marginàlies

Del Palau de la Música tot fruint de l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Maria Antònia Oliver, a Can Gazà sense més interrupció que el temps aeroportuari necessari per passar del continent a l’illa, poc més de dos-cents quilòmetres d’aigua que n’aparenten set vegades més. Acte potent, el d’ahir al Palau, molt emotiu i amb paraules que cal posar en relleu per no oblidar-les, com s’obliden les que es diuen per dir. Maria Antònia Oliver parlà clar i català sobre tot allò que ens fa tenir el cor estret, des del tractament ignominiós que donam als refugiats a la poquíssima atenció que param a les dones que excel·leixen en totes les branques del saber i de la creació. I parlà, també i sobretot, de la independència del Principat i de la resta dels Països Catalans. Ens calen estímuls com aquests per arreplegar la màxima autoestima possible com a poble de pobles. D’alguna manera, Mallorca conquerí el Palau de la Música, la qual cosa ha de voler dir que en parlar de pàtria ho hem de fer de la completa i per a ella; que hem de superar d’una vegada  la divisió administrativa feta a posta per oblidar qui som i d’on venim.

I a Can Gazà avui no hi trob, precisament, els estímuls d’autoconfiança que també ens calen per mantenir dempeus un projecte autogestionat que esgota, certament, però que és l’única resposta responsable a la demanda de dignitat que reclamen els gazanencs en comuna. Just abans de servir el dinar, en Roger ha fet una crisi epilèptica severa. En arribar l’ambulància ja estava força recuperat però així i tot se l’han emportat per observar-lo unes quantes hores. En Roger és un compendi de dissorts extremes en una persona que encara és bona, tot i les adversitats. Sort que en la sobretaula, qui sap si per sublimar l’angoixa de veure en Roger retut i amb unes convulsions que regiraven, hem esmolat sa garrova de bon de veres, fent passar pel tub de la xafarderia fina una bona colla de personatges més inútilment il·lustrats que no il·lustres.

Mai dos-cents quilòmetres escassos d’aigua havien separat tant des que la metròpoli decidí, fa tres-cents anys i després de furtar-nos drets i usatges, que els illencs seríem carn d’espoli pels segles dels segles.