Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

QUÈ DIANTRES ÉS AIXÒ DE L’AUTOODI?

Deixa un comentari

A l’article d’ahir vaig fer esment a una vinyeta publicada al Cu-Cut! l’abril de 1905. Són moltes les referències bibliogràfiques, fins i tot d’historiadors solvents, que s’hi refereixen com “l’acudit que va provocar l’assalt dels militars”. Enguany, amb motiu del centenari de la desaparició de la revista humorística, es va fer una exposició i, l’acudit en qüestió estava etiquetat com “la causa” de la destrucció del local per part dels militars espanyols. Hem perdut la xaveta? Com podem assumir com a propi el discurs dels enemics? Heu vist una expressió més genuïna d’autoinculpar-nos la violència aliena?

Va ser així? Un acudit pot provocar l’ús de la força bruta? No va ser, únicament, l’excusa que al·legaren els devastadors? La causa de l’envestida a la redacció era el dibuix? És evident que el vertader motiu no era la vinyeta, sinó la victòria electoral del catalanisme, a la qual feia esment Junceda. Qualificar de provocació l’acudit és una argúcia idèntica a la del jutge que acusà la dona violada d’haver provocat el violador per vestir minifalda. En ambdós casos, s’acusa la víctima de provocar l’agressió. El mal és que hi ha persones que arriben a fer seu aquest discurs i assumeixen una culpabilitat que provoca un greu trastorn: la patologia de l’esclau. Una malaltia que sovinteja en polítics i historiadors nostrats.

***
Fotografia del lloc on es va penjar i exhibir el cap del General Moragues.
***

Reconeixement al General Moragues al Memorial 1714 (gener 2014)
Reconeixement al General Moragues al Memorial 1714 (gener 2014)
L’any 2005 vaig visitar una ben interessant exposició del Memorial 1714 al Fossar de les Moreres. Un dels plafons presentava una nota biogràfica del General Moragues i, abans de descriure la sàdica execució, explicava que “va ser detingut quan fugia cap a Mallorca”. La vilesa d’aquell peu d’il·lustració em va convidar a abocar-me en el llibre de visites per canalitzar la meva indignació. L’endemà mateix vaig rebre un correu agraït del Director de l’exposició, l’avui amic Jordi Miravet, que assumia la crítica i corregia l’escrit del plafó, transcrit d’una nota similar que hi havia ni més ni menys que al Museu d’Història de Catalunya. La hipotètica “escapada” del General Moragues només va existir a l’acta del judici de les tropes francoespanyoles per presentar l’heroi com un covard. D’haver fugit, Moragues hauria partit cap a Àustria amb la seva família, com feren altres vençuts. L’any 1935, arran de l’edició d’un segell commemoratiu, S. Molins desemmascarava la mentida dels guanyadors a La Publicitat: “En intentar amb altres patriotes passar de Barcelona a Maó, per a després ajuntar-se amb els que a Mallorca encara lluiten, la delació d’un mal català fa que sigui detingut”. El General Moragues, doncs, no “fugia”, sinó que anava a enfortir la defensa de Mallorca que no cauria fins a l’estiu de 1715.
.

Josep Moragues i Mas (Sant Hilari Sacalm, 1669 – Barcelona, 1715) va lluitar, amb idealisme i convicció, en defensa de Catalunya contra la invasió de les tropes de Felip V. El Duc de Berwick l’anomenava “el dimoni del Montseny”. En caure Barcelona, el setembre de 1714, va mirar de reorganitzar una part dels resistents per anar cap a Menorca, aleshores sota bandera anglesa, i des d’allà preparar la defensa de Mallorca. Caigudes València i Barcelona, Mallorca era l’únic territori que no estava sota la bota de la flor de lis. Francesc Descatllar, l’amic que havia de proveir les barques per a l’expedició, va ser delatat i executat i mai no es va saber on l’enterraren. Josep Moragues va ser detingut quan embarcava amb els capitans Jaume Roca i Pau Macip. Els tres foren jutjats i torturats. Descalços, amb una camisa de penitent, foren arrossegats per cavalls fins al patíbul, instal·lat a les Rambles. El cap del General Moragues va ser tancat dins d’una gàbia de ferro i penjat al Portal de la Mar, on hi va romandre 12 anys, vigilat de dia i de nit, per a escarni de tots els catalans. El botifler delator, Gregorio Matas, va escriure al Ministre espanyol Manuel Vadillo: “Se sentenció a Moragas a ser arrastrado vivo por un caballo, a ser degollado y hecho cuartos, puesta su cabeza en una jaula encima de la puerta del Mar. Ha sido grande el terror que aquellas sentencias han impreso en los corazones de los más obstinados”. Aquest era l’objectiu: atemorir!

