Etziba Balutxo...

UNA PROMESA EIXALADA? (amb carta final a Carles Puigdemont)

Aquest article relata una endemesa que reclama reparació. No és un més entre tants i tants dels greuges que romanen pendents de resoldre, perquè aquest qüestiona no només la capacitat de reacció del nostre poble, sinó que posa en solfa la credibilitat de la que, ara per ara, és la nostra màxima institució d’autogovern i afecta directament el prestigi de la figura del President de Catalunya. Més enllà i tot, està en joc la paraula de tot el nostre poble.

La recerca, aquesta feina silent, tenaç, constant, poc agraïda i gens reconeguda, sovint té el bell gest de brindar troballes insospitades. Aquestes setmanes, en el curs d’una investigació, intensa i immensa, sobre la vida i l’obra de Pere Oliver i Domenge (anunci avant la lettre: plouran grans sorpreses), he trobat informacions tangencials que conviden a ser traslladades a altres historiadors per tal que puguin complementar, completar i, si la cosa ho paga, continuar la feina. Avui, però, em veig en la necessitat d’exposar un cas que, si com crec, no ha rebut l’oportuna reparació, reclama una iniciativa enèrgica i urgent: el trasllat al cementiri de Ripoll de les despulles mortals de Francesc Català i Serra. És una promesa, pública i reiterada, del President de Catalunya i no pot romandre desatesa per raons de catalanitat, però sobretot d’ètica, d’humanisme i de dignitat.

Després de veure dotzenes de vegades la divulgada fotografia de Francesc Macià davant de la tomba del protagonista d’aquest relat, amb l’estelada a la seva làpida, vaig revoltar-me inconformista i no vaig resignar-me a deixar d’aclarir qui va ser el primer soldat voluntari caigut per Catalunya, segons el definí Ventura Gassol. La informació que he pellucat per Internet és pràcticament nul·la. La documentació que he sol·licitat per correu a la Biblioteca de Catalunya (sempre amatent), m’ha aportat algunes dades noves; no gaire. Quant a la bibliografia, les referències tampoc no han resultat prou satisfactòries. Malgrat tot, esporgant d’aquí i d’allà, amb consultes a les hemeroteques i a algunes persones, la història desenteranyinada representa un greuge de tal magnitud que exigeix, amb la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Ripoll al capdavant, per l’incompliment reiterat del compromís que detallaré, actuar com correspon sense dilació.

QUI VA SER FRANCESC CATALÀ?

Com he escrit suara, la informació arreplegada és escassa, però les notes disperses documentades són prou eloqüents per reconstruir, com un trencaclosques, una mínima pinzellada biogràfica que, ben segur, podrà ampliar-se a mesura que apareguin altres informacions.

Francesc Català i Serra va néixer dia 5 d’abril de 1901 a Ripoll, en el sí d’una família catalanista que tenia sempre les portes obertes com a cau d’acollida de fugitius catalans en ruta cap a l’exili. Com altres joves militants de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, sota l’empara de la Unió Catalanista, va ser dels primers en apuntar-se a Estat Català, partit pel qual va fer de correu en diverses ocasions per passar al Vallespir, el Conflent o a la Cerdanya del Nord, a recollir aportacions econòmiques destinades al projecte de Macià, aquell vell somni que avui comparteixen milions de persones.

La primeria de 1926, Francesc Català va ser escollit membre de la junta del Centre Catalanista de Badalona. Arran de la seva actuació, en tenir notícia que la policia espanyola ja havia ordenat la seva detenció, dia 2 de juny d’aquell any va traspassar per darrera i definitiva vegada els Pirineus. Tres mesos després, s’incorporà com a voluntari a l’Exèrcit Català per propiciar la revolta contra la Dictadura de Primo de Rivera i proclamar la independència de Catalunya, en el marc de l’Operació Olot, finalment coneguda històricament com Els fets (o el complot) de Prats de Molló.

