Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

VIVET, SIMPLEMENT

Deixa un comentari

 

Al cel es destrien pulcres unes gotes d’humitat

El Toro, març de 1975

Les dades són als diaris

Les proves qui sap a on

***

Els vells pirates qui els invocaria

***

Mirau-me en aquesta mar,

atrapau-me si podeu

***

Caurà en crisi la mentida?

 

TERESA ALEMANY I HOSPITAL, EL NOSTRE ENLLAÇ

En Jordi Vivet i jo ens vàrem conèixer ben de rebot. A qui jo coneixia era a Teresa Alemany, amb qui vaig coincidir a Barcelona els anys 1968 i 1969, quan jo estudiava computació, com es deia aleshores a la prehistòria de la informàtica. Aquella estudiant d’infermera em va fascinar; la tenia en la més alta estima i consideració. Em va deixar llibres (El carrer de les Camèlies de Rodoreda roman a la memòria) i compartírem passejades per una Barcelona per a mi desconeguda i ara inexistent. Record una visita, a un convent no gaire lluny del parc Guell, a un jove parent seu seminarista i, un altre dia, de retorn des de la Barceloneta cap al carrer d’Enric Granados, on hi havia les nostres respectives residències, una cantada en dansa nocturna per damunt la Rambla de Les rondes del vi de Jaume Arnella que va ser la cançó de l’any. Des del Cap d’Any de 1969, li enviava els bons auguris a una adreça d’Os de Balaguer, el seu poble nadiu. Va ser el febrer de 1975 quan vaig rebre una carta seva. Em comunicava que s’havia traslladat a viure a Menorca per fer feina a la Residència Sanitària de Maó, satisfeta per l’ofici («fa tan feliç ésser pels altres!») i per la relació encetada amb Jordi (sense llinatges) un company que li agradava escriure. Per causalitats i casualitats de la vida, coincidint en el temps m’havien assabentat que un personatge singular conegut meu, Jordi Teixidor Omedes, guanyador del premi Joaquim Ruyra d’aquell any, s’havia mudat a viure a Menorca. Havia de ser ell forçat i vaig lligar caps… erròniament. Jordi T. Omedes, com signava per evitar la confusió amb el seu cosí, l’autor del Retaule del Flautista, havia fet el servei militar a Mallorca i era amic de Bernat Homar, de Jaume Fuster, de Maria Antònia Oliver, de Guillem Salom, de Jaume Arnella i de molts altres amics comuns. Com que la carta de Teresa me convidava a visitar-la, no m’ho vaig pensar dues vegades.

Cala Morell, març de 1975 (BMS)

EL MEU PRIMER ENCONTRE AMB JORDI VIVET

El mes de març de 1975 Teresa vivia al port de Maó, davant la mar, a l’aleshores Calle de los Mártires del Atlante. D’immediat, vaig aclarir que la seva parella no era Jordi Teixidor Omedes (1946-2002), sinó Jordi Vivet i Ballart, un mariner desembarcat després d’anys d’anar amb vaixells mercants per aigües de Grècia. De fet, amb una gorra i una pipa era la imatge típica del clàssic llop de mar glossat a les havaneres. Feia un mes que ell havia fet els 31 anys i jo en tenia 22. Aquells dies que vaig romandre a ca seva, com que na Teresa feia feina i ell encara no, vàrem recórrer l’illa i vàrem tenir molt de temps per parlar. Hi va haver una complicitat i una entesa immediata que perdurà quan es mudaren a viure a Torret, amb visites i intercanvis periòdics durant tres anys. Sense bravejar del seu passat, delatava que tenia experiència en l’organització d’activitats culturals, però no ho vaig poder esbrinar i certificar fins després d’assabentar-me de la seva mort. Hi ha informacions que sempre arriben tard.

Menorca, març de 1975 (BMS)

Era inevitable que la Poesia aparegués i es fes madona de les nostres converses. Ambdós teníem llibres estotjats, dins dels calaixos de la por i de la vergonya, que reclamaven ulls, lectures i crítiques. Ens bescanviàrem els poemaris, a les antípodes un de l’altre en gairebé tots els ordres. Aleshores jo vivia fascinat i seduït per la poesia visual, amb Salvat Papasseit de referència i amb la pretensió de pintar llibres i escriure sense lletres. Ell, en canvi, amb Gabriel Ferrater com a única excepció contemporània de referència, era admirador dels clàssics grecs i, molt concretament tot i que a nivell teòric, defensor de l’epicureisme com a model admirador de la vida. En tot cas, la trinxera de l’hedonisme no ens separava.

