PEDRES, MARS, OCEANS

La figura de l’escriptor ha estat molt mitificada al llarg del temps i cal posar-hi una mica de realitat. Un temps els escriptors eren els propietaris (rurals o urbans, tant fa) que tenien unes rendes i s’hi podien dedicar. Tenien la vida resolta. La popularització de la premsa a finals del segle XIX i principis del XX va obrir la porta a la professionalització de l’escriptor, que trobava en el periodisme una font d’ingressos important a més a més de la pràctica constant de l’ofici.

Avui en dia, la immensa majoria d’escriptors que conec tenen una feina que és la que paga els lloguers i les hipoteques i després l’escriptura. Som pocs els que (sobre)vivim amb la literatura i totes les feines i encàrrecs relacionats amb els oficis de l’escriptura. Però a més a més les coses estan canviant a marxes forçades i cal entendre que aquesta és una forma de vida que implica ser molt conscients que els llibres i els lectors es creen un a un.

Suposo que és per això que quan l’Octavi Serret va decidir convocar-nos per a la seva segona trobada negra al Matarranya vam dir que sí. Carrer tancat de dotze a dues, una gentada i molts escriptors de gènere negre, la immensa majoria amb el castellà com a llengua literària i convocats pel José Luis Muñoz, un incombustible que també es dedica a l’escriptura com a forma de vida amb fins a 38 novel·les publicades de diferents gèneres.

No és fàcil arribar a Vallderoures. Entre anar i tornar són quasi 500 quilòmetres. En aquest cas conduïts pel gran Víctor del Árbol, un dels exemples rars de la literatura: el dia que va vendre els seus primers 100.000 exemplars a França de La tristeza del samurai sabien les xifres de venda a Espanya, aproximadament 8.000. Aquests decalatges sorprenien i posaven molt nerviós a l’enyorat Josep Forment, de l’editorial Alrevés. Precisament anàvem amb el cotxe de l’Ilya Pérdigo, de l’editorial, de cap a la Franja de Ponent i amb un altre dels seus autors, en Josep Camps, a qui no coneixia i a qui encara no he llegit, però que ara ja forma part de la família. Els d’Alrevés són així, als seus autors ens tracten com si fóssim de casa. També ho fan els de Meteora. En parlarem molt de la importància per a un escriptor de sentir-se acompanyat i recolzat pels seus editors, i d’això en saben una estona llarga en Jordi Fernando i la Maria Dolors Sàrries.

A Vallderoures, terrasseta al sol després de descarregar caixes de llibres. Coca-coles, presentacions, retrobaments. L’Empar Fernández, en LLuís Gutiérrez Maluenda, la Piluca de l’agència Página 3, a qui no coneixia, la Sílvia Mayans, escriptora que viu a Arnes, n’Isidro Garrido, en Xavier Borrell… i comença la festa. Em toca a ple sol en una taula amb en Josep Camps. No hi ha problema. I arriben els primers lectors, els primers compradors. I vénen i t’expliquen que et segueixen, que van venir l’any passat de Morella i que des de llavors busquen els teus llibres, i que qualsevol cosa que vulguis vagis al poble i demanis per ells, i et diuen que han plorat amb un dels teus llibres, i així a poc a poc fins a onze vegades cauen les signatures sobre els exemplars de El país dels crepuscles, i viatgem a la vall de Boí des de Vallderoures.

I arriba el moment que et diuen “em vaig llegir el teu llibre i em va agradar molt, recomane-me’n un altre de la col·lecció” i parles de la Dominique Manotti i el seu “Un habitual de la comissaria”, i penses que seria bonic que l’Àlex Martín hi fos, i te’n recordes de la Brisa Prieto, que la va traduir i que ara és a Istambul i de la presentació a Barcelona. La màgia arriba quan arriba un pare i la seva filla, n’Aina, que té dotze anys. Ha sentit com abans parlava meravelles de la “Crònica dels bons trinxeraires” de Màrio Zambujal, el primer llibre que vaig llegir en portuguès i per a mi una de les joies de la corona de la col·lecció Crims.cat. La senyora se l’ha emportat i ella mira al pare, que em demana la signatura del meu llibre, i aquella mirada vol dir que l’hi compri, i ell ho fa.

I quan són a punt de marxar, tímida, l’Aina em diu que ella també voldria ser escriptora, i s’emporta el llibre de Zambujal agafat molt fort amb una mà i amb l’altre estreny la del seu pare mentre van de cap a dins de la llibreria de l’Octavi Serret, que és un home feliç. Acabem, repleguem, anem a dinar.

Tornada cap a casa: “i tu per què escrius?”. Per fer feliç a la gent. Això també és literatura.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!