Francesc Català figura entre els 112 que signaren el jurament (1) i, fatalment, també entre els primers detinguts per la policia francesa. El matí de dia 1 de novembre de 1926, s’apressaren 34 voluntaris a l’estació d’Estagell. Al llarg del dia, continuaren arribant voluntaris en els trens procedents de París, Tolosa i Montpeller. Els que eren detinguts sense armes ni uniforme, malgrat l’evidència de fer part del grup, eren fitxats i alliberats. Així i tot, l’endemà dia 2 de novembre, els tancats a la caserna de Sant Jaume de Perpinyà superaven els noranta. Fins dos dies després, la matinada de dia 4 de novembre, la Sureté francesa no ordenà la detenció dels residents a Ville Denise, a Prats de Molló, on s’esperava una de les dues columnes de l’Exèrcit Català. A la casa, entre d’altres, foren detinguts Francesc Macià, Ventura Gassol, Josep Bordes i Josep Carner-Ribalta, els quals, atesa l’evident condició jeràrquica en la conxorxa, serien traslladats en tren directament a París.

El procediment judicial es posà en marxa amb diligència atesa la gran repercussió internacional de la notícia, perquè l’intent de provocar un aixecament contra la desprestigiada monarquia borbònica i la dictadura militar espanyola, per tal de proclamar la independència de Catalunya, va ser rebuda amb mostres de simpatia arreu del món. A París, de manera especial, hi va haver demostracions entusiastes de solidaritat. Tot i l’aparent fracàs de l’expedició, l’independentisme va assolir una projecció internacional mai vista.

Gràcies a una eficaç acció jurídica dels defensors, de manera progressiva es va aconseguir l’exculpació de bona part dels detinguts, alguns fins i tot sense ser processats. Els qui restaren presoners, entre ells Francesc Català, descrit per Abelard Tona i Nadalmai en el llibre Qui va parlar?, com «un jovenet rialler, ros i blanquet», reberen còpia de la carta que Macià envià a la premsa dia 25 de novembre: «Ara més que mai! Si abans teníem coratge com a un, avui el tenim com a cent. Recomençarem la guerra i si abans teníem l’esperança de guanyar-la, ara en tenim l’absoluta certesa.».

L’interès internacional del judici creixia i, òbviament, també la pressió política. El prestigi de Francesc Macià es multiplicava i l’expectació del cas era màxima. Per rebaixar l’atenció, dia 29 de novembre de 1926 els jutges acordaren amb els advocats alliberar i acompanyar a la frontera belga els detinguts que no apareixien vinculats amb la presa de decisions ni, tampoc, en la compra de les armes. Un dels expulsats seria Francesc Català. Els primers dies de desembre, Macià es va acomiadar, un a un, dels qui partien i els animà a mantenir un comportament digne de Catalunya. Tant a ell com als altres, l’organització els va lliurar cent francs, import mínim exigit per les autoritats belgues per poder entrar al país, més un complement per a les despeses més peremptòries del viatge. En arribar a Brussel·les, havien de presentar-se a Jaume Mir i Mas, un català que havia actuat com a espia a favor dels britànics durant la Gran Guerra i que tenia la màxima condecoració de Bèlgica, país que destacava per l’acollida de refugiats. 

Francesc Català, en arribar a Brussel·les, va allotjar-se a l’Hotel Vanderbuken, no gaire lluny de la brasserie propietat de Jaume Mir. A París només romandrien 18 inculpats que serien sotmesos a judici els dies 20, 21 i 22 de gener de 1927. «Som ciutadans d’un poble que ha estat lliure i que vol tornar a ser-ho!» s’exclamaria «l’avi» a la primera sessió, tal com recullen les actes del procés. El dissabte, dia 22 de gener, la premsa vespertina ja publicava el veredicte: Macià condemnat a dos mesos de presó i a 100 francs de multa; els altres a un mes, la qual cosa equivalia a la llibertat de tots. La bona nova arribà als refugiats a Bèlgica aquell mateix vespre.

La situació econòmica i, com a conseqüència de la mala alimentació, la salut dels refugiats no era gaire bona, però aquell vespre varen celebrar la sentència amb cervesa. En el llibre esmentat, Qui va parlar? (pàgs. 216-217), hi ha un relat de la celebració d’aquell dia a l’hotel on s’allotjaven, amb una part referida a Francesc Català: «…es presentà Jana, una de les criades de la casa, la qual s’havia convertit en la bonne amie de Català i, per aquesta raó, tractava els catalans amb fraternal camaraderia. No era belga, era holandesa. Molt coqueta se li va asseure a les cames i començà a fer-li manyagueries, mirant-se de cua d’ull a la companyonia. Algú l’havia batejada de pepa holandesa. Tanmateix, ben mirat, era fina i petitona com una nina, només que tenia les galtes enceses, de color natural, de tan extremadament blanca com era i, és clar, rosseta. No va ser Català el caçador, sinó ella, la caçadora. Va anar de cop, fent-li el llit i sense quasi preàmbuls. Ell, com tots els altres expulsats, era una presa fàcil en aquelles latituds, poblades d’amazones, acostumades a la cavalcada. I de la cambra d’hoste va passar a la de la criada, a compartir el seu llit i a menjar a la cuina, era el seu home i la casa ho reconeixia. Ambdós treballaven i, conjuntament, havien començat a fer guardiola per qui sap quines il·lusions de la positiva Jana.»