Mallorca, juliol de 1976 (BMS)

SA CALATRAVA 1976 i 1977, UNA FITA

Més enllà del conreu en privat de la poesia, compartíem moltes d’inquietuds culturals que comentàvem a la nostra correspondència. De part meva, l’any 1976 vaig fer costat a la iniciativa de Toni Rotger i em vaig implicar en l’organització de les Festes de Sa Calatrava. Eren les primeres festes populars després de la mort de Franco i la gent tenia ganes de llibertat.

Toni Rotger, juny de 2010 (foto: Biel Massot)                    Un intrús fent de presentador furtiu

Com a improvisat presentador dels actes, des de l’escenari vaig tenir el privilegi de veure l’esplanada del bastió de Berard atapeïda de milers de persones. Aquelles festes esbaldregaren els murs i les “taquilles” de pagament. Les popularitzaren. Les catalanitzaren. Sa Calatrava va esdevenir un ateneu popular des del qual, en temps de precarietats i preautonomies, es recobrà la Rua de Palma, la revetlla de Sant Sebastià, la festa dels Darrers Dies… Fou, durant tres anys, un centre neuràlgic cultural indiscutible que reanimà Mallorca amb una aportació mai vista des d’abans de la guerra incivil.

L’esplanada d’en Berard a la murada un horabaixa de juliol de 1976 (foto de Vicenç Matas)
El CAT va ser un dinamitzador teatral

Dins del programa de festes de 1976 es va presentar el CAT (Centre d’Activitats Teatrals, jugant amb l’apòcope de Catalunya), una altra iniciativa de Toni Rotger, responsable de l’àrea de teatre de l’OCB. La premsa es va fer ressò de la presentació. Josep Benaiges de Barcelona, Bartomeu Mestre de Mallorca i Gonçal Pons de Menorca explicaren l’objectiu de disposar d’una eina d’àmbit nacional. Des de Sa Calatrava, el CAT va organitzar la vinguda de grups teatrals d’arreu de les terres catalanes: Comediants, Dagoll Dagom, A-71, Pluja, Garibaldis, Claca… La Torna dels Juglars s’estrenà a la plaça de Santa Fe. L’única activitat fora de Mallorca varen ser les dues setmanes de Teatre Independent dels Països Catalans a Ciutadella, organitzades per Gonçal Pons com veurem, en una breu espipellada de referència.

De Sa Calatrava sorgiren creadors, artistes, músics i màgics i allà agafà més volada el grup S’Estornell de Pep Baño, renovat amb Miquel Fuster Pava, Barbara Nadal, Miquel Gelabert o el músic Jean Jacques Schalekamp, fill de l’escriptor holandès resident a Mallorca. L’antiga fàbrica de la murada va viure festes ferestes, conferències, concerts, cercaviles… Allà Ocaña hi va fer més d’una performance, allà va néixer, créixer i morir una revista emblemàtica: Sa Lavativa, allà Joan Mas, un excel·lent i enginyós dibuixant que morí molt jove, feia uns magnífics cartells, allà també varen publicar-se els primers còmics transgressors, amb la subsegüent persecució policial i repressió judiciali.

Una de les estovalles individuals calatravines que motivaren la recerca policial “del aparato”

Fins que les institucions públiques no s’apoderaren de les festes populars, (ep! i les manyuclaren i manyuclen amb còmplices i bufons filipistes a sou), Sa Calatrava va ser clau, sense subvencions i de manera autogestionada, per a la represa cultural del país. Va ser molt més que un club. Va fer història. Per sort, no manca la documentació a l’espera que algú decideixi espigolar sobre la incidència que tindria a altres festes de l’illa. De moment, roman en deute un reconeixement formal a Toni Rotger, menystingut tant des de les institucions públiques com les entitats culturals del país. L’acte que li dedicà la Federació d’Associacions de Veïns (abril de 2016) i el de l’Ajuntament de Palma (novembre de 2016) reclamen un tractament amb més visualització.

