una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Feminista, jo?

Deixa un comentari

‘Jo no sóc feminista!’, m’etziba una amiga enmig de la conversa. Ja no m’escandalitzo, perquè no és la primera vegada que sento algú exclamar-se en aquest sentit, però fa dies que tinc el nas arrufat. Vaig al diccionari, no fos cas que sigui cosa meva i hagi viscut equivocada tots aquests anys. ‘Moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home’. Ahà. Algú de vosaltres està en contra d’això? Algú de vosaltres no hi està d’acord? Estic convençuda que no. Per mi, aquest país que volem lliure ha de ser feminista o no serà (vaja, o serà una merda de país, en tot cas). Malauradament, i malgrat que ningú no hagi respost ‘Jo!’ a les preguntes d’un parell de frases enrere, la pràctica és ben lluny del discurs.

Ho hem vist aquesta setmana, en què hem quedat saturats amb tant de percentatge depriment. És vuit de març i és el que toca: fer balanç, publicar informes i posar en evidència la quantitat de discriminacions que acumulen les dones. N’hi ha d’òbvies i n’hi ha d’invisibles. I, com en un iceberg, les més subtils són el caldo de cultiu per a les més dràstiques.

Que les dones cobrin menys que els homes per la mateixa feina tot i estar més ben preparades (anem tan bé que l’ONU calcula que la diferència salarial no desapareixerà fins d’aquí a setanta anys!). Que siguis tu i no el teu marit qui hagi renunciat a promocionar-se a la feina per estar-te amb el vostre fill. Que ens hàgim fet immunes als assassinats masclistes: un ‘ai, senyor!’ davant del telenotícies i una vint-i-dosena dona morta, de qui no sabem el nom, que passa a ser això, una xifra que servirà a final d’any per fer recompte i posar-nos les mans al cap. Que siguin sempre mares i tietes les qui es quedin a casa per ocupar-se dels avis mentre els homes surten a guanyar-se les garrofes. Que el cos de les dones esdevingui constantment, a les pantalles i cartells, objecte sexual per a gaudi dels mascles heteros. Que la teva filla de dotze anys rebi missatges del seu noviet demanant-li amb qui parla i com va vestida. Que la meva veïna no es vegi amb les amigues perquè el seu marit li ho prohibeix. Que el xicot d’una amiga de la facultat li fes treure’s la minifaldilla i posar-se uns pantalons abans de sortir de casa. Que només hi hagi canviadors de nadons als lavabos de senyores. Que el cambrer mai em serveixi a mi el cafè curt quan sóc a taula amb un home que ha demanat un tallat. Que hagi d’aguantar llefiscosos pel carrer. Que a les tertúlies les dones brillin per la seva absència. Alguns d’aquests són exemples de paraulotes com ara micromasclismes, cosificació, xantatge emocional o invisibilització.

Voldria fer quatre preguntes als homes que han anat a parar a aquest article i han arribat fins a aquest paràgraf. Quantes vegades, anant pel carrer, una desconeguda us ha mirat lascivament i us ha xiulat o us ha deixat anar un ‘ts, guapo…’? Vosaltres també traieu les claus de la bossa quan encara us falten més de cent metres per arribar a la porta de casa? Heu enxampat mai una companya de feina amb la mirada clavada al vostre paquet mentre li expliqueu el balanç de l’últim mes? Vosaltres també us acomiadeu dels col·legues a la nit amb un ‘Envia’m un whatsapp quan siguis a casa per saber que has arribat bé’?

Com diu el vell eslògan, cada dia és vuit de març. Volem un país de merda? Doncs hauríem d’estar tots arromangats, i no només uns quants. I potser que comencem per eliminar prejudicis i deixar de pensar en les feministes com dones gallimarsot que odien els homes. Ara bé, tant de bo fos només un problema de conceptes i definicions. Encara ens queda un camí llarg. I qui es pensi que l’hem de recórrer només les dones és que no hi veu més enllà del seu melic.