LA MORT DE FRANCESC CATALÀ

Aviat arribarien a Bèlgica els processats a París: Macià, Gassol, Bordes, Roc Boronat, Carner-Ribalta, Roc Boronat, Fontcuberta… Els refugiats confiaven que, amb ells, la situació milloraria. No va ser el cas. Dia 6 de febrer de 1927, just arribar a Bèlgica, Macià escriu de puny i lletra als amics catalans d’Amèrica per explicar la precària economia: «De Catalunya ens han vingut tan pocs diners que fa pena només de pensar-hi. Aquests pocs i sobretot els que rebérem de vosaltres ens han permès d’ajudar les necessitats més urgents dels nostres companys de Bèlgica. Acabo d’arribar i estic molt content de l’exemple que han donat acceptant el treball que se’ls ha donat encara que fos poc remunerat…». Anys després, Ramon Fabregat detallarà el drama d’aquells soldats en el llibre Macià. La seva actuació a l’estranger publicat a Mèxic: «Els primers ajuts foren proporcionats pel municipi de Brussel·les, al que s’afegiren algunes generoses famílies belgues, car poca cosa podia fer l’organització, perquè les finances havien arribat a un col·lapse. L’orgull dels que senten la responsabilitat de la lluita diària van ajudar a millorar la situació, no sense que fos precedida per la dispersió. Foren acceptades les més diverses ocupacions: rentadors de plats o mossos de restaurant, oficinistes, mossos de magatzem de queviures i de vins, treballadors a fàbriques de teixits i de fundicions de ferro. L’àrea geogràfica s’estenia de Gand a Lieja i més a l’Est, fins a Luxemburg, la coca del Rhin i Suïssa, sense comptar els que d’amagat se n’entornaven a França. Alguns d’ells pagaren amb la vida els sofriments. Aquest fou el cas de Francesc Català, traspassat a Brussel·les i enterrat al cementiri d’Anderlecht.»

Efectivament, la primavera de 1927 Francesc Català era ingressat, molt malalt, a un hospital de Brussel·les, on el visitaren els altres refugiats i on moriria dia 28 de juny. La cerimònia de l’enterrament va ser un acte polític, amb la desfilada silent del fèretre pels carrers de Brussel·les, amb Macià al capdavant del seguici dels qui havien estat els seus companys, fins al cementiri d’Anderlecht, on fou dipositat en una tomba ben guarnida de flors i en la confiança que seria una estada temporal.

El diumenge 3 de juliol de 1927, la Fulla Parroquial de Santa Maria de Ripoll, publicà l’esquela del dissortat jove. La relació de familiars delata que sa mare ja era morta i que son pare s’havia casat en segones núpcies amb una vídua que tenia un fill. Es donava la circumstància que dia 1 de maig d’aquell any, just dos mesos abans i a la mateixa parròquia, havia combregat el seu germà Lluís. A l’esquela també apareixia una referència a Jaume Mir, possiblement patrocinador de les despeses mortuòries.

Macià, amb el seu equip més proper, va continuar residint a Brussel·les fins el mes de novembre quan s’embarcà cap a l’Uruguai. Ja a Amèrica, l’abril de 1928, cinc anys després d’haver publicat Les tombes flamejants, Ventura Gassol dedica a Francesc Català un emocionat in memoriam (2), amb un relat digne d’haver fet part d’aquell poemari. L’escrit aporta una informació rellevant: la promesa feta al jove soldat en el llit de mort que qualque dia traslladarien el seu cos a Catalunya. L’emotiu document que avui ha esdevingut històric es va publicar a la revista Ressorgiment de Buenos Aires (3).

