25 de gener de 2015
0 comentaris

Diatonisme en erupció (I)

Em demanava, ahir, l’amic Joseba Tapia viam com tenim el panorama del diatònic al País. Sense pensar-m’ho gaire li vaig respondre que feia goig, molt de goig. Que hi ha moviment i un bon feix d’iniciatives interessants.

“Coneixes la Guida? Ha tret un disc rodó, molt autèntic, ben fet, bonic i que fot ballar” I vosaltres, la coneixeu? En teniu el cedé? Una obra necessària. Després vem xerrar de La Botonera, revista impulsada per l’entorn de La Diatònica. La Diatònica!!! Ho he dit aviat!! Un col·lectiu que fot una feinada, i amb un encert, de por. “Sí, conec la revista, me la va regalar el Carles de Musical Andorrà”, va dir en Tapia.

20150125_082252[1]

“Hi ha un article sobre el sistema de botonera d’en Marc del Pino”, va afegir. Marc del Pino…no res…heu sentit Tazzuf? Espectaculars!!! Dies i dies amb el seu 1r disc al cap. I si mai podeu gaudir de la seva combinació amb la Coloma, violinista justa i precisa, feu-ho.

El Marc, de la 1a generació d’acordionista diatònics amb títol superior de l’Esmuc. Quina bona pensada que hi sigui el diatònic, i quina sort que la Cati Plana en sigui la mestra. Aquí va sorgir un tema de conversa apassionant: com conviuen l’erudició i les actituds més planeres als acordionistes dels Països Catalans.

El perquè de tot plegat? La colla es basteix al voltant del Patriarca de la Manxa, el Francesc Marimon, els bons hàbits que hem cultivat en soparots, trobades i festes, i les bones relacions que se’n deriven. I es nodreix de les idees exquisidament realistes i esbojarrades de cadascun dels nuclis de la xarxa de manxaires. Un còctel humanament demolidor, plaent i , com estem comprovant, efectiu.

El Francesc….”Il Padrino”….la seva darrera encigalada? La Primavera Mazarico. Que què? Doncs una temporada sencera, la de Primavera, de les Danses a la Plaça del Rei ,de Barcelona, dedicada a un músic (sonador, constructor i compositor) del Vallespir. I per deixar-ne testimoni físic, l’edició d’un llibre amb més de cent peces d’en Maties, Mazarico, amb els corresponent cedé d’àudio. Una obra magna sobre un heroi local. La lluita que mola, sí senyor.

Ai, que perdo el fil, la Cati, sí, que va fent a l’Esmuc, amb La Viu-viu, amb el Pont d’Arcalís,  i que amb una discreció exemplar demostra cada cop que toca que fa molts anys que és mestra, i que la cosa va a més.

Més focus i personatges? En Pere Romaní, el seu duet 21 Botons (erudició ballable d’abast internacional) i la seva feina a l’escola El Xamfrà del Raval  barceloní (cos a cos revolucionari).

Blai Casals, un senyor físic, que combinat amb l’Heura Gaia (una noia que cada dia, malgrat semblava insuperable, canta millor) i en Manu Sabater, passen per la piconadora de la festa de proximitat tota mena d’èxits infumables, per transformar-los en aliment de quilòmetre zero, saborós i saludable. Escolteu, balleu, llogueu “Morena”

Una altre peça: en Marçal Ramon. El mateix equilibri entre viure a peu pla i pensar en alta volada. Ha fet un disc on s’hi reflecteix el seu projecte final de l’Esmuc, “Corpus imaginari”. Molt senzill, encertat i gens fàcil: ha creat les músiques per vestir les festes del seu poble, La Garriga.

També tenim un bon taller per millorar les nostres màquines de guerra. En Gerard Termes, un dels motorets de la Diatònica, traçut com ell sol, ja ens redreça i afina els acordions. I no us podeu imaginar la tranquil·litat que ens dona saber que ho podem fer!

I d’altres elements del paisatge segueixen trescant i trescant….la Núria Lozano i les Musiquetes de Paper (maquíssimes!!!), el Perepau Ximenis i totes les coses que fa en silenci ,  l’Amadeu Vidal i el seu maqui entre València, Gandia i Muro (que ja disposa de  “Trobada d’Arsèguel” pròpia d’uns anys ençà), la Georgina, en Lizandra, l’Erika i al Liv (per dir-ne 4..que n’hi ha un fum!) feinejant per les altes muntanyes del País, la Colla del Lluçanès que va encarregant tallers a mida als mestres que desitja, la Flavie, que sembra i cull per Osona…bé, tot plegat, un paisatge esplèndid.

Havia dit La Garriga, oi? La Troba Kung-fu, que de tan normal potser no ens e n’adonem de la magnitud de la tragèdia. Quants himnes, quantes hores de ballaruca, quants sentiments fets cançó…per cert, quina diríeu que és la imatge actual de la rumba? O si més no, una de les imatges de la rumba? En seguirem xerrant.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!