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 8 de març de 2015 per Bel Zaballa

  1. Bon article. Ho confesso, jo també soc feminista. Però voldria apuntar algunes coses que em suggereix aquest discurs, i d’altres en la mateixa línia. Tot això que dius és veritat, els fets vull dir. Però no canviarà si les dones no canvien. No n’hi ha prou amb que les de sempre es queixin el vuit de març, mentre moltes d’altres viuen al marge i s’acomoden la la reculada de la dignitat femenina. I dic reculada, sí. Hi ha un munt de coses que les dones toleren sense piular. És denunciable cobrar menys per la mateixa feina, només perquè ets una dona. I sí, el resultat de la denúncia és incert, però això també es pot aplicar a d’altres coses que sí que denunciem, i d’altra banda, si ho fessin la majoria de dones discriminades, la cosa seria tota una altra. Els xicots que et volen controlar, poden ser substituïts per nois com cal. Els marits que gosen prohibir determinades coses, poden ser desobeïts, o abandonats. I abans de tenir un fill, una dona s’ha de plantejar molt bé quan i amb qui el té, què i quant està disposada a pagar, vaja, establir prioritats, i no queixar-se després de no haver previst res, de que li ha passat com a totes. Aquí molta dona, massa, vol i dol, no pots viure al segle vint-i-u amb els somnis del dinou. Quan als anys setanta jo estudiava a la universitat, si hagués aparegut una noia amb premsa rosa sota el braç, l’haurien linxada. Ara jo en sóc professora i veig noies vestides com si anessin a un casting, algunes s’han fet cirurgies, elles sabran per a què, i d’altres encara em demanen si és molt greu esperar a tenir fill fins els trenta-dos anys. Si us plau! Algunes dones han fet un farcell amb els seus drets civils i s’hi han assegut a sobre, en lloc d’exercir-los. No s’avança sense arriscar, sense comprometre’s, sense lluitar. I no avançar és anar enrere. Les dones hem de demanar-nos a nosaltres mateixes què està passant. I també intercanviar impressions amb els homes, n’hi ha molts que són decents, i estan perplexos, perquè saben que no existeixen els canvis confortables.

  2. Quantes vegades, anant pel carrer, una desconeguda us ha mirat lascivament i us ha xiulat o us ha deixat anar un ‘ts, guapo…’?
    – ahir mateix tornant del Lidl, dues adolescents.
    Vosaltres també traieu les claus de la bossa quan encara us falten més de cent metres per arribar a la porta de casa?
    – si, perque m’agrada aprofitar el temps.
    Heu enxampat mai una companya de feina amb la mirada clavada al vostre paquet mentre li expliqueu el balanç de l’últim mes?
    – a la feina no perquè hi ha taula, però fa dues setmanes, al rodalies, be, he de confessar que portava un ‘traje’ que marca bastant.
    Vosaltres també us acomiadeu dels col·legues a la nit amb un ‘Envia’m un whatsapp quan siguis a casa per saber que has arribat bé’?
    Tothom ho fa depenent de la confiança i carinyo que s’ho tingui.

    Però per tot lo demès hi estic d’acord amb el teu escrit 🙂

  3. Gràcies Bel per posar paraules al meus pensaments. És el més coherent, diàfan I punyent que he llegit aquest 8 de març.
    “Encara ens queda un camí llarg. I qui es pensi que l’hem de recórrer només les dones es que no hi veu més enllà del seu melic”

  4. Hola Bel,

    la única part en la que estic d’acord del teu escrit es amb l’últim paragraf.

    Vagi per endavant que soc partidari de la tolerancia zero als i les maltractadors i maltractadores. Soc partidari de donar a les dones recursos per gestionar situacions d’abús, sobretot recursos físics perque hi ha molt analfabestia que es pensa que per tenir els genitals penjim-penjam es millor que el gènere femení. En definitiva soc partidari de l’empowerment de la dona, no de la victimització de la dona.

    A les preguntes del quart paragraf: No. Si. Si (pero no explicant el balanç de l’últim mes). Si.

    En general, els mitjans de comunicació presenten la dona com una victima que per si mateixa no pot lluitar contra el sistema, per tant canviem el sistema. Per exposar aquesta idea, presenten les dades brutals de la violencia de gènere. Dificil lluitar contra aquests números. Per tant es cosa dels pares educar a les filles i als fills amb criteri, mirant la tele amb ells i explicant-los les mentides i enganyifes de la caixa tonta. Es questió d’educar sense ser els seus amics per si ser algú en qui confiïn, per aixi ensenyar-nos i explicar-nos aquests missatges i aquests novios i poder donar-los recursos per gestionar aquestes situacions, etc…

    Si la muntanya no ve cap a a a tu, ves tu a la muntanya. Educant a persones en la igualtat de condicions, tindrem futures generacions que creuran en la igualtat. Complicat que en una societat anclada en el franquisme tingui integrat que la dona es com a mínim igual que l’home.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.