PEDRES, MARS, OCEANS

Vaig tenir molta sort i vaig poder passar uns quants estius a Cabrera a bord d’un veler petit anomenat Ballaruga. Fondejats al port, de vegades abarloats a altres vaixells plens de nens, Cabrera es va convertir en molt més que un paradís. Vaig aprendre que les seves aigües amaguen tresors, però encara més vaig descobrir els tresors que havia portat jo -molt ben seleccionats per causa de l’espai- en forma de llibre. Llavors, als nens, ens explicaven que hi havia escriptors que es deien Conrad, Melville, Jack London, Juli Verne, Emilio Salgari i sobretot el millor de tots, l’imprescindible Robert Louis Stevenson. M’agradava imaginar que Cabrera era L’illa del tresor i d’alguna manera és així, és el tresor de la infantesa plena de sol i de mar.

El 2003 vaig començar a escriure el que ara es coneix com a Cants de sirena negra. Les sirenes són uns éssers fascinants, i és clar, convidaven a fer una història d’amor, però a la vegada a barrejar la persecució de la sirena -una reconversió de la persecució de Moby Dick- amb la tradició de les Quests medievals i amb les múltiples proves que ha de passar un cavaller per aconseguir l’amor de la dama. Sí, Tirant lo Blanc inclòs. O Tirant lo Blanc per descomptat. Perquè el llibre també neix d’una promesa feta una primavera de calors desbocades com només són les primaveres al País Valencià. Allà, entre la llum taronja dels fanals del barri del Carme, després de passar tot un dia a Llíria, l’Esther Coronil, em va demanar un conte d’estels i sirenes, només que el conte es va desbordar…

El procés de publicació ha estat llarg i complicat. El llibre es va acabar d’escriure el 2004 i després el 2006. I des de llavors ha anat quedant finalista en alguns premis literaris -per exemple el Carlemany que va guanyar l’amic Salvador Macip amb Hipnofòbia-. Fins que ara, un editor valent, en Francesc Gil, de Saldonar, l’ha volgut publicar.

Per què dic que és un editor valent? Doncs perquè aquest llibre està escrit en segona persona, una fórmula narrativa que m’agrada especialment però poc usual en els llibres d’aventures. En segon lloc pel propi procés de creació d’un llibre d’aventures que no vol renunciar en cap moment a ser-ho. Una aventura, recordem-ho, motivada per l’amor.

Per tant, demà, quan aquest llibre ja sigui a totes les llibreries del país, es complirà un somni antic, el de poder escriure un conte d’estels i sirenes, que en el fons és un gran homenatge a tots els escriptors que em feren feliç, de vegades en una illa que és un paradís i també -la majoria de vegades- en una habitació senzilla on es veien tarongers.

El més meravellós seria que aquest llibre li fes companyia a algú i li fes ganes de voler llegir els grans mestres: Conrad, Melville, Verne, Salgari, Jack London i sobretot, sobretot, Stevenson.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!