Etziba Balutxo...

Mònica Pastor, vídua de Guillem d’Efak («la seva darrera dona» – diu ella), afirma que el poeta en bicicleta era un cuentista (així, dit ras i curt a la mallorquina). Ho aclareix, amb divertits exemples de quan embolicava la troca i, fent de guia, explicava als turistes el caràcter endèmic de l’Ibiscus Balearicus o, més atrevit encara, quan a Sa Bodegueta deixava embadalits els joves que s’arremolinaven al seu entorn per escoltar els seus relats caníbals de quan, hipotèticament devers una Àfrica que no tornà trepitjar des dels dos anys, menjava carn humana. Per engrandir encara més els ulls esbadellats dels contertulians, afegia que la carn dels negres és molt més saborosa que la dels blancs i, per rematar l’estupefacció generada, advertia que el problema era que el consum generava addició i que això l’havia forçat a entrunyellar tractes d’amistat amb el fosser d’un poble de Mallorca. I com aquestes històries… mil-i-una! El seu poder de convicció era de tal magnitud que ningú mai no gosà posar en solfa els seus relats.

L’obra narrativa de Guillem d’Efak que, fins avui, apareix a les notes biogràfiques del seus llibres, es limita a La Ponentada Gran i a alguna remota referència de qualque premi literari.

Aquest reduccionisme el va desfer, en un rigorós estudi, Jaume Vidal Alcover quan, a La literatura a Mallorca (1969-1971), detalla l’obra efakiana:

«S’ha dedicat últimament a una literatura d’intenció didàctica (sempre segons el concepte tradicional d’aquest objectiu de literatura adreçada, especialment, a joves – adolescents – i a infants): Les vacances d’en Jordi (premiat a Can Tonigròs, 1967), Tomeu, el pescador mallorquí (publicat a L’Infantil, 1968), Han robat un cavall (finalista del premi Folch i Torres), En Mort-i-Viu (publicat a Cavall Fort) i El Dimoni Cucarell (premi Artur Martorell, publicat a Cavall Fort i gravat en disc). És, a més d’autor d’un assaig inèdit, El teatre a l’escola, de dues obres de teatre, La mort de l’àvia (premi Última Hora, 1967) i J.O.M. (premi Club de Joves de Tarragona, 1968), dels llibres de poemes que ja esmentàvem en un article anterior (publicats respectivament el 1966, 1968 i 1970), i de dos d’inèdits, Eròtic Tàctic i Poemes a Cyborg. Tot això sense comptar amb les lletres de les cançons que té gravades en nombrosos discos, al servei de l’activitat que constitueix la seva dedicació professional». En el mateix treball, també escriu: «D’en Guillem d’Efak he llegit fa poc uns abecedaris publicats a Cavall Fort molt reeixits: una poesia per infants, de molt antiga tradició, oblidada entre nosaltres a favor dels bestiaris – també d’avior noble i bella ; en Guillem d’Efak ha dat un llustre nou als vells abecedaris i marca, amb ells, un camí ple de suggerències».

L’estudi relaciona els escriptors illencs d’aquella generació i conclou l’anàlisi de manera contundent: «Catalunya sencera, i Mallorca en particular, donen de sobres per a una literatura de primera, reconeguda o no fronteres allà. En Guillem Fullana d’Efak (o, simplement, Guillem d’Efak) és, de tots els que anomenem, el que fa prova d’una labor més continuada». Vidal era un bon coneixedor de la gran quantitat de narracions de Guillem d’Efak, avui oblidades i accessibles a ben poques biblioteques catalanes, però en el seu dia molt celebrades per allò que, dins dels límits literaris catalans, es considera el gran públic.

Ara mateix La Ponentada Gran és en curs d’una nova i acurada edició. En el seu dia es va publicar ajustada a les restrictives normes d’un premi literari i, per això mateix, eixalada en més de 80 pàgines que aviat perdran el caràcter d’inèdites. Serà una excel·lent troballa d’una narració que ultrapassa el caràcter juvenil i, part damunt del bastiment d’una rondalla, sobrevola el nostre poble i l’anima a fer-se escàpol de la ponentada i a foragitar la submissió que patim.

La nova i ara ja completa lectura d’aquesta novel·la m’ha impulsat a la recerca de l’obra narrativa de Guillem d’Efak. Durant mig any llarg, endinsant-me per hemeroteques i biblioteques virtuals, m’he dedicat a pellucar d’aquí i d’allà tots els referents que he intuït i que he pogut investigar. Sé ben redecert que no he arribat a repescar tots els relats que es publicaren a part o a banda, però sí els més significatius i, per descomptat, tots els que esmentava Jaume Vidal Alcover.

Ara, en exercici de la voluntat de l’autor, em permet de posar a l’abast de tothom el fruit de la recerca. Segur que aquesta primera aportació pública es podrà ampliar i enriquir en el futur, però també estic segur que, a partir d’ara, la parròquia cada vegada més nombrosa de gent efakiana tindrà a mà uns relats mals de trobar per compartir amb la gent menuda i, molt especialment, amb fills i néts.

Ho trobareu tot, amb algunes comentaris, aquí mateix.

Arran de l’èxit obtingut amb aquest personatge, el conte es va publicar, es va enregistrar i es va transformar en una obra de teatre que, d’aleshores ençà, ha estat representada en multitud d’escoles catalanes. No tan sols això, sinó que L’infantil, (transformat posteriorment en Tretzevents) que era la més directa competència de la revista Cavall Fort, va crear un còmic setmanal amb El dimoni cucarell com a personatge, amb guió i dibuixos signats Guillen. El mateix pseudònim, no gaire difícil d’identificar, que ja havia signat les il·lustracions dels contes publicats anteriorment. Aquí teniu alguns exemples del personatge dibuixat:

Aquell mateix any, Guillem d’Efak guanya el premi Cavall Fort 1968 de Can Tonigròs amb el recull de narracions Les vacances d’en Jordi. Els relats, talment com havia fet a L’infant amb els contes de Tomeu el pescador els va publicar a Cavall Fort

A banda dels contes, Guillem d’Efak va crear i publicar a Cavall Fort, una altra sèrie d’articles (“molt reeixits”, segons Vidal Alcover), on demostra el gran domini que té del llenguatge. La començà, amb el seu codi mnemotècnic (alfabet de Guillem d’Efak) per animar els infants a aprendre l’abecedari i, en posteriors lliuraments, sota el títol de Mai no ens avorrirem, va enfilar un conjunt d’enginyoses descripcions versificades. En un joc ocurrent, desafiava els lectors a continuar la tasca de definir les coses en tants de versos com tenia la paraula a descriure per tal de bastir-ne l’acrònim.

Tanmateix les aparicions de Guillem d’Efak a la premsa infantil no es va limitar als seus relats. El carisma que expandia entre la gent jove, el feia objecte d’atenció constant i, periòdicament, és objecte d’entrevistes sobre les cançons, el teatre i, en general, la seva obra.

De moment, amb aquests contes, en teniu per entretenir-vos tot un cap de setmana. Compartiu la lectura. Els contes instrueixen i abelleixen la vida. Que vagi de gust!