Etziba Balutxo...

Els primers dies de l’any 2016, la direcció d’ARCA va tenir l’ocurrent impertinència de remetre, públicament, aquesta postal nadalenca adreçada al batle de Palma, José Hila, a la tinent de batle de Funció Pública i Govern Interior, Aurora Jhardi, i al tinent de batle de Model de Ciutat, Urbanisme i Habitatge Digne, Antoni Noguera. Tot i la data, Festa dels Reis 2016, no varen tenir l’esma ni el bon sentit de les persones condretes d’incloure un missatge de felicitació i bons desitjos, de cortesia ni tan sols, sinó que ex catedra proclamen en majúscules que els responsables de l’Ajuntament “no poden destruir el monument de Sa Feixina”. Ah, no poden? I qui ho diu això? Qui és ARCA per negar la competència a qui la té democràticament? Sobretot, en nom de qui s’atribueixen capacitat de sentència? En nom de les persones que els votaren per eliminar la simbologia feixista, evidentment no! ARCA s’ha guanyat a pols un malnom popular que ja no es podrà espolsar facilment: CARCA! Què volen aquesta gent? Lluny de fer servei als seus principis, s’ha erigit en un tribunal inquisitorial per exigir, a tort i sense dret, que no es tomi un monument que no té cap valor artístic ni cultural i que, per més que el “contextualitzin”, no és altra cosa que un nyarro feixista.

Aquesta Associació de la Revitalització del Centre Antic, no ha explicat mai, si és que ho sap, d’on sorgeix la Feixina, una explanada fruit del consens ciutadà, aplanada en un sol dia el 12 març de 1715, gràcies a una entesa entre els habitants de Santa Catalina i el Virrei Rubí per protegir Palma i defensar els drets i les llibertats de Mallorca. Lluny de defensar “el centre antic”, ARCA s’ha aferrat a l’estaca feixista que va profanar l’espai i el sentit primigeni. Amb la seva defensa a ultrança, s’apunta a l’escarni públic i a la humiliació de les víctimes, sotmeses als peus d’un nyarro, pagat per nazis, feixistes i falangistes (amb Hitler, Mussolini i Franco a les llistes de primers patrocinadors voluntaris)… i amb doblers robats a les víctimes republicanes per un Comité de Depuración. Aquesta és la realitat. Ho fa, a més, sense arguments i amb un èmfasi aferrissat i passional que sembla que allò que estigui en joc sigui La Seu o el Castell de Bellver. S’ha dit que, si no representàs allò que precisament neguen, no escatainarien tan fort. N’hi ha que posen, per contrast, exemples d’altres silencis de l’associació o d’altres defenses anteriors ma non troppo. Com així aquest conducta tan política i tan sectària en una entitat cultural i cívica?

La postal d’ARCA s’il·lustra amb una imatge, aprofitada per fer demagògia, del Goya més grotesc que mostra un home que pica una escultura, acompanyada d’un text que proclama “no importa què representava l’escultura”, la qual cosa desemmascara el sentit absolutista d’ARCA. I tant que importa! Com gosen? On s’ha vist mai! No cal tenir gaire imaginació per pensar en imatges que enalteixen valors poc o gens edificants. O és que una imatge sexista es pot tolerar? I una de racista? Ah, però si només és feixista, és a dir, d’exaltació “de los nuestros”, s’ha de protegir? Seria fàcil fer una relació d’exemples “artístics” aberrants recents que, qui vulgui, pot penjar a casa seva, però que no és de rebut que puguin ensenyorir-se d’un lloc públic per la força i, menys encara, quan vulnera drets ciutadans bàsics, com és el de no ser agredits de manera sectària amb simbologia ofensiva als més elementals valors democràtics. Això, a banda de la contaminació visual que genera un far de morts que enalteix un vaixell que enalteix els criminals de guerra impunes que bombardejaren població civil. No és un monument allò que cal dedicar als assassins, sinó un judici.

ARCA s’ha encaparrotat i persisteix en una creuada absurda que, a més, no té el suport social majoritari que s’havien posat a la boca. La majoria de la població se’n redefot del nyarro. Una minoria més conscient n’és abjecte. Tan sols grupuscles d’extrema dreta volen que es mantingui, contra les valoracions dels professionals. No hi ha més debat, perquè ja s’han desmuntat totes les mentides dels defensors en la seva creuada, política i no cultural, de justificar la preservació d’un símbol. 