Res d’això no apareix als llibres escolars. El mal, com en el cas anterior, és llegir la història de la deserció de Moragues en llibres escrits per catalans teòricament conscients o, fins i tot, en webs de col·lectius independentistes, partits polítics inclosos. Si per qualsevol cercador mireu de trobar la biografia de l’heroi, veureu com les més nostrades entitats es refereixen a la fugida. Com així hi peguen de morros i fan el joc a la mentida? Com així tants de silencis còmplices? I la veu de la dignitat? On són els líders? I els nostres historiadors? No hem de voler fer més el joc al discurs de l’oprobi que ens dicten, des de les escoles i des de les esglésies, amb manipulacions obscenes i ocultacions barroeres. Els vençuts no ens hem de resignar a llegir i acceptar la història dels vencedors perquè, com diu la frase de Sant Pau que exhibia Sanchis Guarner i que la CIA va adoptar com a lema, només la veritat ens farà lliures.

Tanmateix, la història és caparruda i, com que els fets no es poden canviar, les falsedats s’arriben a destapar. Només els ignorants voluntaris es giren cap a una altra banda quan les mentides es fan evidents. El llenguatge no sol ser mai neutral i en els dos casos referits no és gens innocent. L’acudit de Junceda no va “provocar” l’atac dels militars (1). L’agressió era i és injustificable! El General Moragues no “fugia” cap a Mallorca. Ambdues afirmacions fan part del discurs de guerra elaborat des del poder. No hem de caure en el parany d’assumir la manipulació. La nostra història no es pot explicar amb els llibres dels que ens subjuguen ni, tampoc, amb els llibres de la nostra gent que donen per bo el discurs de l’opressor.

Què dimonis és l’autoodi? Podríem dir que no és cap singularitat; que no existeix. Senzillament, l’autoodi és assumir com a propi el discurs de l’enemic. Les dones que malparlen de les dones i amollen l’estereotip que el pitjor enemic de la dona és la dona fan el discurs del masclisme; aquells negres que maleeixen els negres, fan el discurs del racistes blancs; els jueus que malparlen dels jueus o en fan acudits, fan el discurs dels nazis… Igualment, aquells catalans colonitzats que fan el discurs d’Espanya o de França, fan el joc als colonitzadors. Qualificar els catalans d’avars, transvestint dues virtuts tan nostres com són l’estalvi i l’austeritat, o definir-nos com a covards, oblidant els Almogàvers o les Germanies, són només dos exemples habituals que ens fan doblement víctimes. En primer lloc, de l’oprobi. En segon, de validar la ignorància empeltada, a sang i a foc, des dels mecanismes de poder dedicats a usurpar-nos la memòria.

Potser hi ha moltes de maneres de resumir el sentit del que significa l’autoodi, però és difícil fer-ho amb més enginy i menys paraules que les d’una (2) de les excel·lents cançons de Raimon: “T’adones, amic, que ens amaguen la història? Ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells”. Doncs no, la nostra no és la d’ells! Ja en poden fer de bots!

(1) La història és cíclica. L’assalt a la redacció del Cu-cut!, de 1905, va ser rememorat l’any 1992 amb l’assalt de la Guàrdia Civil al setmanari EL TEMPS, ordenat per Baltasar Garzón, el mateix jutge que ordenà l’assalt i clausura del diari EGIN. El primer cas va ser condemnat pel Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburt. El segon, vuit anys després i quan el mal ja era irreparable, va ser declarat contrari a Dret.

(2) Podeu escoltar-la a: http://www.youtube.com/watch?v=RnS_l_PNfJg

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 9 de juliol de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.