La setmana passada em van convidar a participar en un dels cursos dels juliols de la UB en què s’analitzava el món del llibre a través de diferents gèneres literaris però sobretot buscant les fórmules i les claus que permetien entendre com funcionava un best-seller. A mi em va tocar fer el paper de policia dolent i a partir de desmuntar l’existència d’un boom de la novel·la negra -sí, és cert, hi ha més títols i bons autors que mai però tant en català com en castellà els autors ens barallem, majoritàriament per les engrunes- mostrar la cara més dura del precariat literari i intentar explicar de què viuen els escriptors que viuen d’escriure (situació encara més complicada si ho fas en català).
Llavors vaig estar fent mitjanes i càlculs estadístics i revisions d’ingressos dels darrers tres anys per explicar si no de què viu un escriptor en anònim, sí de què viu un escriptor concret, servidor sense anar més lluny. I els càlculs són demolidors. Posem per cas que un escriptor aspira a viure instal·lat en el mileurisme (en xifres netes). Les vendes de llibres generen, amb sort, uns ingressos nets al voltant de 1.200 euros. Per arribar a aquestes xifres s’han d’haver venut al voltant d’uns mil exemplars en un any, xifra que no se sol assolir amb un sol títol, però sí amb la pervivència de més d’un llibre al mercat encara viu. Sigui com sigui, les vendes per llibres suposen només el 10% dels ingressos d’aquest suposat mileurista (parlo de xifres netes, és a dir, d’ingressos després d’haver liquidat IRPF i la comissió de l’agència literària)
I doncs, de què viu un escriptor en català? Doncs realment, del que pot. Un escriptor que no tengui una altra font més o menys regularitzada d’ingressos, sobreviurà fent traduccions, informes de lectura, treballs editorials, feines de negre literari, cursos d’escriptura, xerrades en biblioteques i altres indrets similars, intentant caçar qualsevol mena de premi literari i acceptant tota mena d’encàrrecs si té sort i troba aquesta mena de feines perquè la competència és terrible i hi ha una llista d’espera molt notable. Són feines altament estacionals (d’octubre-novembre a juny, principalment) i amb problemes greus de tresoreria als quals s’ha de sumar el pagament mensual dels autònoms per poder després facturar aquestes feines. Així doncs, un escriptor en català parteix cada mes (com molts altres autònoms) amb un saldo negatiu de 300 euros.
A partir d’aquí haurà de començar a treballar per generar els ingressos suficients per poder pagar aquesta despesa fixa i les que implica la pròpia vida. El problema és especialment greu durant els mesos d’agost, setembre, octubre i novembre. M’explicaré. El juliol i l’agost es cobren les darreres feines regulars fetes el juny per a les administracions públiques que paguen regularment (o públiques amb administració privada, per exemple centres cívics). Però fins al novembre no tornen a començar les activitats (en realitat als centres cívics comencen a l’octubre, però com que la facturació és trimestral, no se sol passar factura fins al desembre i no es cobra fins al gener-febrer). I en aquest país fins a mitjans setembre (i en alguns casos fins a finals) no hi comença a haver-hi activitats privades petites, de les que permeten la facturació de supervivència. És a dir, fins a l’octubre no entra líquid i fins al novembre no es comença a regularitzar la situació. Això vol dir que el mes d’agost, el setembre i l’octubre l’escriptor en català acumula 900 euros de pagament d’autònoms mentre que no genera pràcticament ingressos.
Per això a l’estiu són molts els autors que busquen desesperadament replantejaments en la seva manera de viure, es presenten massivament a premis literaris (que es fallen a la tardor i que, per tant, tampoc no ajuden a parar el colp), fan vacances de pobre calculant molt bé quant poden gastar dels seus estalvis i alguns fins i tot escriuen i llegeixen. Pot semblar que exagero, però no, és ben bé així, i això els privilegiats que poden viure d’aquestes feines al voltant de la literatura (no he inclòs la premsa perquè és una font d’ingressos cada vegada més perduda).
Les solucions i les mesures que s’haurien de prendre són moltes i n’anirem parlant, però n’hi ha una que afecta a tota la societat precaria i que es podria començar a posar en marxa ja mateix: reducció del pagament de la tarifa dels autònoms al nivell francès (entre 60 i 100 euros al mes) d’una banda i el compliment de la legislació de l’altra: que les factures presentades no es paguin mai més de 45 dies després de l’emissió. Això ajudaria molt els escriptors, que normalment som gent que no en sabem gaire de números, en dos sentits: una reducció important de la despesa fixa d’una banda, i una planificació dels ingressos de l’altra, amb la qual cosa es podria estalviar i ens podríem haver de preocupar menys de segons quines economies i més de la qualitat de la nostra obra literària.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!