Totes les democràcies europees que al llarg del s. XX han superat els règims totalitaris han procedit a fer bugada. Això ha suposat jutjar els dictadors i els còmplices. Així s’ha fet amb els nazis, amb els feixistes, amb els estalinistes, amb els criminals de guerra serbis o romanesos, amb tots… amb una excepció vergonyant: l’estat espanyol, per via de Joan Carles I, a qui Franco regalà una nova Restauració Borbònica, decretà una amnistia que, emmascarada amb la intenció pública de protegir els lluitadors antifranquistes, tenia per objecte legitimar i blindar judicialment els criminals de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), els torturadors i assassins de la Dictadura Militar (1939-1975) i, fins i tot, els grups d’extrema dreta que condicionaren, amb atemptats i morts, una constitució jacobina. La segona diferència d’Espanya amb Europa, a banda de protegir els criminals de guerra i els qui han practicat i practiquen terrorisme d’estat i guerra bruta psicològica durant la restauració borbònica, és que l’estat no ha accedit a dignificar les víctimes i procedir a exhumar les fosses. La tercera diferència és que tampoc no ha acabat d’eliminar totalment la simbologia feixista ni corregir la nomenclatura. Palma encara manté una avinguda dedicada a Joan March Ordines, l’sponsor de Franco que proveí la guerra d’armes comprades a Itàlia i Alemanya.

Malgrat tot, cal admetre que parlar de destrucció pot ser percebut amb una connotació negativa. Aquesta percepció, fins i tot a persones de bona voluntat, pot provocar una controvèrsia que, en justa reciprocitat, s’hauria de generar igualment en parlar de construcció i no és així. De manera intensa el darrer mig segle, hem observat una gran negligència institucional orientada a impedir urbanitzacions destructores. La hipocresia dels qui s’esqueixen la camisa davant de qualsevol anunci de demolició, contrasta amb la minsa reacció contrària a les obres faraòniques… que sovint destrueixen espais naturals. Les destruccions fan aixecar el crit encara que, molt sovint, les construccions siguin molt més desastroses. La cadena hotelera que trepitja la vorera de Mallorca o d’Eivissa no ha generat la mobilització dels Círculo Balear, Ciudadanos, PP, AAVV San Jaime, Fundación Jaime III… i altres ens consemblants guiats únicament i exclusiva per raó ideològica; per fer part del pensament parafeixista. Quins companys de viatge, ARCA!

Tenim l’exemple recent de la piscina del periodista Pedro J. Ramírez. Palplantada sobre un espai públic de la costa, no ha merescut la crítica de les entitats abans esmentades, sinó la mobilització a favor i, fins i tot, el suport públic del president del govern de les Balears, Jaume Matas (PP), del delegat del govern espanyol, Ramon Socias (PSOE), o del Director General de la Guàrdia Civil, Joan Mesquida (PSOE). Tots ells, prietas las filas, s’han ben cobert de glòria i afegit als del PP que es presentaren en un vaixell subvencionat per reclamar el dret a la llibertat d’ocupar i privatitzar la zona pública! Quin dret i quina llibertat, no?

L’excusa de la doble balança és que una construcció equivocada es pot tomar i, en canvi, una obra esbucada no té marxa enrere. En algun cas és cert, però no sempre. N’hi ha prou de recordar el cas del pont del tren de Palma, una obra (aquesta sí) de valor, històric i arquitectònic, de Gaspar Bennàsser que fou esbaldregada, amb premeditació, de matinada i sense manies, per ordre de la batlessa de la ciutat, Catalina Cirer, i el seu home de màxima confiança, el tinent de batle d’urbanisme, Javier Rodrigo de Santos, ambdós del Partit Popular. Després de la malifeta, es va fer una reconstrucció (un autèntic nyap), amb una instal·lació esbiaixada i amb material de quitaypon.

Encara que estem curats d’espants, crida l’atenció la desvergonya del PP, autor i defensor a ultrança d’aquella demolició insensata, que xoca ara en aixecar-se, com a braç armat ideològic, en defensa de la Feixina; el contrast de la desvergonya. Si algú encara gosa negar el caràcter ideològic del nyarro convé que s’ho faci mirar. És absurd amagar que, en el rerefons, en matèria de simbologia sempre hi ha connotacions ideològiques. Els símbols no són neutrals i menys encara les construccions militars o els temples. La mesquita de Medina Mayurqa fou substituïda per La Seu. Fins ara, al llarg de tota la història, els déus dels guanyadors esclafen i maten els déus dels vençuts. Igual passa amb les fortificacions. Gairebé és llei de vida i els negacionistes que presumeixen de ser apolítics solen mostrar el llautó de ser sempre els més sectaris.

