat assassinades als Països Catalans durant l'última dècada. Una de cada tres dones del món ha estat colpejada, obligada a mantenir relacions sexuals o maltractada. Més: El 26,6% de les dones de Catalunya ha estat objecte d'alguna agressió masclista greu al llarg de la seva vida.
L'Institut Català de les Dones ho alertava l'altre dia: la violència masclista ha augmentat entre els adolescents. És una dada molt preocupant. Cal treballar molt, i el masclisme no desapareixerà mentre la societat continuï basant-se en una estructura patriarcal. La violència masclista té múltiples cares. Pagar sous més baixos per una mateixa feina, continuar mostrant les dones com a simples objectes sexuals o la reproducció d'estereotips femenins també són violència.
Qui t'estima et vol lliure. No et deixis trepitjar.
Un petit recull a Storify d'aquest 25N #StopViolènciaMasclista:
Teràpies de xoc i experiments encoberts als anys 50 amb el suport de la CIA que després s'han aplicat a les presons de l'Iraq. Camps de concentració repartits per Xile després del cop d'estat de Pinochet similars al de Guantànamo. Madres de la Plaza de Mayo reclamant de trobar els seus desapareguts, com les mares i germans d'afganesos i iraquians. El lliure mercat de Milton Friedman aplicat a les dictadures de Pinochet i Videla, i després, a la Gran Bretanya de Tacher i la Rússia de Ieltsin pels Chicago Boys.
La doctrina del xoc: la implantació del capitalisme salvatge a través de les crisis econòmiques i els desastres naturals.
[El documental, basat en el llibre de Naomi Klein, va estrenar-se ja fa uns mesos, però ha passat força desapercebut a la gran pantalla. De fet, continuo sense tenir clar si va arribar a estrenar-se a casa nostra l'estiu passat, tal com estava previst... En tot cas, fa uns dies que va començar a circular per la xarxa. Compartim-lo, doncs, que dóna gustet]
Divendres 22 d'octubre. De matinada. No passa del trenc d’albada. Quasi en silenci, agents de paisà i vehicles policials traginen pel carrer Ginebra de la Barceloneta. Rere la desfilada policial, sonarà el timbre d'una porta. D'una porta. D'una casa. D'un edifici prèviament vigilat. Timbre de porta esbotzat que esmena a la totalitat allò dit per Winston Churchill: 'democràcia és que truquin a la porta a les 6 del matí i sàpigues del cert que és el repartidor de la llet'.
Democràcia esmicolada. A la Barceloneta. Divendres passat. Vora les 3 del matí. Dels repartidors de lactis als repartidors de llets. I d'hòsties consagrades. Sona el timbre i no hi concorre Churchill. Negra nit i boira espessa, una ciutadana basca serà xuclada per la més sinistra raó d'Estat. Sense a penes testimonis, els policies se l'enduran. Enlloc. Incomunicada sota la legislació antiterrorista podrà estar oficialment desapareguda les properes 120 hores. Abans d'enfilar –enèsima nit dels llapis- cap a l'únic tribunal d'excepció que exerceix com a tal: l'Audiència Nacional, hereva directa del TOP franquista.
Pels obrers de la Canadenca, per les obreres de la Cotton. Pels avis i les àvies, per les barricades del 36, pels maquis i per la vaga de tramvies del 51... Pels exclosos i excloses, pels sense feina, pels sense casa, pels sense sostre, pels sense papers... Per ells, per totes, per nosaltres i també per tu... i pels i les que vindran...
"la llibertat és
quan arrenca l'alba en un dia de vaga general" [Joan Margarit / Pregó de la Mercè]
(Partint d'un correu d'aquells de pell de gallina d'Higínia i
'prenent la paraula' a Jordi Martí... animo tothom a difondre aquestes paraules i aquesta fotografia, feta fa 74 anys al terrat del banc de plaça de Catalunya ocupat dissabte passat).