I EN JORDI HI ERA (I DE TOT APRENIA)

Jordi Vivet, aquell juliol de 1976, va ser molt més que un espectador convidat. No va tenir manies en maquillar-se i introduir-se en els cercaviles que, cada horabaixa o, segons ell, «abans del fosquet» s’endinsava, des de Sa Calatrava, fins al cor de la ciutat per cridar a la festa devers les places de Cort i de Santa Eulàlia. Va prendre nota de tot allò que passava. Va presenciar un muntatge de S’Estornell, on Miquel Fuster, en Pava, trabucava una senalla de terra damunt d’una taula per començar a explicar la història de Mallorca. Vivet s’exclamaria: «això també és Menorca!».

Un altre vespre va participar en el sopar popular de carrer, on alguns espontanis recitaven versos. Allà va lligar el trempó amb la Poesia. Aprenia més que ningú per millorar les propostes. També, el dimecres dia 7 de juliol, al costat dels germans Joan Ramon i Maria del Mar Bonet, de Guillem d’Efak i del trobador algaidí Biel Majoral, una novella i sorprenent veu de la terra, Vivet va veure i escoltar Isaac Melis i el grup CPEP de música popular de Ciutadellaii, representants de Menorca dins de la Nit de Cançó de les Illes. Lligava caps i omplia la retina de teatre, poesia i música de la terra. El còctel perfecte per a assaciar la fam canina de cultura. Abans de partir, m’anuncià que l’any següent Menorca seria molt més present a Sa Calatrava. No va mentir, però com també veurem Sa Calatrava va alenar devers Menorca.

LES SETMANES DE TEATRE INDEPENDENT (una espipellada)

Aquelles primeres festes calatravines acabaren el diumenge 11 de juliol de 1976. Un mes i mig després, a Ciutadella, es feia la primera Setmana de Teatre Independent dels Països Catalans. El mot independent s’usava aleshores per deixar clar que no tenia res a veure amb el teatre del règim quan, curiosament, el grup Delfín Serra que assumí formalment l’organització pertanyia a Educación y Descanso.

Jordi Vivet, Bernat Homar, Gonçal Pons, Pitus Fernández… Cafè Balear de Ciutadella, juny de 1976 (BMS)

La iniciativa s’havia pactat dos mesos abans (per Sant Joan havia de ser!) a la casa d’en Gonçal Pons Moll, en Salo Roseta, on ens reunírem Bernat Homar, exdirector del grup de Pius XII, Joan Maria Gual, director del grup A-71, Mercè Remolí, periodista, jo mateix, lligat als grups de La Protectora i S’Estornell i vinculat amb les Setmanes de Teatre de Mallorca, així com altres menorquins de l’entorn del grup Delfín Serra que aleshores dirigia en Salo (Tino Pons, Pitus Fernàndez…). En Salo, fort i no et moguis, ens obligà a anar a veure el Foc i fum, la popular sarsuela menorquina, i, ens exigí mirar des de la llotja com els espectadors cantaven amb els actors. Ell ja coneixia les Setmanes de Teatre de Mallorca, patrocinades per Ràdio Popular i Sa Nostra, però ell, amb una inconsciència temerària sense cap suport, va contractar grups d’arreu de les terres catalanes que actuaren la darrera setmana d’agost de 1976 a la plaça Nova de Ciutadella. L’any següent, la segona setmana d’agost de 1977, es va fer una segona (i darrera edició) orientada a rebaixar el greu dèficit generatiii. Doncs bé, en aquelles reunions preparatòries, en Jordi Vivet també hi era.

VIVET, AGITADOR CULTURAL

Els Mussols, 1977

A partir d’aquell estiu de 1976, des del llevant de l’illa, Jordi Vivet impulsà sens desmai iniciatives a rompre. L’activitat cultural, aquells anys, era potent. Hi havia fam d’omplir els carrers de poesia, música, teatre… totes les arts s’enllaçaven. Només calia trobar el catalitzador i Jordi Vivet assumí el lideratge. Ara he sabut que tenia prou experiència a l’esquena per fer-ho. Impulsà el grup Els Mussols i, juntament amb el pintor barceloní Francesc Calvet i el jove poeta Pere Gomila, organitzà unes originals rapsòdies poètiques, cada vegada més exitoses. La darreria de 1976 el grup s’estrenà en un recital a Alaior. El 1977, amb el nom de Trempem sa primavera, actuaren a Ciutadella, Sant Lluís, Es Castell, Maó… i, com no podia ser d’altra manera, navegaren fins a Sa Calatrava on desembarcaren el dissabte 9 de juliol de 1977. Trempem sa primavera és un punt de referència a partir del qual, arreu de Mallorca, s’organitzarien els primers recitals de poesia il·lustrada amb músicaiv.