LA CAMPANYA A FAVOR DEL TRASLLAT

No torna a saber-se res més d’aquella promesa fins que, dia 26 d’octubre de 1933, amb Francesc Macià de President de Catalunya, a la pàgina 2 de La Humanitat, el diari d’Esquerra Republicana de Catalunya fundat i dirigit per Lluís Companys, apareixia una crida pública:

UN MANIFEST

CATALANS! Un grup de ripollesos, catalans de cor, amics i companys del jovencell Francesc Català i Serra, mort a Bèlgica durant el seu exili, degudament autoritzats pels pares i familiars de l’esmentat difunt, té l’honor d’adreçar-se a tots els ciutadans de Catalunya manifestant els següents extrems:

Set anys ha que jauen en l’hospitalària Brussel·les les despulles mortals del catalaníssim Francesc Català i Serra.

«En Francesc Català reposa en terres de Bèlgica amb aquell repòs que no coneix terme, però espera. Espera que, un dia, el durem a Catalunya, satisfent-li en mort allò que ell anhelà i no pogué satisfer en vida. Així li prometérem els seus companys i a aquestes prometences que revesteixen tot el caràcter de sagrades no pot mancar-s’hi. V. G.» («Ressorgiment», núm. 141. —Buenos Aires, abril del 1928).

Catalunya ha assolit quelcom de tot allò que constituïa l’ideal del dissortat heroi. Ja amb més o menys plenitud, segons l’altesa de mira i determinats avantatges, cada ciutadà pot reconstruir la seva llar i la pròpia personalitat amb les característiques peculiars de la terra nostrada, però l’abans tranquil·la, tant com avui austera, casa pairal ripollesa on fou inculcat l’esperit de catalanitat del PRIMER SOLDAT VOLUNTARI CAIGUT PER CATALUNYA, si bé és veritat que té la satisfacció d’haver donat a la pàtria tot el que se li pot oferir, sofreix, en canvi, l’agut flagell que ha creat la perdurable absència de l’ésser estimat.

La digníssima casa Català de Ripoll, conseqüent en tots els actes de la seva vida ha estat el refugi de l’alta muntanya on els perseguits per la justa causa de Catalunya trobaven franca i cordial hospitalitat. Els senyors Macià, Ventura Gassol i d’altres que regeixen avui els destins de Catalunya ens aturaran de mentir. Per tant, davant d’aquestes valors de llei generosament sacrificades per la llibertat dels catalans, el grup de ripollesos que a sota signen, demana a tots els pobles i entitats de Catalunya i a cada ciutat en particular, una petita dàdiva per tal de poder traslladar les despulles de l’abnegat Francesc Català i Serra al cementiri del seu poble nadiu, lloc en el qual, segons la suma de pessetes que s’aconsegueixi de la pública subscripció oberta per virtut del present manifest, serà construïda una tomba digna del malaurat patriota i no menys mereixedora de la noblesa que ens caracteritza.

Catalans! Per la satisfacció de la família Català de Ripoll, per agraïment i admiració al petit heroi, per estímul dels que vindran, per la dignitat de Catalunya, subscriviu-vos i no permeteu que les estimades despulles del vertader amic de la nostra terra, restin ja més temps al cementiri de Brussel·les.

Què dirien les futures generacions…? Què pensarien avui els que llegissin la inscripció d’aquella tomba si s’assabentessin que a sota les pedres de la qual, més o menys polides, més o menys ornamentades, hi jauen abandonades les despulles del noble ripollès,,,? Creieu possible una oració davant la desagradable impressió que produeix a l’ànim la desídia o incúria d’un país en el compliment dels seus deures sagrats?

Tothom qui visiti aquell lloc i tingui esment de l’existència de les venerables cendres, caurà forçosament en expressar la seva condolença, poc més o menys amb paraules com aquestes: Que hi feu aquí…? Que no us hi volen a la pàtria…?

Ripoll, 12 d’octubre de 1933.

Marian Font. Ramon Clos. Frederic Toralles. Pere Ferrés.

Per donatius, adreceu-vos a Marian Font, carrer 27 de Maig, 9, — RIPOLL.

