PEDRES, MARS, OCEANS

A Llinars del Vallès, mentre jo escric aquestes línies, hi ha tota una pila de gent valenta que intenta vendre llibres. La fira Lletraferits ha aplegat aproximadament una quarantena d’editorials independents que esperen que aneu a descobrir els tresors que han sortit del seu catàleg.

La meva admiració per aquesta mena d’editors de cada vegada és més gran. Perquè estimen cada un dels llibres que posen a la venda com si fossin un fill: l’han vist néixer de la mà de l’autor, l’han fet créixer i el duen a intentar trobar un lector. Pel mig s’hi han gastat els seus quartos, cosa que sovint s’oblida, però que és important: la del llibre també és una indústria i no ens ha de fer cap vergonya anomenar-la així. I els dies de les fires com la de Llinars a sobre s’han estalviat el gimnàs carregant caixes. I és cert, sempre pesen menys quan tornen, però mai no tornen totes buides.

Els editors duen els llibres a trobar-se amb els lectors i moltes de vegades és en aquestes fires quan paga la pena trobar-los. Per què? Perquè és quan t’expliquen amb aquell punt de lluïssor als ulls que denota l’amor de cap a la seva feina cada un dels títols, cada una de les seves apostes, molt sovint ben arriscades, que han fet per convertir els ciutadans d’aquest país en dones i homes més cultes, més lliures, menys avorrits, més feliços.

Vaig ser ahir tot el dia a la fira (per cert, una gran iniciativa que a poc a poc es va estenent arreu de la geografia catalana, Bellprat, Móra d’Ebre, Organyà, Llinars, Besalú i la tradicional Setmana del LLibre en català) i vaig aprendre moltes coses, entre elles el temps que comporta muntar una paradeta i l’esforç que es fa per aconseguir que els llibres siguin a lloc, visibles, macos, a punt de crear en el lector la necessitat de tenir-los.

Corren mals temps per a la literatura, és cert. A la fira hi havia gent que passejava amb una frase molt repetida: “només em puc permetre comprar un llibre i per això he de triar molt i molt bé”. És cert, la crisi ens fa molt mal a tots, però un llibre és per sempre. I en aquests moments complicats vaig poder veure a la fira la força que fa la unió de sinergies i el bon rotllo que hi ha entre les dones i homes que viuen per posar paraules a l’abast dels lectors.

Ja sé que molts companys autors no estaran d’acord en el que vaig a dir a continuació, però n’estic convençut i em sap greu que sigui així: tots voldríem els paràmetres anteriors al 2008, quan la crisi tot just s’apuntava, però la crisi és per a tots i ha vingut per quedar-se. Per tant, els autors, sobretot els que publicam en editorials independents (alguns en diuen petites, però jo en dic en les editorials immenses en capital humà, saviesa i tendresa), haurem d’entrar de cada vegada més en aquest joc: hem de trobar-nos amb els lectors, els hem de seduir, els hem de convèncer. I hem de picar pedra de la mà dels editors també a les fires. En definitiva, hem de descobrir l’ànima de peixater que tots duim dins. A mi em sembla un acte de les majors dignitats sortir a defensar el teu producte. Els països catalans són plens de grandíssims escriptors que només necessiten lectors. I ara s’han d’anar a caçar un a un.

Ja ho sabeu, a LLinars del Vallès fins avui al vespre, vénen somnis.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!