Etziba Balutxo...

El mes de novembre passat, quan faig fer la conferència sobre el Tricentenari al Club Diario de Mallorca, Llorenç Capellà va publicar un article que, entre tants de silencis deliberats, va ser un bàlsam. Tanmateix, allò que retarda la lluita no és tant el combat dels enemics com la inhibició dels amics. La indiferència i la desídia davant de la commemoració d’un episodi ocult i transcendental de la nostra història és, en el millors dels casos, covardia i, en determinats ens, quan no un acte de traïció, sí de claudicació vergonyant. On són els partits polítics? I el sindicats? I les entitats de memòria històrica? I els creadors d’opinió? Se’ls ha menjat la llengua el moix? S’han pixat a els calces en veure la reacció (mai millor dit) de la caverna que ha afuat els seus conqueridors d’ara, emboscats amb títols de Doctors o de Cronistes oficials, per a atacar i insultar (sempre per l’esquena com qualsevol bastard)? Aquesta negligència activa per la via del silenci resulta més escandalosa quan, al llarg de l’any, s’han dedicat al Tricentenari 1715-2015 més de 150 actes i faig curt, perquè només de part meva ja n’he fet 66 i encara n’hi ha més de programats (Alcúdia, Eivissa, Inca, Llubí, Porreres, Sa Pobla, Ses Salines…). Més grotesca resulta encara la cosa davant l’envestida del discurs dominant, promogut fins i tot sense manies des de les casernes de l’exèrcit espanyol (*), amb la complicitat activa de l’Àrea de Moderna de la UIB, de l’anterior Govern de les Illes Balears o d’un Círculo de Bellas Artes que no millora l’staff ideològic de la Fundación Jaime III. Davant de tot això, hi hem d’afegir l’impacte de veure com la versió oficial, emesa sense rèplica possible des de fa 300 anys des de tots els mecanismes de poder, rep audiència i plataforma, cames eixancades, d’entitats que no han descobert encara que brindar altaveu al discurs advers és una miserable pràctica tàcita d’autoodi. Si més no, resulta masoquista divulgar, des de casa nostra, la veu dels qui l’han tingut sempre, la veu de l’oprobi i la cadena, i etzibar-la a les orelles de qui les pateixen. Insòlit!

L’escrit de l’any passat de Llorenç Capellà, Tres segles de desmemòria, va significar (almenys per a mi) un oasi enmig de tanta gent desertora. Justament em recordava aquella conversa del Petit Príncep, amb la reflexió: “Saps què fa bell el desert? Doncs, saber que, a qualsevol punt, pots trobar-hi un oasi on abeurar la set”. Això era l’any passat. D’aleshores ençà, el Tricentenari 1715-2015 ha fet veta a rompre i s’ha passejat arreu (Binissalem, Calonge, Campanet, Costitx, Felanitx, Llucmajor, Manacor, Palma, Pollença, Valldemossa…) fins arribar, després de retre un acte de glòria i de memòria al Fossar de les Moreres, al Born CC de Barcelona. Fins ara, tot s’ha fet sense suport institucional i amb l’esforç d’un col·lectiu humà de voluntaris a l’entorn d’una Comissió Cívica, emparada des de l’Obra Cultural Balear, i amb la implicació de nombroses entitats (Institut d’Estudis Catalans-Palma, Jubilats per Mallorca, Grup Blanquerna, Ateneu Pere Mascaró, Institut d’Estudis Eivissencs, Fundació Emili Darder, Es Majoral, Assemblea Sobiranista de Mallorca…). S’han fet conferències (Antoni I. Alomar, Miquel Àngel Casasnovas, Joan Miralles, Guillem Morro, Cristòfol Soler…), projeccions del documental La Resistència de Pere Sánchez, concerts (el Siau qui sou! de Guillem d’Efak amb la Banda de manacor), actuacions musicals (Biel Majoral, Delfí Mulet, Maria Rosselló, Biel Torres, Marcel Pich, Germans Martorell, Glòria Julià, Joan Carles Vaquer, Miquel Àngel Bennàsser, Taverners…), escenificacions teatrals (amb Pep Banyo i d’altres), recitats de poesia (Hilari de Cara, Bernat Nadal, Núria Feliu…), glosats (Sebastià Adrover, Maribel Servera, Mateu Xurí…), presentacions de llibres (Pere Morey i Mateu Morro),  exposicions… L’objectiu és fer memòria per fer justícia. Això vol dir assenyalar el punt fatídic dels Decrets de Nova Planta,  tret de sortida de la nostra espoliació en tots els ordres: els símbols, l’economia, la llengua, la cultura, l’agermanament nacional i, més que cap altra cosa, l’autogovern. Posar el dit a la nafra de l’origen dels nostres mals vigents, però, no ha de ser una mirada eixorca al passat, sinó un compromís amb el moment actual per dissenyar el futur que volem. Es tracta, en definitiva, de fer memòria per anar cap al dret a decidir i, així, viatjar de la presa a la represa.

