GRÀCIES, ANTONI RIERA VIVES!

LLUM! - cridava la gent per poder llegir la lletra i cantar - LLUM! Font: Imatge extreta de TV3 — LLUM! – cridava la gent per poder llegir i cantar SIAU QUI SOU! – LLUM!
Imatge extreta de TV3

A Manacor, i que ho admeti un felanitxer bravejador ja és tot quant es pugui dir, n’hi ha que escriuen molt bé. El llegat dels Antoni Maria Alcover, Antoni Mus, Guillem Vidal, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Femenies, Miquel Àngel Riera i, evidentment, Guillem d’Efak, s’ha fet carn i ossos en Jaume Santandreu, Bernat Nadal, Hilari de Cara, Biel Barceló Bover i Maria Antònia Oliver. Aquesta seria la nòmina oficial; els Dramatis Personae de les lletres. N’apareix un altre, més jove que els esmentats, que fa veta ferm, des de la premsa i des de la seva bugada d’uns fulls, sovint ben il·lustrats i sempre poètics, estesos al vent noble del poble. M’estic referint a Antoni Riera Vives (un altre dia caldrà parlar d’Antoni Riera Font que també maneja les eines de l’escriptura). Si algú de Mallorca, d’entre els qui no l’arribaren a tractar intensament, coneix bé l’obra i la figura de Guillem d’Efak és ell. Si algú ha sabut recordar-la i enaltir-la és Antoni Riera Vives. No hi ha acte ni acció efakiana que ell no hi sigui per abeurar-s’hi i, després, fer-ne una bona anàlisi i un diagnòstic intel·ligent.

Arran del concert del 20è aniversari de la mort del bruixot, dia 15 de febrer de 2015 a l’Auditori de Manacor, entre tanta i tanta de gent que ha deixat penyora escrita, tenia la convicció que Antoni Riera deixaria empremta d’aquella nit memorable. Tant és així que, quan el vaig fitar entre el públic, abans de començar la rapsòdia hi vaig anar directe per dir-li gràcies avant la lettre. M’importava poc el que podria dir de mi, un entre tants en aquesta gran obra col·lectiva, però molt el que diria del concert en el seu conjunt. No m’ha decebut. Una vegada més ha publicat un escrit d’aquells que s’han d’estotjar. Val a dir que, en el seu dia, arran de l’edició del CD del Siau qui sou!, al fulletó ja hi va figurar (Mentre resti una petxina…) la crítica que va fer de l’estrena de l’obra que ara, fa no fa amb els mateixos intèrprets, tornava a escenificar-se. Josep Maria Llompart deia que la crítica literària és el millor impuls per millorar la poesia. La crítica d’Antoni Riera dignifica i enalteix un espectacle que, com un iceberg, només treu a llum la punta d’una feinada intensa i immensa.

Aquesta vegada, però, el seu bell escrit (*) m’obliga a retre comptes. Estic segur que ni ell mateix ha vist el regal que m’ha fet, conscient o inconscient, perquè no només m’ha perdonat les intromissions dins del Siau qui sou!, sinó que les ha destacat entre les més guillemenques i això no té preu. Destaca, per exemple: “Llengua, terra i cultura són banals, no hi creu ningú”, aquesta és la Mallorca que pintava Guillem d’Efak fa quatre dècades. Aquesta és la Mallorca d’avui: “El ciment és la cara, el conradís és la creu”. Que bé que atribueixi la descripció a Guillem d’Efak! Tot el paràgraf al qual es refereix, afegit a El regne enmig del mar, és meu. Continua Antoni Riera: “…incorporant un crescendo a la rapsòdia, que arriba a un primer punt culminant en recitar les desenes de llinatges mallorquins que expliquen la catalanitat més pregona dels habitants d’aquesta illa: Valls, Sureda, Vic, Blanes, Perelló, Rosselló…”. També això, afegit a Forans i Ciutadans, és del meu capet. Al programa de mà del concert (ep, i als crèdits del CD) ja s’advertia que hi havia afegits meus a aquests dos poemes. Es pot comprovar acudint al llibre Poemes, cobles i cançonetes (Manacor, 1994), on hi ha publicada l’obra original i veure les diferències.

Arribats a aquest punt, m’és obligat raonar aquesta profanació de l’obra d’en Guillem d’Efak. El millor dels elogis m’obliga a justificar-me. No ho he explicat mai, tot i que la gent més propera ho sap des de fa gairebé vint anys. No ho vaig detallar a la Balada ni tan sols, però ara (desemmascarat per Antoni Riera) crec que ho he de fer. El poema El Regne enmig del mar original acabava amb la nostra submissió i conversió en província borbònica ara fa 300 anys. En el conjunt de l’obra, aquest acabatall era contradictori amb el crit final positiu del Siau qui sou!: El vell Regne de Mallorques mai no ens el faran bocins! Calia, al meu entendre, introduir un darrer paràgraf que ens projectàs cap al futur; des de la subjugació calia atiar l’esperança. Quant a la relació de llinatges illencs habituals que són topònims de la Catalunya continental, vaig ser a temps de comentar la idea amb en Guillem. De fet, provenia del ja esmentat Josep Maria Llompart que ens va fer veure com molts dels qui renegaven dels seus orígens (Martorell, Rosselló, Estaràs, Canyelles…) exhibien, com un estigma, la procedència. No crec pecar d’immodest si crec, sobretot per les reaccions del públic, que aquest afegit és un encert, perquè planta un mirall davant de la cara dels negacionistes.