El mes següent, de retorn a Torret i amb un equip de gent implicada que, de manera progressiva, s’afegia al grup, rejovenien les festes populars de Sant Lluís.Els cercaviles convidaven la gent a ocupar i omplir els carrers i les places. El confeti i les serpentines esbaldregaren la repressió de tants i tants d’anys. Es passà, gairebé de cop, del NO-DO de la por al color de l’alegria.

La Poesia no es podia dissociar de la Música i, com era biològicament previsible, els recitals s’il·lustraven amb acompanyament d’instruments.

La coincidència amb la Mostra de Teatre a Mallorca, em va impedir viatjar a Menorca per veure els seus primers muntatges poètics. Amb molt bones paraules, me deia a la carta que no m’havia perdut gran cosa. Així i tot, informava d’un recital que havia anar molt bé i que tenia totes les esperances en un que s’havia de fer a Sant Lluís. També es mostrava satisfet d’incorporar músics al grup. Tot i això, per primera vegada, em deixava caure la possibilitat de deixar Menorca per cercar feina a Mallorca.

La gènesi del grup Els Mussols i Traginada?

No hi podia mancar el teatre. Jordi Vivet va fundar el grup Cop i Queda, on movia tots els fils: director, escenògraf, il·luminador, guionista… Menorca, simplement, va néixer i créixer com una obra absolutament renovadora i màgica que va recórrer l’illa.

Menorca, simplement va ser celebrada per tot allà on va passar i es manté viva a la memòria dels qui la varen veure i més viva encara en el record de la gent que hi va participar. Té un cert interès històric l’article que va escriure el gener de 1980, publicat a la revista Terra Lliure, l’anarquista i sindicalista menorquí Ferran Ferrer Quesada, exiliat a París. Es fa ressò de l’obra i anima (sense donar noms, perquè tots els obrers són iguals) al grup Cop i queda.

Els actors varen comptar amb l’activa participació d’un grup nascut simultàniament a l’obra. Traginada va significar un guany cultural de primer ordre. Hi convergien la tradició i l’intent de renovar i modernitzar la cançó popular. Varen assolir un èxit més que merescut. A partir del nucli fundacional de la mà de Francesc Bagur i de Joan i Ramon Saura, s’hi arreplegaren de manera intermitent una dotzena de músics i cantadors (Artur Bagur, Maria Pau Bagur, Elena Comeche, Catalina Garriga, Martina Garriga, Josep Mercadal, Margalida Pérez, Lluís Reynés, Artur Bagur…), que enregistraren tres discs en tres anysv.

Fotos extretes del documental de Jordi de la Riva arran de l’edició del tercer disc (1980)

PROJECTE POESIA!

Jordi Vivet prioritzava la poesia part damunt de tot. Des de la nostra coneixença, el març de 1975, feia vots per crear una col·lecció de poesia “diferent”. A partir de l’experiència de les edicions nascudes el 1976 a Sa Calatrava la idea va agafar forma i força. Per assegurar l’èxit de l’empresa, es va projectar crear la col·lecció a partir d’una campanya prèvia de subscriptors que s’anuncià la darreria de 1976. L’objectiu era fer una col·lecció orientada als poetes joves de les Illes. Havíem de trobar contactes a les Pitiüses, Jordi Vivet tindria cura de la col·lecció a Menorca i jo a Mallorca. La Poesia, progressivament, guanyava prestigi i era un bon moment per envestir amb aquell projecte. Cal dir que aquesta percepció era general i ho demostra el fet que, a partir de 1977, les iniciatives editorials es multiplicaren: Domini Fosc, Neon de Suro, Guaret, Tafal, Blanc d’ou, La musa decapitada i, des de Ciutadella, Xibau. Tot i la renovació allunyada de la monotonia i de la creixent nòmina editorial, encara el 1978 des de Sa Calatrava, es tenia la percepció que les noves tendències no eren prou renovadores; encara no s’havia aletejat la calitja.