Una altra de les ocurrències dels defensors del nyarro de la Feixina és intentar fer creure que, amb la demolició, es perdrà un bé cultural de gran valor artístic i històric. Ja s’ha documentat prou que no és així. El nyarro és una ignomínia que no té més valor històric que el d’humiliar els derrotats d’un aixecament feixista-militar, és una contaminació visual i, des del punt de vista arquitectònic, no té prou nivell per a la preservació. És una nosa que no hauria d’anar més lluny de la categoria de l’anècdota, efímera i egòlatra, de l’exhibició d’uns arrogants vencedors d’una revolta armada contra les institucions democràtiques. Els qui, més agosarats encara, ho equiparen a les demolicions dels talibans (i que no han fet mai un acte de contrició sobre la destrucció dels temples amerindis que practicaren els castellans i els extremenys) emmascaren una diferència substancial: el nyarro és el resultat d’una imposició i, en cap cas, el resultat d’una expressió cultural.

La hipocresia no té fronteres. Que hi hagi membres del govern espanyol i de l’església catòlica, amb el suport tan obedient com entusiasta dels mitjans de comunicació oficials, que tenguin la barra d’escandalitzar-se amb les demolicions dels talibans dels budes, quan mai no han fet acte públic de penediment i de contrició dels seus lingüicidis, etnocidis i genocidis, és tot quant es pugui dir. Certament és lamentable veure amb impotència la demolició de monuments que fan part de la història de la humanitat, però si tenim en compte que els autors pertanyen a cultures amb un endarreriment de cinc o sis segles, en relació a la civilització més avançada, ens toparem de morros amb la conducta dels germans Pizarro, destructors de temples i documents fins, pràcticament, anihilar la cultura Inca, o personatges com el bisbe Diego de Landa Calderón, instador d’actes de fe orientats a extingir la cultura Maya. Fer grans condemnes públiques a uns fets que no són més reprovables que els que han practicat els qui fan part de la cultura dels crítics al llarg de la història, amb impunitat i sense cap desgreuge, posa en evidència la doble balança de mesurar dels qui veuen el gep dels altres i no volen veure el seu!

En línia amb aquests fets històrics, a ningú no hauria de sorprendre que, a l’Amèrica colonitzada, s’hagin retirat símbols que representen vexació. Per descomptat, és més que comprensible la retirada de referència a Cortés i a Pizarro, però no només han estat objecte de demolició els monuments dels autors de matances documentades, sinó també la imatge de Cristòfol Colom, com a símbol de la colonització espanyola, destructora de tantes de cultures i autora d’un dels majors genocidis de la història. 

Una darrera qüestió que solen dir els defensors del nyarro, sense amagar un cert aire d’amenaça, és que “quan s’hagi fet la demolició serà gros, perquè la gent es revoltarà”. Si fos així, seria una reacció mai vista fins ara. Mallorca ha viscut més d’una destrucció. Les més lamentables han estat acceptades amb resignació, però d’altres en més d’un cas han estat saludades i celebrades. S’han produït, és cert, demolicions poc afortunades. L’escola de Son Roca i La Vileta de Guillem Forteza seria un exemple proper en el temps de poca sensibilitat cultural. O, del mateix arquitecte, el cas de la clínica Munar (posteriorment transformada en l’Hostal Arxiduc).

Què n’hem de dir, també de Fortesa, de la destrucció sense motiu ni alternativa de la Casa del Poble? Una demolició frívola i eixorca que, encara avui, és un solar abandonat.

De Gaspar Bennàsser, a més del pont del tren abans comentat, ens trobarem amb l’edifici de l’Escola Graduada, esbaldregada l’any 1970 per fer-hi un nou centre adequat a les noves necessitats escolars. Una oportunitat perduda de fer una bona rehabilitació; una tudadissa.

O, un cas molt més recent encara, l’edifici de Can Bibiloni.

Podríem parlar de molts de casos lamentables i dir allò de “Déu ens guard d’un ja-està-fet”. El creixement molt sovint determina destrucció. Gairebé sempre que es construeix es perd qualque cosa. La gran encimentada del Parc de la Mar, per exemple, va acabar amb la imatge de La Seu i el Palau de l’Almudaina reflectits dins del mar. A més, deslliurar les dues imatges esmentades des del Born va exigir tomar el Teatre Líric i l’Hotel Alhambra.

Hi ha molts d’altres exemples que poden servir de referència i reflexió.