Just dos mesos després de la publicació del Manifest, el dia de Nadal de 1933, moria Francesc Macià, l’avi, President de Catalunya. Al llarg de 1934 la crida des de Ripoll va reproduir-se a moltes de publicacions: MANLLEU, núm 184, dia 20 de gener, EL MUNTANYENC, núm. 2, dia 11 de febrer, ALTAVEU, setmanari del Ripollès, núm. 120, 19 de febrer, LA VEU DEL TER, núm. 111, 24 de febrer, DIARI DE VIC, 24 de febrer, ACCIÓ, Centre Republicà Català de Badalona, núm. 671, 24 de març, LA VANGUARDIA, 3 d’abril… Periòdicament, la premsa informa d’algunes iniciatives destinades a la recaptació de fons. Així, per exemple, MANLLEU en el núm 189 diu: Sabem que l’amic Lluís Pou i Solà està preparant per data propera la celebració d’una gran vetllada literàrio-musical amb el fi de destinar els beneficis a aquesta subscripció. Compta ja amb valuosos elements. També periòdicament, de manera molt precisa ALTAVEU, la premsa informa de les donacions que arriben, amb la relació de les persones i entitats que les fan. Els primers noms de donants, a Ripoll, són Miquel Ferrer, Zenon Puig i Sala, Francesc Palau, família Maideu-Palomeres… En algun cas, l’aportació es destaca com a notícia: ACORD DEL DEPARTAMENT DE GOVERNACIÓ: Contribuir amb la quantitat de 50 pessetes a|la subscripció oberta per la Delegació local de Palestra per tal de sufragar les despeses que reportarà el trasllat des de Brussel·les, de les despulles mortals d’En Francesc Català a la seva població nadiua.

Dia 29 de maig de 1934, Lluís Companys visita Ripoll. LA VANGUARDIA fa la crònica i reprodueix, traduïdes, les primeres paraules del President: «Tenemos la ambición de reconstruir Cataluña sobre bases solidas. No ha de haber ningún pueblo que carezca de carretera, escuelas, teléfono y medios de sanidad.» Se refirió también a la idea de trasladar los restos de Francisco Cátala, hijo de Ripoll y muerto en Bruselas, donde estaba desterrado.

La campanya continuaria al llarg de tot l’any. El dimarts, 14 d’agost de 1934, L’Opinió (pàg. 3, en català) i altres mitjans com La Vanguardia, (pàg. 5, en castellà), informen d’un decret de Presidència sobre la campanya en curs:

«A LA MEMÒRIA DE FRANCESC CATALÀ. El Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya ha publicat aquest decret: PRESIDÈNCIA-DECRET. Un dels factors espirituals que més valor ha donat a l’obra de govern de la Catalunya recobrada, ha estat l’anhel de reparar, en la mesura del possible, els danys ocasionats per l’extingida Monarquia a Catalunya i als catalans. Durant la Dictadura, molts catalans sofriren a l’exili tota mena d’adversitats i privacions. Entre aquests catalans Francesc Català i Serra, que prengué part en la gesta de Prats de Molló al costat del qui fou primer President de Catalunya Francesc Macià, trobà la mort en terra d’exili. Ara, l’Ajuntament de Ripoll – la seva vila nadiua – ha tingut la iniciativa de traslladar a Catalunya, des de Brussel·les, les seves despulles per tal que aquest català exemplar pugui reposar en terra catalana.

Per a ajudar, doncs, a que la lloable iniciativa de la vila de Ripoll pugui portar-se a la pràctica i d’acord amb el Consell Executiu:

DECRETO:

Primer: Per tal de retre el tribut que mereix la memòria del patrici Francesc Català i Serra, mort a l’exili, la Generalitat de Catalunya acorda cooperar a la iniciativa del Comitè Pro-trasllat de les seves despulles a la vila de Ripoll.

Segon: Amb tal finalitat, i d’acord amb el Departament de Finances, es concedeix una subvenció de 1.500 pessetes a l’esmentat Comitè per al de contribuir a la subscripció oberta. Aquesta quantitat serà feta efectiva amb càrrec de la partida 1507 del Pressupost vigent de la Generalitat de Catalunya.

Barcelona, 17 de juliol de 1934

Lluís Company»

LA PROMESA EIXALADA?