La darreria de l’any 1977, La Caixa de Balears del Castell havia publicat un petit quadern amb alguns dels poemes de Trempem sa primavera del grup Els Mussols. Jordi Vivet me n’envià un exemplar per valorar que es podia començar el Projecte: Poesia des de la més gran austeritat editorial. Persistia en la idea de crear una col·lecció, per modesta que fos, a fi de repartir-la en els recitals com a complement literari. Coincidint en el temps, jo tenia elaborat un llibre de poesia visual, elaborat a l’estil dels cal·ligrames, a mà o amb màquina d’escriure, i li vaig remetre una còpia. Als pocs dies me va escriure. Li havia agradat i l’havia transformat, amb els seus coneixements com a delineant i dissenyador. M’aconsellava i defensava amb arguments que bastís el llibre amb algun “dibuixador”.

Una mostra dels poemes del llibre interpretats gràficament per Jordi Vivet

…COM UN ALEIG ENMIG DE LA CALITJA

Tot i que no vaig fer gaire cas dels suggeriments i vaig optar per publicar els poemes tal com els havia escrit originalment, vaig incorporar dos dels seus dibuixos al llibre que s’acompanyà igualment d’altres il·lustradors i destacats prologuistes, els noms dels quals figuren a la caràtula, amb el de Jordi Vivet de capçaleravi. El llibre es publicà en una edició d’autor a l’Antiga Impremta Soler.

El motiu de no esperar l’aparició de la hipotètica col·lecció del Projecte: Poesia,  va ser el desinterès absolut que havia merescut la pretesa captació de subscriptors… i el meu escepticisme. De fet, aquella col·lecció que havia d’acollir per capçalera un poemari de Jordi Vivet no va arribar a néixer. A les cartes, m’indica allò que voldria que figuràs a la solapa del seu poemari: “Jordi Vivet, (febrer de 1944), nòmada català…” i esmenta alguns dels qui ja són amic seus a Mallorca (Joan Mas, Toni Rotger, Llucia Ribas, Bernat Homar…) a qui convida a anar a casa seva a dinar per compartir l’èxit del seu hort. De manera intermitent, reitera l’interès de deixar Menorca i anar a viure a Palma. La seva vida presagiava canvis importants. 

De cara a la possible viabilitat del Projecte: Poesia, m’havia fet a mans, per sotmetre a consideració, quatre poemaris: Saltar i no parar, Poemes virtuals, Liberté, Égalité, Fraternité i Metròpolis. Els seus poemes, en contrast amb la seva vitalitat positiva i emprenedora i amb el seu sentit d’humor càustic, més irònic que mordaç, no anaven en sintonia amb Lucreci, a qui assenyalava com el seu referent poètic i filosòfic, perquè projectaven una visió adolorida de la vida, sota el paraigües de la ideologia anarquista. En només tres anys, el seu vitalisme pletòric s’havia obscurit i, en els poemes, enmergien rampells de nihilisme i, en algun cas, de desolació. Tanmateix el Projecte: Poesia es frustraria definitivament. Mentre en parlàvem per correspondència, molts d’altres creaven noves col·leccions. Tot i això, ell encara persistí durant un temps en la idea de crear «una col·lecció modesta» des de Menorca.

DRUÏDA

L’arribada a Menorca de Víctor Compta, un traductor barceloní que s’instal·là a Llucmaçanes des de 1978 fins a finals de 1987, va ser un reforç a la idea de Jordi Vivet de bastir una nova col·lecció de poesia. Havia de ser exemplar i, per això, lluny del criteri primigeni que defensava la modèstia editorial, Druïda, una aventura que esdevindria mítica, va brollar amb voluntat efectistavii. Vivet, que aquell any acabava de publicar versos a la revista Reduccions, va fer costat a Compta al llarg del procés creatiu i va influir en les qüestions formals bàsiques que havia vist a l’Antiga Impremta Soler: procés gairebé artesanal, paper d’alta qualitat, quaderns tancats amb llaços (el llaç, com a símbol, seria uns dels elements clau), combinar la poesia amb les il·lustracions… Em va comentar que, ni que fos formalment, havia utilitzat de model algunes publicacions fetes a Mallorca. M’esmentà Insecticida de Jaume Sastre i singularment …com un aleig enmig de la calitja. De part meva, sabia que Vivet no posaria el seu llibre entre els primers de la col·lecció menorquina, però no m’hauria pensat mai que no n’hi arribàs a publicar cap. Es mereixia de ple dret ser protagonista en aquella proposta tan valenta i original que, apareguda el 1980, responia al seu desig expressat ja el 1975. 

