LA DESTRUCCIÓ DE LA CULTURA

La Montse Barderi va publicar ahir una altra de les seves molt bones peces (no pagades) al diari Núvol (la joia que dirigeix en Bernat Puigtobella) ahir. Era una entrevista amb en Ricard Ruiz Garzón -que uns dies abans havia anunciat que abandonava el periodisme cultural- i que podeu llegir completa aquí:  http://www.nuvol.com/entrevistes/ricard-ruiz-garzon-deixo-el-periodisme-cultural-abans-dodiar-lo/

En Ricard, un dels periodistes culturals (literaris) més importants del país, explicava els seus motius per deixar la professió. D’una banda hi ha el desprestigi absolut de la professió i de l’altra hi ha la impossibilitat de guanyar-se la vida fent la feina ben feta i ens explicava les conseqüències: una crítica cada cop menys professional, entrevistes amb llibres mal llegits o no llegits i un periodisme cultural fet o per periodistes en plantilla (en extinció) o per becaris. Aquest no és país per a free-lance.

L’abandó de Ricard Ruiz Garzón del periodisme cultural -reconvertit ara en professor, escriptor i assessor literari- s’emmarca en un context més general de gent del món de la cultura que s’ha vist forçada a abandonar la seva professió i vocació per dedicar-s’hi només parcialment (com són els anunciats casos de Jordi Llavina o també l’insinuat per Lluís Anton Baulenas). També hi ha el cas de la frustració enorme de molts creadors que estaven a punt de fer el pas contrari, abandonar les seves feines de subsistència per intentar passar a intentar sobreviure amb la seva feina vocacional i que davant les perspectives han hagut de romandre en la seguretat de feines que ajuden a mantenir els fills, pagar la hipoteca, omplir la nevera.

Tot això té una conseqüència directa molt greu que és l’avanç en la destrucció de la cultura. Accepto que potser el veredicte és catastrofista però mirem-ho amb una mica de deteniment i centrant-nos en la indústria del llibre. La manca de prescriptors i de crítics professionals ens aboca a no poder distingir entre allò que objectivament és bo i allò que és dolent. La falta de crítics independents i l’escàs ressò dels seus texts (llibres molt dolents que són a les llistes dels més venuts, per exemple, sense que les crítiques negatives influeixen en la ciutadania, com denuncia Ruiz Garzón)- i jo hi afegiria l’escàs ressò que té la literatura catalana en general als mitjans de comunicació, que encara pensen que tot el que ve de fora és millor que el que es fa a casa- ens du a un camí que va de cap a la prescripció amb interessos al darrere. I si a això li afegim un gruix de creadors que s’hi pot dedicar només com a segona ocupació després de resoldre tots els seus problemes de supervivència, ens trobarem també amb una literatura que tornarà a ser només una segona ocupació per a l’immens gruix d’escriptors, una situació que s’havia començat a subvertir en els anys 90.

Ens podem permetre ser un país amb un baix índex lector, un país sense incidència dels crítics i els periodistes culturals en general (em queixo de la literatura però l’espai que ocupa la dansa, el circ o la història als mitjans és encara més patètic), un país on no s’informa de la pluralitat de llibres que s’editen en la seva llengua i un país, en definitiva, on els escriptors no poden aspirar a sobreviure de la seva feina? Doncs sembla que ens hi estan abocant. Per què? Doncs perquè la fórmula d’escriptor que a més a més escriu a la premsa i fa altres feines vinculades al món del llibre (traduccions, informes, etc) està desapareixent perquè no és possible guanyar-s’hi la vida. I això és greu perquè encara no he sentit a ningú que ens digui quin paper tindrà la cultura en els plans futurs per al país (ni d’un costat ni de l’altre). La conclusió és òbvia, la cultura no els importa i el camí de destrucció emprès els sembla bé.

Rellegint les cartes entre Manuel de Pedrolo i Jordi Arbonès dels anys seixanta hom arriba a la conclusió que aquest país no ha evolucionat gens: dos dels homenots de la seva generació lluitant per sobreviure fent de tot per poder viure amb les paraules. Els casos de Ruiz Garzón, Jordi Llavina o Lluís Anton Baulenas i tants d’altres són per pensar-hi. Quin país voldrem en el futur?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*