Els fets del 6 d’octubre de 1934 varen interrompre el projecte, amb l’empresonament de Lluís Companys i la suspensió de l’Estatut que no recobraria la plenitud de competències fins a les eleccions de 1936, pocs mesos abans de la insurrecció feixista-militar que provocaria la Guerra dels Tres Anys i la subsegüent Dictadura Militar del general Franco de gairebé 40 anys. Transcorreran més de 50 anys, d’ençà de la promesa feta a Francesc Català en el seu llit de mort a l’hospital de Brussel·les, per a tornar a treure del pou de l’oblit el compromís. Serà una breu notícia, publicada a El Ripollès de dia 2 de juny de 1979, on s’informa que, dia 12 de maig d’aquell any, Lluís Català i Serra havia lliurat a l’Arxiu Museu de Ripoll una fotografia històrica antiga del seu germà Francesc, amb Francesc Macià davant la tomba de Brussel·les. El text recorda de nou que el jove soldat encara reposa a terres de Bèlgica en espera que un dia sigui portat a Catalunya. La breu notícia es publicà a punt de la imminent aprovació de l’Estatut d’Autonomia del novembre d’aquell any i convidava a recobrar l’esperança. Ja no era rellevant aclarir què se n’havia fet dels imports recaptats, però sí que ho era recordar a la Generalitat (ni que fos en el seu període provisional amb Tarradelles) que el punt primer del decret de 1934 romania pendent d’execució. Si més no, El Ripollès aixecava el vel i augurava que es reprendria l’acompliment del compromís.

Per més que he mirat de descobrir si, des de 1979 ençà, Ripoll havia arribat a fer efectiva la promesa oficial de Catalunya tantes de vegades reiterada, no he estat capaç d’aclarir-ho. Tampoc no he sabut trobar si el malaguanyat Francesc Català i Serra té al seu poble un carrer, una plaça, un centre, una placa a la casa on va néixer, qualsevol referent que servi el seu nom de la desmemòria… És possible que ningú no hagi mogut un dit? Si és així, no és una vergonya i un escàndol? Com que a Mallorca sabem bé de quin peu calça el discurs oficial, amb la desídia i la conducta negligent de les institucions (molt més decebedora quan emana dels que s’imposen l’etiqueta de progressistes), vull fer-me solidari amb Ripoll i amb el conjunt del Principat per fer, en la meva condició de català de Felanitx, una crida a deixondir a qui correspongui i, si no s’ha fet encara, procedir a reparar l’endemesa.

He volgut comprovar si la tomba de Francesc Català és al mateix lloc on va ser enterrat. La informació que he obtingut de la municipalitat de Brussel·les és que, en atenció al creixement demogràfic d’Anderlecht, l’antic cementiri va resultar insuficient i va obligar a crear un nou espai d’enterrament: l’actual cementiri comunal de Vogelenzang. Les obres començaren l’any 1949, amb el trasllat respectuós de l’antic cementiri i la preservació acurada de les antigues tombes, presidides per l’escultura Les funérailles de Maurice De Korte. L’espaiós nou cementiri, realitzat d’acord a un disseny cultural, es va inaugurar l’any 1954. La informació recaptada conclou que, el març de 2014, el cementiri va ser declarat Reserva Natural, un cas certament singular, i és objecte d’una gestió ecològica exemplar. No em varen poder facilitar cap fotografia ni concretar la localització exacta de la tomba de Francesc Català, però les indicacions són francament optimistes quant al pulcre trasllat i la conservació de les antigues tombes procedents del vell cementiri. És plausible creure que, amb la col·laboració dels actuals gestors, la confirmació in situ no ha de ser una dificultat excessiva.

FINAL

CARTA A CARLES PUIGDEMONT

Què en trauríem de viure aquesta vida,

ni de veure el somriure d’uns ulls blaus,

ni de tenir la taula ben guarnida,

si el cor ens deia: “encara, sou esclaus?”

Ventura Gassol. Glosa en la mort de MacSwiney

Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya,

sabut és que la nostra història, és a dir, la del conjunt de la Nació Catalana, es distingeix per ancorar-nos en el present i deixar-nos segrestar per l’exigent torrentada de l’exercici obligat del dia a dia. De manera equivocada (els resultats canten), solem prioritzar les coses urgents part damunt de les més necessàries. Això, generalment, ens fa anar a remolc dels esdeveniments i ens fa perdre la perspectiva que brinda albirar el país i la seva gent des de l’atalaia dels cims per tal d’enlairar la vista més enllà del bosc de les ciutats i de les ombres. La immediatesa ens mata la reflexió.