L’ACTIVISME CULTURAL S’OFICIALITZA

De les papallones que he perseguit

sols tenc la boirina que em tenyeix els dits

Guillem d’Efak

L’aparició de Druïda coincideix amb un declivi de les activitats culturals fins aleshores autogestionades. La restauració de les institucions, amb les primeres eleccions municipals de 1979, la constitució del preautonòmic Consell General Interinsular i, finalment, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1983, va significar l’assumpció de les polítiques culturals des de l’administració pública… amb una evident reculada quant a la llibertat creativa, sotmesa com mai (ara democràticament) al dirigisme. Aquell fet va afectar gairebé tots els moviments que havien nascut des de la societat civil: la cançó catalana, el teatre independent, les festes populars… tot hauria de passar pel sedàs del poder. La majoria dels creatius preferiren aferrar-se a la mamella pública. Els qui no transigiren desertaren o foren marginats. La força creativa que havia inundat els carrers amb art popular (a Sa Calatrava, a la murada, hi havia penjat un mural d’Esperança Mestre que mostrava una presó en blanc i negre des d’on sortien papallones de colors) es va protocol·litzar i aquietar a la política miserable de les subvencions, sempre supeditades a fer allò que interessa als governs de torn.

Dos fragments del gran mural d’Esperança Mestre a la murada de Palma (BMS)

Els qui no s’adaptaren a la nova situació varen esvair-se o, si més no, varen minvar l’activitat de manera ostentosa. Traginada, S’Estornell, les Festes de Sa Calatrava… preferiren el declivi i que els seus noms fossin referents d’un temps i d’un país abans de precipitar-se dins d’una transformació vergonyant. Jordi Vivet, naturalment, va ser dels qui va viure aquell declivi. Coincidí en el temps un canvi de relació afectiva i, aviat, el naixement d’un fill menorquí. Això no obstant, no dimití l’activitat personal. El 1984 i 1985, amb el fotògraf Lluís Real i el músic Ramon Saura, va gestionar el bar Foxtrot de Binibèquer, on els caps de setmanes es feien actuacions i recitals. Va fer part del grup de teatre La Clota, dirigit per Pitus Fernández. Amb aquest grup actuà el 1989 a Palma a l’obra Miles Gloriosus de Plaute que va guanyar el primer premi dels projectes teatrals d’aquell any, presentada a la Mostra de Teatre Llorenç Moyà i representada a diversos escenaris fins a l’actuació al Teatre del Born dia 23 de març de 1990.

A la fí, 20 anys després d’aterrar a Menorca, publica el seu primer llibre, Arena als ulls, amb pròleg de Pere Gomila i editat amb el número 7 de la col·lecció Xibau per l’Institut Menorquí d’Estudis. Es presenta a Maó dia 22 d’abril de 1994 i a Ciutadella dia 27, amb Antoni Cantamisa i Adelaida Ponseti com a rapsodes. El segon, Calcigar el llamp, editat per Pagès Editors, no arribaria fins catorze anys després, el mes d’abril de 2008.

Continuarà també amb els recitals poètics amb els seus vells amics del grup Els Mussols, amb la incorporació de noves veus. El recital en homenatge a Vicent Andrés Estellés que es farà el juliol de 1995 serà el seu comiat.

Guies de Menorca on Jordi apareix com a traductor

Aleshores ja havia deixat de fer feina al despatx de l’arquitecte Enric Taltavull i treballava per Triangle Postals, empresa que li brindà l’opció d’anar a Barcelona. Així, l’any 1995, Jordi Vivet, després de més de 20 anys de viure a Menorca, abandonarà l’illa definitivament. Quan es va jubilar es traslladà a Vic a la seva casa pairal. Només torna a Menorca ocasionalment, com la visita que va fer l’any 2005 al seu amic Lluís Reynés de Traginada.

