Avui és un dia absolutament decepcionant. Hem començat la setmana amb la pitjor notícia possible: la CUP seguirà fent el joc a Espanya. Començo l’article amb aquesta contundència i demanant perdó: jo els vaig votar. I segueixo amb una acusació: la culpa és d’Esquerra Republicana (per cert, no podien haver trobat un candidat millor que el Rufián per acompanyar en Tardà, no hi havia ningú amb cara i ulls al partit o és que ningú no vol anar a Madrid?).
M’explicaré. Vaig votar la CUP seduït per Baños -que em sembla un intel·lectual de primer ordre- i pel discurs de l’Anna Gabriel en els debats electorals. I ho vaig fer perquè no volia votar Convergència, perquè estava emprenyat amb Esquerra per haver acceptat anar a una llista única, postulat que mai dels mais no hauria d’haver acceptat, una de les pitjors errades polítiques de la formació. ERC segurament va acceptar alguna mena de xantatge de Mas i de Convergència sacrificant-se pel país. D’aquí a la construcció d’aquesta llista de partit de costellada hi havia només una passa.
Vaig votar la CUP perquè en David Fernàndez ens havia dit que mai trairien la llibertat de Catalunya. I han passat dos mesos en els quals la CUP no ha fet res més que l’aliança amb Espanya amb una curtor de mires molt notable: obcecats en fer primer la revolució abans que el país. El pas lògic, decisiu, era posar les bases per a la definitiva desconnexió amb Espanya i d’aquí a divuit mesos jo hauria estat el primer en votar el seu programa: abandonar Europa, no tornar el deute, pla d’emergència social. I aquí pau i allà glòria.
Però no, ara les senyoretes i els senyorets de la CUP han decidit que amb el meu vot poden fer allò que els surti dels ovaris. Fins i tot hi una quarta part dels seus delegats que volen unes noves eleccions anticipades! I tot per no investir un home, Artur Mas, que en els darrers dos mesos s’ha trencat en solitari la cara per aquest país. Mai m’hauria imaginat escrivint alguna cosa a favor de Mas, però és cert que ha tingut molt més sentit institucional i molta més voluntat de servei al país que la immensa majoria dels mortals i sobretot que els deu homes i dones de la CUP que han demostrat que la revolució els importa més que el país.
Algun dia la història s’escriurà i hi haurà deu homes i dones (que ens representen també amb els nostres vots) que seran titllats com els homes i dones que van fer que continuéssim essent espanyols. No hauran aconseguit ni la independència ni la revolució. Es diuen Antonio Baños, Anna Gabriel, Eulàlia Reguant, Julià de Jodar, Ramon Usall, Josep Manuel Busqueta, Sergi Saladié, Gabriela Serra, Benet Salellas i Albert Botran. Potser amb el temps tindran algun carrer dedicat en alguna urbanització de Madrid.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De vergonya aliena. Com un deixeble d’en McCarthy, assenyalant persones amb nom i cognom. I l’article no te cap ni peus. Poca informació -per no dir res- i reclamant com si el nostre vot dipositat voluntàriament a la formació que volem ens donés dret a assenyalar persones com a espanyolistas QUAN SE SAP SENSE CAP DUBTE QUE NO HO SÓN. Vomitiu!
Visc a l’Anglaterra I aquests ultimate anys, amb els companys Catalans aqui hem viscut la euforia I illusio del nostre pais axecantse de la esclavitud amb un gran somriure I immensa alegria al veure que, al cap I a la fi, podriem assolir la llibertat. Una altre vegada a la nostra deplorable historia hem sigut els mateixos Catalans a destrocar-ho. Lamentable!
doncs mira, precisament una persona com l’Anna Gabriel que quant parla, ens renya amb la mà plegada tot brandat el dit…, em recorda l’escola on jo vaig estudiar de petita. I tanta fixamenta amb anar estèticament despenjats amb el vestir, és carca, ho sento, però ho és.
Pel que fa a en Baños, doncs no és de tant de primer ordre com dius. Una persona de fira no s’excusa darrera les assemblees ni diu coses com “un no tranquil”. Parlem de dirigir un pais (almenys el dia a dia) i deixar per més tard donant espai als de fora amb excuses (és l’assemblea), doncs serà un crac en l’estudi però un inmadur total pel que fa a estratègia política i el dó de la oportunitat (política també).