Ahir Portugal va guanyar el seu primer títol continental amb la màxima justícia. He dit nombroses vegades que les seleccions no haurien d’existir i que els jugadors haurien de jugar exclusivament amb qui els paga el sou, però davant la imperfecció del món, he de dir-vos que ahir es va produir la final perfecta. M’explicaré.
França va arribar a la final del campionat que organitzava, però els francesos ja ho havien guanyat tot abans d’arribar a la cita d’ahir a la nit. En un any especialment complicat pels atemptats terroristes, no hi ha hagut incidents greus excepte els provocats pels pitjors individus de cada societat que sempre acompanyen el futbol disfressats de seguidors. Enguany els russos i els anglesos han estat les bèsties negres de l’espectacle. A més a més, Anglaterra va plegar bastant ràpid -va ser un Brèxit en tota regla- la racista Hongria (amb un porter simpàtic i jugadors que no tenen cap culpa de les bretolades feixistes dels seus dirigents) tampoc no va anar gaire lluny i ells ja varen complir eliminant Alemanya. No ens enganyem, els francesos són feliços si poden guanyar a Alemanya, ni que sigui jugant a bitlles. Per tant, ja els havia tocat la grossa.
Portugal, en canvi, ho tenia tot per perdre-ho tot i ho ha guanyat tot. Una selecció amb jugadors veterans que ja no veurem a la propera gran cita i amb tot de joves que encara no s’han fet; un joc espès i avorrit que no va aconseguir guanyar cap més partit que el de les semi-finals, patiment fins al final, tandes de penaltis… això és el futbol, l’èpica del futbol, un esport que de cada vegada serà més físic i on el col·lectiu haurà d’estar per sobre de les estrelles.
Fa dotze anys la pitjor selecció grega va guanyar la millor selecció portuguesa. I ara, dotze anys després, s’ha fet justícia absoluta amb una selecció que al llarg del temps ha nodrit d’esperances tot un poble i sempre ha rebut terribles decepcions. Ahir, un cop lesionat Cristiano Ronaldo, la selecció va començar a jugar molt millor perquè es van comportar com un equip que va saber patir, que va arriscar en els canvis i que va tenir la sort dels campions. Va guanyar Portugal sense Cristiano i això és una gran notícia.
Portugal, un país enfonsat per la crisi econòmica, amb un descrèdit important de les institucions polítiques, amb una població notablement envellida perquè tots els joves que poden marxen fora a buscar noves oportunitats (es calcula que abans de la pujada de les taxes universitàries uns 100.000 joves universitaris marxaven cada any del país per no tornar-hi, ara la xifra és menor perquè la universitat és impagable), necessitava quelcom que els pujàs l’autoestima. I necessitava veure que es pot guanyar una Eurocopa amb un gol fet per un jugador provinent de les antigues colònies i amb un porter extraordinari, Rui Patricio, que ha fet tota la carrera a l’Sporting, on va debutar amb 18 anys després de jugar a les categories inferiors i on té contracte fins al 2022 (segur que ara li plouran ofertes). Són aquests els valors de la selecció, els valors que aporta Portugal més enllà de la feina futbolística: la integració en un sol equip dels valors de les antigues colònies, equips multiculturals on el racisme si existeix es deixa a banda a favor d’un objectiu comú, i l’exemple de la modèstia d’un porter forjat en la fidelitat a un club. Ells, sense Cristiano, varen guanyar la final perfecta perquè avui hi ha altres ídols i altres maneres de fer. I molta alegria en un país que la mereix i que la necessita.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!