L’any 1927, Francesc Macià, amb altres membres destacats de l’exèrcit popular, prometeren en el llit de mort de Francesc Català, un dels voluntaris dels fets de Prats de Molló, el seu futur trasllat a Catalunya. Aquesta promesa va ser explicada i ratificada per Ventura Gassol a Amèrica i, l’agost de l’any 1934, refermada per Lluís Companys, ja en qualitat de President de Catalunya. Els esdeveniments ho impediren, però d’aleshores ençà, la desídia i l’atenció prioritària a altres accions han provocat que, 80 anys després i més de 40 d’ençà de l’encara vigent Restauració Borbònica de 1975, s’hagi perllongat l’incompliment de la promesa dels líders de la Catalunya més lliure i republicana que hem tingut fins ara. Avui, revivim un moment trepidant i esperançador en el camí de l’alliberament nacional. No es pot negligir per més temps. No crec que les gestions i el cost que implicarà resoldre la ignomínia siguin de gaire volada. En canvi, la credibilitat i el prestigi institucional agafaran força. Al capdavall, són les coses més senzilles i petites les que més incrementen la confiança de la gent. Aquesta vegada no som davant d’un incompliment polític més d’una promesa. Hi ha en joc un compromís superior a la paraula de Francesc Macià i de Lluís Companys. Superior, fins i tot, a la paraula del President de la Generalitat. Allò que està en joc és la paraula del poble; la paraula de Catalunya.

Sé que sou afeccionat a la música. Tot i que sou prou jove, tinc la convicció que coneixeu la cançó Where Have all the Flowers Gone de Pete Seeger. Us recomano que dediqueu un parell de minuts a escoltar aquesta versió de Falsterbo-Marí. Té molt a veure amb aquesta carta, perquè dóna sentit al dret de poder dipositar les flors promeses sobre una tomba flamejant. La podeu veure i escoltar a:

https://www.youtube.com/watch?v=BxkRUrybQhI

Serveixi aquesta aportació com a sol·licitud formal de reparació del greuge.

Salutacions agermanades des de Mallorca,

Dat a Felanitx, a 16 d’agost del 2016

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

NOTES

(1) ELS QUATRE DOCUMENTS DE PRATS DE MOLLÓ.

Encara que signats per Francesc Macià, com a mínim participaren en la redacció Ventura Gassol i Josep Carner-Ribalta.

I) Via fora, catalans! Representa una exhortació a agafar les armes per assolir la independència. «…l’estel solitari de la nostra bandera no vol significar pas que ens volem aïllar dels altres (…). La nostra aspiració és entrar, una vegada lliures, en el concert dels pobles civilitzats per a treballar per un ideal de pau internacional, per la llibertat de tots els homes i de tots els pobles i per la justícia»

II) A les nacions lliures del món, salut! Conté una explicació detallada dels objectius, amb explicació històrica en la defensa «del dret a gaudir de la llibertat nacional». Defineix clarament els límits geogràfics de la nació: «Catalunya representa una unitat ben definida a la Península Ibèrica. Està constituïda per les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona; per una llenca de les províncies aragoneses; per una altra més extensa de l’antic reialme de València i per l’arxipèlag de Mallorca, que forma la Catalunya insular.»

III) Declaració d’independència. «El Govern Provisional de Catalunya, inspirant-se en el dret a la seva sobirania nacional, dret que, com el de tots els pobles, no prescriu i està per damunt de tota usurpació per forta i duradora que sigui, Declara Catalunya independent…»

IV) Jurament. Comença: «Soldats de l’Exèrcit Català! Estem en el moment més solemne i sagrat. Des de fa dos segles, cap moment com el present havia arribat a Catalunya» I acaba: «Jurem morir si és necessari generosament amb la il·lusió i l’esperança de fer reviure Catalunya i, amb ella, l’ànima immortal d’aquells que han mort per la Pàtria!» Signat per Francesc Català i altres 110 soldats.

(2) EN MEMÒRIA (transcripció de l’article de Ventura Gassol)

Es deia Francesc Català. Era joveníssim de cos i ànima. Un dels millors dons de la seva joventut fou el d’una gran joia. El record d’aquella joia de l’amic fa més desoladora la seva fi.

Exiliat a França, va compartir amb els seus companys d’Estat Català tota llei de privacions amb una resignació i un silenci ple de dignitat. Com ells, sempre en peu, mantingué el gest de protesta i sapigué esperar l’hora de la rebel·lió malauradament frustrada.

