Estellés: dolor i amor, modestament

Els seus versos emocionen. Sentir-los cantats per Ovidi Montllor i Paco Muñoz, posa la pell de gallina. I veure recollida l’obra i vida en el magnífic ‘Poseu-me les ulleres’, fou un privilegi.

El fill del forner de Burjassot que feia versos. Com els dels Amants, les Horacianes, els de M’aclame a tu, l’immens Assumiràs, els de Coral Romput, l’Un entre tants…

Proletari, com li agradava definir-se. Prolífic. Va escriure del que més sabia, del que més sentia: el dolor, en totes les seues dimensions, i l’amor. Ai, les donetes!

Del dolor, de la mort, de l’amor, en parlava Vicent Andrés Estellés en una entrevista que Josep Maria Espinàs va fer-li l’any 1987 (quan jo encara bevia en biberó), al programa ‘Identitats’ de TV3. Tot barrejat amb mil i una anècdotes, de les que et fan somriure i de les que t’ericen tots els pèls.

Estellés en estat pur:

Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suau, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat . Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: “Que qui s’ha mort?”
I que li donen una breu notícia:
“És el fill del forner, que feia versos”.
Més cultament encara: “El nét major
de Nadalet.” Poseu-me les ulleres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*