L'ex-director d'Egunkaria, Martxelo Otamendi, ha parlat clar (i una mica català) sobre les tortures i l'estat d'excepció, que ell va patir en primera persona quan el van detenir sota la llei antiterrorista i el van tenir incomunicat cinc dies. Tres d'ells, patint tortures i tota mena de vexacions.
El vídeo és interessant no només pel què diu Otamendi, actual director de Berria, sinó perquè ho diu, sense pèls a la llengua i donant noms d'alts càrrecs, en un dels programes amb més audiència de la televisió pública catalana.
Per cert, que Otamendi (que aquests dies és a casa nostra en el marc de la setmana catalana de solidaritat amb Egunkaria) serà demà a VilaWeb per fer un xat a la una del migdia. Segur que serà molt interessant!
Teresa Forcades, metgessa, doctora en Salut Pública, i també monja i teòloga feminista, ha posat damunt la taula una reflexió molt interessant sobre la grip A. Alerta d'irregularitats farmacèutiques, dels perills de la vacuna contra el virus A/H1N1 i de les greus conseqüències polítiques de la declaració de pandèmia. El vídeo d'aquí sota (en espanyol) és gairebé d'una hora, però és totalment recomanable. Si no teniu tant de temps, podeu llegir el seu document 'Una reflexió i una proposta en relació a la grip nova'.
Un jove anomenat Gerard és acusat de doble atemptat a l'autoritat
(delicte que comporta de dos a sis anys de presó) per uns fets
ocorreguts durant l'Onze de Setembre de l'any passat a Lleida. Els mossos l'acusen de tenir una actitud violenta durant la manfestació (per a protestar de la conversió del Roser en un 'Parador Nacional'), d'intentar creuar el cordó policíac i d'agredir les autoritats. Tanmateix, fa uns
dies que la campanya 'Salvem el Roser, Gerard absolució' va fer públic
el vídeo d'aquí sota en què es veu la successió de fets que van tenir
lloc en realitat. En la meva humil opinió, qui hauria d'estar acusat d'agressió és el mosso que l'agafa pel coll.
A la demanda sense-sentit de Ciudadanos, ara s'hi afegeix el PP. Tots dos han demanat a l'ajuntament de Figueres que prohibeixi el concert de Cesk Freixas programat per al 29 d'agost en el marc del Festival Acústica. En un comunicat, la presidenta local del PP, M. Àngels Olmedo, es queixa que amb els seus impostos 'es contracti una persona que es mou en el món radical violent i que dóna suport al grup terrorista Terra Lliure' (per deferència, ho reprodueixo sense les faltes d'ortografia originals). Olmedo explica que el regidor del PP Diego Borrego ha demanat al batlle accidental de Figueres que retiri el concert del Cesk de la programació del festival i recorda que la regidoria de Cultura (encarregada de les contractacions musicals, segons diu) és en mans del PSC, 'partit que ha sofert també la violència que Cesk Freixas defensa.'
Apunts previs: 1. No m'explico com és que, a aquestes alçades, encara no he creat una categoria d'articles que s'anomeni "La Renfe (dels collons)". 2. M'agradaria saber si amb el famós traspàs de rodalia (que encara s'ha de veure quant s'hi inverteix i com), desapareixeran els retards i informaran de les incidències (quin gran eufemisme) amb puntualitat i, si no és molt demanar, senyors i senyores, en català.
No sé què ho fa, però el tren de quarts d'onze acostuma a passar sempre amb retard, així que en un primer moment, ni m'hi fixo. De cop i volta, miro el rellotge i m'adono que fa un quart d'hora que el tren hauria d'haver passat. Però per la via només hi passen trens que moren a l'Hospitalet. Un rere l'altre. I un altre. I un altre. I encara un parell més. Fins que...
S'acostaven eleccions espanyoles i el
govern del PSOE va anunciar que pagaria 210 euros en concepte d'ajuda
de lloguer als joves d'entre 22 i 30 anys durant quatre anys. Ens vam
engrescar i vam pensar que, amb aquests diners, podríem llogar
el nostre primer pis. D'això ja fa mig any. Cansats d'esperar
una resposta que no arribava, la setmana passada vam anar al Consell
Comarcal, on havíem tramitat els papers, per saber què
punyetes passava.
