Etziba Balutxo...

En contra del que va dir aquell, repetir moltes de vegades una mentida no la transforma mai en una veritat; com a molt pot generar un tòpic. Fals, naturalment. Aquest fenomen és aplicable a l’aparició en escena de Joan Miró i Ferrà (1893-1983). S’ha escrit moltes de vegades que la seva primera exposició va patir crítiques despietades. Els més reputats estudiosos del pintor afirmen que la mostra va ser, unànimement, contestada, rebutjada i rebuda com l’obra d’un boig o d’un foll. Les crítiques del moment demostren que les afirmacions no són exactes ni d’un bon tros.

LA PRIMERA EXPOSICIÓ DE JOAN MIRÓ

Un díptic elaborat per Josep M. Junoy (1893-1955) convidava a la primera exposició de Miró que, entre el 16 de febrer i el 3 de març de 1918, a la Sala Dalmau al carrer Portaferrissa de Barcelona, presentava un total de 64 obres, entre olis, aquarel·les i pastels, a més d’una xifra indeterminada de dibuixos. Els preus no eren els d’un debutant i només es va vendre el quadre Natura morta del ganivet que li comprà el també pintor Josep Monpou (1888-1968) per 150 pessetes.

LES CRÍTIQUES

Tres, i només tres, foren les crítiques que es publicaren d’aquella exposició i tan sols una d’elles va ser destralera. Joan Sacs, pseudònim quan feia crítica d’art del pintor Feliu Elias i Bracons (1878-1948), va definir Miró com «un novato propenso al amaneramiento, magnífico atrevido, detestable colorista». Aquesta és la única crítica que va generar el tòpic i magnificà un hipotètic rebuig d’aquella exposició. Va sortir, dia 24 de febrer, publicada a les pàgines de La Publicidad. Curiosament, un dels quadres exposat era el titulat La Publicidad i el gerro de flors, on apareixia el logo del diari barceloní.

Les altres dues crítiques sobre l’exposició desfan absolutament el tòpic. Josep Llorens Artigues (1892-1980), el ceramista que molts d’anys després (a partir de 1944) col·laboraria amb Miró, publicà dia 25 de febrer a La Veu de Catalunya una llarga crítica titulada Les pintures d’En Joan Miró, on fa costat al pintor i classifica les diverses reaccions del públic: «La visió de les obres divideix els visitants en tres categories: a) Els que l’exposició els agrada (amb reserves o sense). b) Els que s’hi indignen. c) Els que s’hi fan un tip de riure. Els primers entenen en art i comprenen les obres d’En Miró. Els segons no hi entenen –potser perquè no hi tenen obligació ni s’ho han proposat– però serien susceptibles d’arribar-hi a entendre. Els darrers, podem dir que tal vegada no hi entenen. Cal tan sols estudiar, una per una, aquestes produccions per formar-se la convicció que un es troba davant d’un pintor».

La tercera i darrera crítica va ser la publicada per Pere Oliver a l’exemplar de dia 1 de març de 1918 a la revista Vell i nou. És, possiblement la més ajustada de totes. Si bé és cert que diu que Miró encara no ha aconseguit el límit senyalat, acusa als qui se’n riuen que són uns incompetents en art i conclou amb una darrera frase que resultà gairebé profètica: «demostra condicions d’un futur gran pintor».

ALGUNES REACCIONS DE REBUIG

Sebastià Gash i Carreres (1897-1980), crític i amic de Miró, publicaria anys després que un individu desconegut es plantà al portal de la Sala Dalmau per malparlar als visitants de l’obra exposada. Podria ben bé ser l’autor de la doble rèplica al catàleg de mà que varen passar per davall la porta de la galeria. En qualsevol cas, aquestes reaccions ultres no passaren de l’anècdota i el galerista Josep Dalmau i Rafel (1867-1937), vist l’interès que havia despertat el pintor, va promoure una exposició de Joan Miró a París l’any 1921 i, a partir d’aleshores, va obtenir el reconeixement com a un dels més grans pintors universals. 

PERE OLIVER, EL DESCONEGUT TERCER CRÍTIC

La tercera crítica, la més desconeguda de totes, és la que va fer Pere Oliver i Domenge (1886-1968), apotecari, escriptor, historiador, investigador, activista cultural, polític i fundador i dirigent de nombroses entitats. Aquesta faceta de crític d’art, és tant desconeguda que ningú mai no l’havia esmentat. Encara que, al llarg de la vida, publicaria molts d’articles sobre Art i, fins i tot, amb el seu amic aparellador Mateu Oliver i Capó (1900-1962), dissenyaria moltes d’icones (els logos de la Joventut Nacionalista Renaixença, del Comitee Pro Catalonia, de l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’estelada, el quadre d’honor del Cercle Recreatiu de Felanitx, el segell municipal del poble…), la de crític va ser una funció efímera, circumscrita a la publicació de només dues crítiques a la revista Vell i nou.

Més que per vocació, Pere Oliver i Domenge acceptà de col·laborar a la secció de crítica d’aquella revista per amistat amb els poetes Joan Salvat Papasseit i J. V. Foix, amb els qui coincidia ideològicament. La Vanguardia de dia 15 de febrer de 1918 anunciava: «En las Galerías Layetanas se inaugurarán sendas exposiciones del notable artista don Laureano Barrau y don Vicente Tárrega, y en la Casa Dalmau, una, de don Juan Miró». Justament, les dues crítiques que va fer Oliver varen ser a aquestes dues exposicions. Aquell any, 1918, va ser per a Pere Oliver un any transcendental i de frenètica activitat. La darreria del mes de gener, quan ja regentava la Farmàcia Moderna a la Ronda de Sant Pau de Barcelona, nasqué el seu fill Miquel. Just un mes després, el seu amic poeta Joan Salvat Papasseit, que treballava a les Galeries Laietanes publicava Arc Voltàic, el primer i únic exemplar d’una revista dedicada a l’Art i a la Literatura, amb un dibuix de Joan Miró, aleshores encara inèdit, però només a dues setmanes d’inaugurar la primera exposició.

La revista no va reeixir i, un més després, Salvat Papasseit, amb el també poeta J. V. Foix, enllestia Trossos, una altra publicació que resultà igualment efímera, i també amb un altre dibuix de Miró. 

Va ser en aquesta revista on, sense signatura i molt possiblement com a crit d’atenció per animar a visitar la mostra (encara que quan la publicació va sortir al carrer ja s’havia clausurat l’exposició), es va voler enaltir la implicació del pintor i deixar clar que “és dels nostres”.

Certament, al llarg dels anys, Joan Miró va demostrar, amb les seves generoses col·laboracions, que era un dels nostres. Igual que ho era Pere Oliver i Domenge. Ambdós ho eren i ho són. És just mantenir-ne ben viva la memòria.