VIVET POST MORTEM

Jordi Vivet va morir a Vic dia 25 de febrer de 2018, dies després de fer els 74 anys. Se’n va fer ressò a El Punt el seu nebot Santiago Ponce Vivet, professor de Comunicació a la Universitat de Vic i, amb un sentit obituari a la seva secció L’illa inaudita del diari Menorca, el seu deixeble, poeta i amic Pere Gomilaviii, per iniciativa del qual tres mesos després, els amics varen retre un reconeixement amb la lectura d’alguns dels seus versos sota el títol, Jordi Vivet, simplement.

Un any i busques després, el 13 de juliol del 2019, l’IME va programar una jornada monogràfica dedicada a la seva biografia, amb especial incidència en la immensa activitat que va dur a terme en el desenvolupament de la vida cultural a l’illa de Menorca.

La mala consciència m’interrogava. Com així una distància tan petita com la que separa Felanitx de Maó i, després, de Vic, ens havia allunyat tant? No ens hauria de sobtar gens. Un allunyament similar, sense sortir de la mateixa illa, s’ha produït entre els mallorquins que enllestírem les festes calatravines, per posar un exemple, o entre els menorquins que impulsaren aquella Menorca, simplement.

Com a expiació de l’amistat perduda, ara ja irremeiablement, vaig iniciar la recerca. Poca cosa vaig trobar de la seva activitat d’ençà que va abandonar Menorca. A banda de l’edició de Calcigar el llamp, només uns poemes publicats l’any 2009 a la revista Reduccions i la informació de Pere Gomila que afirma que va elaborar nous poemaris. Res més. En canvi, vaig trobar informació molt rellevant, prèvia a instal·lar-se a Maó, que destapa l’enamorament dels llibres i l’experiència com a escriptor, poeta i home de teatre. Totes les dades trobades mostren com, a Vic, ja havia fet teatre i participat en muntatges poètics.

ELS SEUS PRIMERS TRENTA ANYS

La plaça Major de Vic amb el monòlit franquista (1943)

Jordi Vivet i Ballart va néixer a Vic dia 14 de febrer de 1944. Tot i escolaritzar-se a la primera postguerra, amb la imperant escola nacional-catolicista del franquisme, va estudiar a l’Acadèmia Maurici Izern, laïca, del mestre i pedagog francès. Acabat el batxillerat es va matricular a l’Escola Municipal de Dibuix, on va ser deixeble de l’escultor Salvador Puntí. Amb només 18 anys comença a fer feina de bibliotecari a Barcelona, on establirà una relació addictiva amb els llibres. No perdrà, però, contacte amb el seu poble nadiu. Allà es va incorporar a les Joventut Musicals i, al costat dels poetes Miquel Martí i Pol i Lluís Solà i Sala, al Grup de Teatre Independent del Cineclub de Vic. Comença també a col·laborar amb la revista Inquietud Artística, la qual es transformarà anys després en Reduccions. L’any 1965, la portada del n. 33 de la revista reprodueix una foto que mostra l’escenografia que havia fet Joan Furriols per a la representació d’Esbós per a tres oratoris de Carles Riba. L’obra s’havia estrenat l’any abans al Temple Romà de Vic. El muntatge va ser dirigit per Lluís Solà, amb Jordi Vivet com a ajudant de direcció. En el següent exemplar de la revista, publicat el novembre de 1965, apareix un extens article dedicat als trobadors signat per Jordi Vivet que, aleshores, està fent el servei militar.


Acabada la mili, amb 22 anys, decideix embarcar-se en un mercant i anar a veure món. L’estada a Grècia i les llargues travessies transoceàniques li permeten aprendre idiomes, que practica amb els companys de la tripulació. Les hores de lleure dels mariners li permeten llegir molt. Escull preferiblement poesia i la vincula estretament amb els oceans i la solitud que treuen el cap en els primers versos, amb un cert sentit àcrata de la vida i universalista del món. La seva gran pàtria, la més gran de totes les nacions, és la mar.

Durant vuit anys, des de 1965, no se sap res del mariner vigatà fins que, dia 23 de març de 1973, apareix a Hoja del Lunes de Barcelona informació d’un muntatge poètic sobre J. V. Foix del grup La Gàbia, al Teatre Capsa de Barcelona amb direcció de Lluís Solà i escenografia de Jordi Vivet.