Tan a prop que arribà de Catalunya i tan lluny com hagué de morir en l’exili, en l’hospitalària Brussel·les. Pressentim tota la desolació del que, havent anhelat morir per la pàtria en lluita i en la sublimitat del propi sacrifici, es sent morir en la grisor d’un hospital estranger No és tot u l’efusió voluntària de la pròpia sang en un moment d’exaltació suprema que sentir-se-la, en plena joventut, fallir dintre les venes. No és tot u morir sota un cel i davant d’uns paisatges que ens han costat tantes enyorances què entre quatre murs blanes d’aquella blancor tan crua dels hospitals. Sí, però que es pot ben dir que En Català és el primer soldat voluntari caigut per Catalunya. Ell, que hauria volgut jurar la bandera barrada en entrar a Catalunya, l’hagué de jurar en un moment de fervor inoblidable en entrar a una presó de França; ell, que hauria volgut complir el jurament en terres catalanes, l’hagué de complir en terres de Bèlgica.

La mort d’En Català a l’exili és d’una exemplaritat esfereïdora. Veure els seus companys d’Estat Català, amb el cabdill al cap, darrera el seu fèretre embolcallat amh la bandera catalana, pels carrers de Brussel·les, silenciosos, d’un silenci que tenia més de crit contingut que de silenci, la feia sentir amb tota la seva eficàcia. Hi ha, però, per dissort de Catalunya, tants catalans d’aquells que tenen orelles i no senten i tenen ulls i no hi veuen!

Ara En Francesc Català reposa en terres de Bèlgica amb aquell repòs que na coneix terme, però espera. Espera que, un dia, el durem a Catalunya, satisfent-li en mort allò que ell anhelà i no pogué satisfer en vida. Així li prometérem els seus companys i a aqueixes promeses que revesteixen tot el caràcter de sagrades, no pot mancar-s’hi.

El nostre venerable cabdill En Macià, en la fotografia que avui donem als nostres lectors, no sembla sinó que espiï si ja n’ha arribat l’hora. Sembrador tràgic, hom li diria, que espera germini aquella llavor que ha enterrat per Catalunya. Llavor de cendres que ha de florir en flames, llavor de mort que ha de florir en vida, llavor d’esclavitud que ha d’esclatar en llibertat.

V. G.

(3)RESSORGIMENT (1916-1972)

Va ser una magnífica publicació cultural i política en català editada a Buenos Aires i dirigida per Hipòlit Nadal i Mallol (El Port de la Selva, 1891 – Buenos Aires, 1978). A més d’esdevenir la publicació per excel·lència dels catalans d’Amèrica, va difondre el coneixement de les arts i de la història. El director, fugitiu en negar-se a anar a la guerra del Marroc, arribà a Amèrica i, des d’allà, va mantenir correspondència amb Pompeu Fabra, Francesc Macià, Ventura Gassol, Francesc Cambó, Antoni Rovira i Virgili, J.M. Batista i Roca, August Pi-Sunyer, Mercè Rodoreda, Josep Carner i Ribalta, Carles Riba, Pere Calders, Àngel Guimerà, i Lluís Companys, entre d’altres. Les cendres d’Hipòlit Nadal foren traslladades i dipositades el juliol del 2012 al cementiri del seu poble nadiu, del qual n’era fill predilecte d’ençà de 1931, on també l’any 1980 se li dedicà una plaça i on hi ha dipositat el seu fons bibliogràfic i documental. Tot un contrast, aquest en positiu, al lamentable cas de Francesc Català. 

La revista, que va dirigir durant tants d’anys, va servir com a altaveu lliure de i per Catalunya durant els períodes més negres de la nostra història al llarg del s. xx. El seu primer número va publicar-se el mes d’agost de 1916, ara fa 100 anys en clau. Serveixi també aquest article per deixar constància agraïda i reconeixement públic amb motiu d’aquest centenari.

POST SCRIPTUM PRIMER.- Cinc mesos després de publicar aquest article, la premsa es feia ressò que el poble de Ripoll reclamarà el trasllat de les despulles de Francesc Català

POST SCRIPTUM SEGON.- Poc més d’un any després de publicar aquest article, el Dominical del Diari de Girona publicava dia 3 de setembre del 2017 aquest nou reportatge:

Per llegir millor: