PEDRES, MARS, OCEANS

la casa virtual d'un free-lance sense clients, d'un escriptor sense sou i d'un ciutadà sense estat.

5 de febrer de 2015
3 comentaris

JAUME CABRÉ I LA REIVINDICACIÓ DE PEDROLO

Jaume Cabré té llibre nou i això és motiu de satisfacció. És una d’aquestes obres de no ficció que s’adjunten al gruix de la seva producció i ens expliquen el sentit de la creació per a l’autor. L’haurem de llegir perquè tothom en parla meravelles i perquè és un Cabré, i un Cabré sempre és un Cabré. Llegeixo gràcies a la Montse Serra -una d’aquestes periodistes literàries que hauríem de conservar molt de temps- a Vilaweb que en Cabré s’ha declarat pedrolià i aquesta és una magnífica notícia (a banda de la publicació del llibre, és clar).

Per què? Doncs perquè Pedrolo és un autor que cal reivindicar -Cabré ho ha fet en altres ocasions- i especialment en un any tan sentit com aquest: el del 25 aniversari de la seva mort i el del 50 aniversari de la publicació de Joc Brut, la seva millor novel·la negra. No farem ara la llarga llista d’elogis de l’escriptor, que en són molts, però la llista de novel·les memorables de Pedrolo en són moltes i en Cabré n’esmenta unes quantes en l’entrevista: “Viure a la intempèrie”, les deu novel·les del cicle “Temps obert”, “Totes les bèsties de càrrega”, “Diàlegs d’un fugitiu”, “Cendra per a Martina”, “Balanç fins a la matinada”… Sóc pedrolià, afirma l’autor.

Certament, la seva és una tria excel·lent a la qual jo hi afegiria M’enterro en els fonaments, Acte de Violència, Crucifeminiació, Tocats pel foc, els articles de premsa i l’epistolari.

Pedrolo va ser un escriptor incòmode i encara és un escriptor incòmode. Ho va ser durant el franquisme per al franquisme -la prova és l’acarnissament de la censura per a la seva obra- i també per a un seguit de mandarins culturals que no suportaven les seves provatures i genialitats estilístiques (hi ha una carta de Rodoreda a Sales on s’hi acarnissa, també), ho va ser durant la transició per la seva postura insubornable de servei al país i per la seva ideologia que no transigia amb aquells pactes del silenci, i ho és ara perquè la seva memòria incomoda i fa mal de veure a la consciència que potser s’haurien d’admetre errors del passat.

Per tant, és una magnifica notícia que Cabré reivindiqui Pedrolo. Potser això permetrà un nou interès per la seva obra molt més enllà del Mecanoscrit del Segon Orígen. D’entrada, seria interessant que els seus llibres es trobessin amb regularitat a les llibreries, i això vol dir reeditar-lo i represtigiar-lo. Però em sembla que ara per ara les coses estan complicades. N’hi ha que s’estimen més continuar publicant obres del Federicco Moccia. D’altra banda, que sigui Cabré, el nostre autor més internacional, qui el reivindiqui, potser pot obrir també la porta a alguna edició internacional de l’obra de Pedrolo. Si això passa, qui sap si d’aquí a uns anys vendran lectors d’Alemanya per dir-nos que tenim un escriptor excepcional. Segur que en Jaume Cabré sap perfectament que això és possible.

  1. Llegirem de nou Jaume Cabré. Amb més fal·lera sabent que fa justícia amb aquest magnífic monstre de la nostra llengua que va ser Pedrolo. Massa poc conegut, tot i la seva modernitat, la diversitat de temàtiques que tracta, la capacitat creativa, l’amplitud de registres, i el compromís ferm amb Catalunya.

    Recomano aquesta entrevista que li va fer en Puyal al “Vostė jutja”:

    http://youtu.be/FRUXpcEaWbM

  2. Reivindicar Pedrolo es un deure. Només em cal veure que la gent no l’ha oblidat per ser l’autor del Mecanoscrit, que , tanmateix, no és pas la seva millor novel·la. I el teatre i la poesia han estat completament oblidats: Era un gran escriptor que ara estic tornant a descobrir

  3. Comentari Soc un gran admirador de Manuel de Pedrolo, no solament de les seves novel·les, sinó també dels seus contes i dels seus articles periodístics. És totalment inversemblant que els prohoms catalans de la transició haguessin mantingut un silenci sobre l’obra de Pedrolo, tot i que, atesa la situació política, es pot comprendre.
    Jo soc badaloní,i fa uns 60 anys juntament amb en Joan Argenté, vam tenir una llarga conversa amb Pedrolo per veure què podíem fer per col·laborar en el coneixement de la seva obra. Ell ens va fer comprendre, però, les dificultats que tot això representava.
    Per això he experimentat un gran goig quan m’he assabentat que en Jaume Cabré també es declarava pedrolià. No solament ha de ser Cabré sinó tot el país li deu el reconeixement que mereix, com una de les grans figures intelectuals i humanes de Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!