Just dos anys després, el març de 1975, el vaig conèixer a Maó.

CODA i DA CAPO

Jordi Vivet volia viure com a nòmada català, però el va seduir Menorca i la va convertir en la seva Ítaca, per on havia navegat. Sense deixar de mirar el mar, va amarrar la barca per viure més de 20 anys, els millors de la vida, amb amors, amistats, música, teatre i poesia; sobretot poesia. També volia viure com un poeta i així va ser. Almenys a Menorca va ser poeta, simplement.

 

 

 

Post Scriptum.- El seu nom, com el de Víctor Compta Gonzàlez, Gonçal Pons Moll, Antoni Rotger Martínez, el grup Els Mussols i tants d’altres dels que s’esmenten en aquest article que fan part del que vaig definir com “exclosos culturals”, no apareix a la viquipèdia. Si voleu saber-ne més coses, les podreu llegir en el cor de les persones que el varen tractar.

Vg. la història d’una investigació policial i judicial poc coneguda a: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=240434

ii Inicialment el grup estava integrat per Josep Pons Gener, Josep Ortega i Josep Maria Juaneda. El 1978 Josep Camps substituí Josep Ortega i el 1979 s’hi incorporà Ignasi Mascaró Pons. El grup es va desfer l’any 1980.

iii vg. l’interessant article de Guillem López Casanovas sobre aquelles dues setmanes de teatre: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/999679-ja-fa-40-anys.html

iv A partir de 1993, des de la UIB, el catedràtic Antoni Artigues iniciaria muntatges teatrals en diversos formats i generalment amb la poesia com a protagonista. Vg: http://magpoesia.mallorcaweb.com/muntatges/indexfets.html

v Menorca (Pu-put!, 1978), Pels camins de Menorca (Pu-put!, 1979) i Cançons de Menorca (Pu-put!, 1980). El segell discogràfic el gestionava el músic Antoni Parera Fons, fill predilecte de Manacor, però també amb ascendència menorquina. Cal fer notar que uns anys abans a les Pitiüses, de la mà d’Isidor Marí, Victorí Planells i Joan Morenu, havia nascut UC. El grup original enregistrà tres discs Cançons d’Eivissa(1974), En aquesta illa tan pobra (1976) i Una ala sobre el mar (1978). UC representa un canvi important en la música popular catalana i impulsà el naixement d’altres grups (Al Tall, al País Valencià és un exemple) que renovaren l’estantís folklore monopolitzat per la franquista Sección Femenina.

vi Els prologuistes varen ser Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Josep Maria Llompart, Joan Perelló, Llucia Ribas, Jaume Santandreu i Antoni Serra. Els il·lustradors foren Miquel Barceló (que dissenyà la caràtula), Biel Bonnín, Esperança Mestre, Mateu Sbert, Vicenç Torres Costa i Jordi Vivet. Arran d’un treball d’investigació sobre la poesia dels anys 70 a Mallorca, la professora i poeta Margalida Pons em va fer avinent que només havia localitzat el llibre a la biblioteca de la Universitat Rovira i Virgili, però que no estava a nom meu, sinó de Jordi Vivet. L’explicació era ben senzilla. El meu nom no estava imprès al llibre, sinó a una etiqueta de maleta antiga que enllaçava les pàgines amb una veta. Si es desprenia l’etiqueta, el primer nom que apareixia, de la llista d’il·lustradors i prologuistes, era el d’en Jordi. Mai no n’he fet cap intent per aclarir l’errada. Ja va bé que …com un aleig enmig de la calitjasigui també seu. Ho era i ho és.

viii Vg els dos articles a la il·lustració adjunta

MES COSES:

A l’enllaç podeu veure un petit vídeo sobre la publicació CALATRAVA STORY

https://www.youtube.com/watch?v=Bj3zh75TcDE

Als tres enllaços, un reportatge sobre Traginada, arran d’editar el seu tercer i darrer disc:

https://www.youtube.com/watch?v=TDhMjtx_alQ&t=22s

https://www.youtube.com/watch?v=T5ttBg1WEng&t=291s

https://www.youtube.com/watch?v=eU92GIcrmkQ

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 23 de juny de 2019 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.