Fa dies que corre per la televisió un nou anunci de SEAT. És aquell que surt una nena mastegant xiclet mentre unes veus en off llencen titulars catastròfics sobre l'alça del preu del carburant. L'anunci vindria a dir que no cal que patiu, que us podreu comprar el cotxe que volgueu i ser feliços, que això de la crisi no va amb vosaltres.
A finals de març, la gent de la CUP de Vilafranca em va demanar si podia entrevistar en Pep Riera per a l'Arrel, una publicació que treu la CUP un parell de cops l'any. Ja se sap que aquestes coses de disseny, maquetació o entrega d'articles sempre acaben retardant una mica les coses; però bé, l'Arrel ja ha sortit al carrer. I com que no em deixaven que publiqués l'entrevista abans, ho faig ara.
A veure si ho he entès. Ara ja puc omplir la piscina? Ai, no, que no en tinc! Bé, suposo que a partir d'ara ja puc banyar-me? Ai, no, que no tinc banyera! Tenia entès que era millor dutxar-se per estalviar aigua, però ara es veu que no cal estalviar aigua cada dia. N'hi ha prou en tancar l'aixeta quan la cosa està tan magre que, per molt que l'obris, no en rajarà ni una gota... No, no ho entenc.
Sort que encara queden mitjans decents i sort que mai llençarem la tovallola. Sort que la solidaritat ens apropa. No conec personalment en Franki, però no em cal haver compartit amb ell ni un sol minut de la meva vida per sentir-m'hi propera en aquests moments. Això és la solidaritat: que tots plegats ens mobilitzem davant d'una injustícia. Jo no sé si en Franki va intentar despenjar o no una estanquera. Però m'és absolutament indiferent, perquè és totalment desproporcionat que això suposi un ingrés a presó.
Divendres 22 d'octubre. De matinada. No passa del trenc d’albada. Quasi en silenci, agents de paisà i vehicles policials traginen pel carrer Ginebra de la Barceloneta. Rere la desfilada policial, sonarà el timbre d'una porta. D'una porta. D'una casa. D'un edifici prèviament vigilat. Timbre de porta esbotzat que esmena a la totalitat allò dit per Winston Churchill: 'democràcia és que truquin a la porta a les 6 del matí i sàpigues del cert que és el repartidor de la llet'.
A la 
S'acostaven eleccions espanyoles i el
govern del PSOE va anunciar que pagaria 210 euros en concepte d'ajuda
de lloguer als joves d'entre 22 i 30 anys durant quatre anys. Ens vam
engrescar i vam pensar que, amb aquests diners, podríem llogar
el nostre primer pis. D'això ja fa mig any. Cansats d'esperar
una resposta que no arribava, la setmana passada vam anar al Consell
Comarcal, on havíem tramitat els papers, per saber què
punyetes passava.
A veure si ho he entès. Ara ja puc omplir la piscina? Ai, no, que no en tinc! Bé, suposo que a partir d'ara ja puc banyar-me? Ai, no, que no tinc banyera! Tenia entès que era millor dutxar-se per estalviar aigua, però ara es veu que no cal estalviar aigua cada dia. N'hi ha prou en tancar l'aixeta quan la cosa està tan magre que, per molt que l'obris, no en rajarà ni una gota... No, no ho entenc. 
Sort que encara queden mitjans decents i sort que mai llençarem la tovallola. Sort que la solidaritat ens apropa. No conec personalment en Franki, però no em cal haver compartit amb ell ni un sol minut de la meva vida per sentir-m'hi propera en aquests moments. Això és la solidaritat: que tots plegats ens mobilitzem davant d'una injustícia. Jo no sé si en Franki va intentar despenjar o no una estanquera. Però m'és absolutament indiferent, perquè és totalment desproporcionat que això suposi un ingrés a presó. 
