He passat uns quants dies fora de Barcelona i en tornar he entès ben bé per què Barcelona és diferent. En el meu periple he passat per les estacions d’Atocha, a Madrid; per l’estación sur de autobuses de Madrid, per l’estació d’autobusos de Salamanca i per l’estació de tren de la Renfe de Lleida-Pirineus. En totes i cadascuna d’aquestes estacions he aprofitat per anar al lavabo i he de dir-vos que m’han impactat la netedat i seguretat de tots, especialment el de l’estació d’autobusos de Madrid, que fins i tot compta amb un guarda de seguretat a la porta. Per descomptat, en cap no he hagut de pagar per utilitzar-los i tots presentaven un aspecte de polidesa molt notable. Vet aquí però, que just en tornar a Barcelona avui a primera hora de l’horabaixa, he volgut anar als de l’estació de Sants i he hagut de pagar cinquanta cèntims per fer-lo servir. M’imagino que això de cobrar l’impost revolucionari sobre les nostres pixarades i deposicions deu venir d’antic, però fins ara no havia hagut de menester pagar per fer servir aquest servei. A Atocha, a l’estación sur de autobuses, a Salamanca i a Lleida no hi ha cap empresa que es faci càrrec dels urinaris públics, a Barcelona Sants els gestiona una empresa internacional anomenada Sanifair. He de reconèixer que m’emprenya pagar per emprar un servei públic i en tot cas ho acceptaria si les condicions fossin molt bones, impecables. Però els excusats barcelonins estaven molt pitjor que els altres quatre esmentats: bruts, sense paper, i amb una falsa pudor de desinfectant que és allò que es fa quan es vol aparentar que es fa net. He sentit queixes d’indignació de la gent, la més suau era la de lladres. I així m’he sentit, robat i estafat. Es comença pels cinquanta cèntims i s’acaba per molt més. Voleu dir que el model privat de Sanifair serveix per alguna cosa? No és molt millor els altres quatre esmentats? Deu ser que això també és marca Barcelona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!