Dilluns passat, dia 14 de setembre, vaig tenir la satisfacció de fer la conferència al Consell de Mallorca, per iniciativa del seu president, Miquel Ensenyat, i del seu vicepresident, Francesc Miralles, amb una gentil presentació i un més que generós epíleg. La diferència qualitativa amb les dotzenes d’actes realitzats abans era que es feia a la seu d’una institució, renovada arran de les recents eleccions municipals i autonòmiques, i per tant aixoplugat amb l’aval d’un ens públic emblemàtic de representació popular. El Tricentenari 1715-2015 rebia així, a la fi!, un reconeixement institucional, més enllà del que ja han fet alguns ajuntaments i que, en progressió geomètrica, s’estan programant arreu.

En essència, retocada i enriquida, fa no fa és la mateixa conferència que he passejat arreu d’ençà del mes d’abril del 2013 i que em representa la millor de les pagues possibles: la satisfacció i l’agraïment de la gent. En contrapartida, excepte els articles de la premsa privada (Ara-Balears, Última Hora, Diari de Balears i Diario de Mallorca, El Punt-Avui, Catalunya-Ràdio, Ona Mediterrània, TV3-Mallorca, Canal-4, Sa Plaça, Felanitx, El Gall Punt Informatiu, El País, Dies i Coses, Díngola, Sóller i altra premsa forana, Nació Digital, Vilaweb…), pràcticament només n’han parlat Pere Bonnín, Pere Morey, Guillem Morro, Damià Pons, Josep Maria Solé i Sabaté i Cristòfol Soler. Els mitjans públics, sí, els que pagam tots, no n’han dit pruna. Només aquest fet, a qualsevol terra democràtica, exigiria la substitució immediata de l’equip directiu d’IB3 (de ràdio i de televisió) i la reparació de la ignominiosa censura (el menysteniment no es pot qualificar d’altra manera). Cal advertir que també els creadors d’opinió han desertat del seu paper social. No tots, és clar. Els de la caverna sí que han rebut tribunes destacades a rompre per pontificar, replicar, desqualificar i desdir a qui gosa tocar un camp d’estudi que interpreten com a patrimoni exclusiu seu. Per això, avui, llegir un segon article de Llorenç Capellà, Reviure per viure, ha estat un nou bàlsam que dóna sentit a la feina i recompensa l’esforç col·lectiu de repetir sense desmai que ens mantindrem fidels per a sempre més al servei d’aquest poble. Això, lluny d’un acte de servei, és un estímul gratificant que dóna sentit a les nostres vides, perquè defensar la llengua i la memòria que els nostres vells varen servar i servir i poder-les llegar als nostres joves, és un luxe, és un privilegi, és un honor.

La COMMEMORACIÓ (en cap cas, com fan d’altres, la celebració) del Tricentenari 1715-2015, continuarà. Gràcies, Llorenç Capellà per donar-nos fua!

Dat a Felanitx, 18 de setembre de 2015

(*) Les imatges i el contingut no requereixen comentaris.