TRES DEMOLICIONS CELEBRADES POPULARMENT 

A l’hora de relacionar demolicions de referència, és imprescindible fer esment a La Bastilla de París, fita fonamental de la Revolució Francesa, assaltada el 14 de juliol de 1789 i destruïda totalment en pocs mesos. Aquella gegantina fortalesa medieval, convertida en presó i definida com a “fortí del secret i lloc sense justícia”, era la representació simbòlica de l’abús borbònic. La ciutadania festejà amb entusiasme la destrucció. Podríem relacionar molts d’altres símbols similars d’edificis esbucats, amb gran satisfacció popular, arreu d’Europa. Ens circumscriurem només a tres exemples de Mallorca.

L’any 1837, la demolició de Sant Domingo a Palma va ser celebrada amb festes populars que demostraren clarament quin era el sentiment dels mallorquins respecte d’aquella congregació. El botifarra Diego Zaforteza s’exclamà en el seu llibre La Ciudad de Palma de la destrucció del convent i l’església: «…sacrificada en aras de una expansión popular, en que se reflejó el odio a una institución arrollada por la propagación y avance de las ideas liberales. El recuerdo de que los dominicos fueron inquisidores, y los sambenitos que adornaban las mansiones conventuales, armaron el brazo destructor». En contrast amb aquesta percepció, el valent i compromès intel·lectual contemporani Llorenç Buades (1952-2015) estima que “la seva grandesa artística no va ser més important que la ràbia que provocava entre la gent que havia patit les conseqüències de la repressió i dels assassinats organitzats pels seus frares”. Ja hem dit altres vegades que primer són les persones que les pedres. Els jueus, i no només els jueus, veien aquell convent com un cadafal mortuori i de tortura.

Una altra demolició de referència a Palma es va fer dia 1 d’octubre de 1868. Arran de “la Gloriosa”, els republicans procediren a decapitar i destruir el monument dedicat a Isabel II i substituïren la placa amb el seu el nom per “plaça de la Llibertat”. Tombar i esmicolar la imatge va ser la metàfora visual de la proclama de la Junta Revolucionària, la qual, a més de foragitar els Borbons, demanà la supressió de les lleves i de les quintes, eliminar els impostos de consum i les loteries, l’abolició de la pena de mort i de l’esclavisme, sufragi universal i, amb èmfasi, llibertat d’impremta, d’ensenyament i de culte.

Imatges de la celebrada demolició de l’escultura a Palma

Enmig d’una gran festa i amb centenars d’assistents, el cap de l’estàtua va rodolar pels carrers de Palma i acabà convertit en morter d’una apotecaria. Avui, per a oprobi del progrés i afronta a la Llibertat, la turística plaça allà on hi ha el jardí que honora Joan Alcover recorda de nou la reina destronada. Dit encara millor metafòricament: “la reina” va destronar “la llibertat”. ARCA i d’altres entitats culturals, tenen feina a rompre, perquè la plaça, de nou “de la reina”, hauria de remoure la consciència cívica de totes les corporacions municipals que han governat la ciutat de Palma, des de 1979. Sembla mentida que tan voluptuosa enemiga del nostre poble, la borbona a qui el Papa definí com a “putana ma pia” que només generà misèria i oprobi als mallorquins, disposi de nou d’una plaça. Sort que el monument es va destruir. De no ser així, qui sap si el tornarien a palplantar!

Un tercer exemple, molt més representatiu i important, des del punt de vista històric i artístic, que el nyarro de la Feixina, no va provocar l’histrionisme actual dels més “conservadors”, entès en el doble sentit. El cas emblemàtic de les murades de Palma mereix també atenció. La pobresa d’arguments dels defensors de mantenir-les, topava amb les poderoses raons dels partidaris de tomar-les. París les havia esbucat l’any 1853 i Barcelona l’any següent. Les de Palma es torbarien molt més. El primer tram, el que anava de la Porta del Moll fins al Consolat del Mar, no va ser esbaldregat fins a l’any 1873 i va ser molt celebrat per la població, perquè obria la ciutat a la badia. A Noticias y Relaciones históricas de Mallorca (1871-1880) de Joan Llabrés Bernal hi ha una llarga crònica: “En la Casa Consistorial se puso la bandera mallorquina debajo de la española en señal de República Federal, que tanto deseaban 1os hombres del partido republicano. Sobre las 11 un gentío inmenso portando banderas con inscripciones democráticas y acompañado de dos bandas de música se puso hacia la Lonja y comenzó la proyectada demolición que presenció un extraordinario gentío”. Això no obstant, la murada de davant La Llotja va ser un tram minúscul en comparança amb els quilòmetres de murada que no rebien autorització per ser destruïda.