Dit això, la pregunta és: hi tenia cap dret, jo, a manyuclar l’obra de Guillem d’Efak? Sé ben redecert que sí i ho puc dir clar i català: em va transferir una generosa autorització i, per tant, no m’he de disculpar, perquè ho va fer expressament. No només per haver-me fet la confiança de designar-me marmessor de la seva obra (cosa que vaig saber de Mònica Pastor, la seva vídua), sinó perquè m’ho va avinent sobre un exemple que també destaca Antoni Riera Vives quan diu: “Clourà com sempre el rapsode i com sempre que el sent jo escoltaré per veure quina variació proposa on diu: “Que demana a déu que el poble no tengui mai més tirans, i que mai més no hi hagi guerres ni lluites entre germans”. Balutxo canvia el “déu” pel “món” i diu que les lluites no han de ser entre germans, sinó “entre els humans”. En el fons, però, diuen els qui el conegueren que Guillem d’Efak hauria preferit uns versos més atrevits: “I que si hi torna a haver una guerra, la guanyem els catalans”. Així és. Aquests versos “més atrevits” són d’en Guillem d’Efak… ma non troppo. Quan, ja a la clínica, m’explicava el distanciament històric de la Cançó de Çon Coletes, entre la Revolta Forana de 1450 i la Guerra dels Tres Anys de 1936, em va dir que ja no hi posaria aquell final, perquè això que no hi hagi bregues entre germans és pura innocència. “Ara diria…” i aquí em va manifestar la idea que tenia: que si tornam a la guerra, com a mínim, la guanyi la nostra gent! Amb aquesta imatge, amb l’essència del sentit que em va transmetre, vaig confegir els versos atrevits que vaig publicar a la Balada d’en Guillem d’Efak i que, qualque vegada, he dit a part o a banda, encara que d’una manera més insegura que no els altres afegits. Val a dir que no vaig enregistrar la conversa amb en Guillem d’Efak, prendre nota ni tan sols. El més important d’aquella conversa va ser que l’arrodoní amb una sentència que, per a mi, ha esdevingut una llicència. Tenia fe en la seva obra, creia que es rejoveniria, i va reiterar la imatge del renaixement de la flor romanial que espera per brollar i, des de l’arena on jau enterrada, aspira a revitalitzar-se.

Podeu entendre bé, amb l’explicació pública que m’he sentit obligat a fer, que llegir aquest article d’Antoni Riera Vives on certifica el caràcter efakià dels meus afegits al Siau qui sou! és el millor dels elogis possibles, perquè vol dir que no només no he desvirtuat el missatge, sinó que l’he captat i l’he sabut transmetre. Així que només puc repetir el que vaig expressar ja abans del concert: Gràcies, Antoni Riera!

PS.- En rellegir l’article, veig que em cal explicitar dos reconeixements imprescindibles. El primer a la generosa confiança de la família a tots quants hem treballat i endegat aquest concert. El segon requereix un breu apunt històric de reparació. L’any 1997, just quan vaig publicar la Balada d’en Guillem d’Efak, em va telefonar Raphel Pherrer, un altre efakià que em fa sentir en deute, per demanar-me que fes un recital de poemes dins del cicle, Vida i Poesia, que ell dirigia al Teatre Municipal de Palma. Aleshores jo recitava diversos autors (Pere Capellà, Miquel Ferrà, Miquel Martí i Pol…), però em va venir al cap el Siau qui sou!, aquella obra que no va rebre el suport que mereixia. A la gosadia, vaig implicar-hi Delfí Mulet i Biel Oliver “Torres” i, en un tres-i-no-res, amb músiques d’ambdós i d’altres autors, ens embarcàrem en ressuscitar el Siau qui sou! El muntatge incorporava tots els poemes de l’obra (El foner, La Germania, El xueta…). L’èxit de l’actuació del maig de 1998, va obligar a engrandir l’acompanyament amb altres músics (Vicent Fontelles, Andreu Julià, Catalina Obrador, Jaume Obrador, Francesca Osuna, Nofre Riera i Joan Torres) i la incorporació de la veu i el mestratge de Biel Majoral amb l’emblemàtic Vou-veri-vou per a no dormir i altres cançons d’en Guillem, com la Balada d’en Jordi Roca o la de Çon Coletes. Ens passejàrem arreu (Girona, Prada, Gràcia, Muro, Binissalem, Felanitx…) i sempre amb èxit. L’estiu del 2010, Biel Torres es presentà a casa amb Pere Siquier. Volien tornar a fer l’espectacle, però amb la Banda de Música de Manacor i amb l’excel·lent soprano Maria Rosselló. Vàrem haver de reduir i estructurar la rapsòdia original. Foren centenars d’hores, dotzenes de dies i setmanes i més de sis mesos de feina, sobretot dels arranjadors i dels músics. La vàrem fer i repetir, a teatre ple i amb èxit, el febrer de 2011. L’enregistràrem en CD. Després, la passejàrem amb les bandes de Campos, Llucmajor, Algaida, Ses Salines… Quanta de gent ha mobilitzat aquesta obra? Qualsevol dels intèrprets ha dedicat moltíssimes hores a Guillem d’Efak i, malgrat el protagonisme i la rellevància, són els qui sempre tothom oblida a l’hora de fer balanç del concert. Els seus noms, quasi sempre anònims, mereixen honor i reconeixement. Sempre em faig la pregunta: què hauria arribat a fer Guillem d’Efak d’haver pogut disposar d’aquests músics? En mi (i sé que també en la família de l’autor) trobaran no només una mà amiga, sinó una mà agraïda, perquè sense els músics, i molt especialment sense Gabriel Oliver “Torres”, tots aquests concerts no s’haurien fet mai i, com que proclamar-ho és un acte de justícia, vull que consti en acta!