Els higienistes advertien del risc per a la salut de mantenir la població tancada dins dels murs, amb la degradació total que abocava les cases a les rates, la brutor, les aigües fecals tancades, les malalties contagioses… Els urbanistes clamaven per poder planificar el creixement de la ciutat. Els intel·lectuals i els creadors d’opinió afegien consideracions ètiques i estètiques. S’alinearen les argumentacions compromeses. L’enginyer Eusebi Estada, catalanista liberal i impulsor del ferrocarril a Mallorca, Valerià Weyler, militar, Miquel dels Sants Oliver, periodista, Pere d’Alcàntara Penya, escriptor i urbanista, Francesc Roca, socialista, Gabriel Alomar, catedràtic, i d’altres persones de relleu es pronunciaren a favor d’esbucar les murades. Cap d’ells negava que la demolició significaria un canvi important de la imatge de Palma, però tots convenien que les pedres mai no han de subjugar ni subordinar el benestar i la salut de les persones.

L’eivissenc Bernat Calvet, enginyer de l’Ajuntament de Palma, elaborà l’any 1900 el projecte d’eixamplar la ciutat.

L’any 1891 Calvet ja clamava en un article que Las murallas de Palma deben derribarse. Finalment, d’acord al seu pla, dia 10 d’agost de 1902, després de dècades d’argumentacions, la població va assistir, amb entusiasme, a un primer acte de demolició que es perllongaria en el temps fins a l’any 1934, deixant únicament com a testimoni el bastió de Sant Pere i el tram que va de la Seu a la Porta del Mar.

Hem pogut veure, amb diversos exemples, casos de demolicions lamentables sense cap sentit (la Casa del Poble, n’és una), d’altres de lamentables, però necessàries per a la millora de la vida de les persones (seria el cas de les Murades) i d’altres que, potser lamentables i no del tot necessàries, varen ser popularment molt celebrades per la simbologia que exhibien. No acabaríem mai amb els exemples i, en gairebé tots els casos, toparíem amb el debat sobre si ha de tenir més pes la protecció a ultrança del que és antic o l’adequació a la millora de la qualitat de vida de les persones. Insistir en trobar l’equilibri per compatibilitzar les dues coses no és senzill, però hi ha una qüestió molt clara: la decisió ha d’adoptar-la qui està facultat per a fer-ho. Això vol dir dues coses: legitimitat democràtica (cosa que no tenien els qui varen aixecar el nyarro de la Feixina i que no tenen les associacions que ara la defensen) i assessorament qualificat i equànime. Les opinions han de ser respectades, però mai han d’esdevenir intents d’imposicions.

La postal d’ARCA mereix, si més no, justa correspondència. Per ser més rigorosos, podrien haver escollit imatges, també de Goya, molt més adequades al que representa el monument. Si se surten amb la seva i mantenen l’obra que inaugurà Franco, poden fer gravar aquestes quatre imatges, una a cada cara del nyarro. 

Des de les adoratrius d’un nyarro al tonto de capirote (ja se sap que “el sueño de la razón produce monstruos”), n’hi ha moltes més per triar. La meva postal de resposta és la que representa la conjunció de dues obres del pintor que tant els fascina i que sintetitzen el vertader sentit del nyarro de la Feixina.

Amb aquesta doble imatge i no en cap “Festa dels Reis”, sinó en un dia tan republicà com qualsevol dia, vull desitjar a ARCA que el 2017, el 2018 i tots els anys que duri la seva vida orgànica faci realitats els seus bons desitjos… i que els dolents, fruit d’errònies interpretacions (si no de manipulacions), s’esvaeixin de cop amb la higiènica i necessària demolició del monument feixista més gran del món (a banda del mausoleu del Valle de los Caídos). Esperem que, més prest o més tard, quan es produeixi la demolició del nyarro, amb la decisió de les institucions democràtiques competents (i no amb la imposició d’un dictador militar), aprenguin a mesurar i acceptin el veredicte popular de la ciutadania. No caldran més postals de felicitació.

Vg. també MÉS HISTÒRIES DE LA FEIXINA

1. LA FEIXINA HA FET 300 ANYS http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268988

2. QUIN PREU TÉ UNA LLÀGRIMA? http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268997

3. UN CONSISTORI SODOMITZAT? http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269011

4. MENTIDES A ROMPRE http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269023