Joan Solà
p { margin-bottom: 0.21cm; }
Fa un parell d’anys vaig tenir la sort
de saludar al Joan Solà. A Bell-lloc d’Urgell. Al seu poble.
En l’acte de lliurament dels Premis de
Narrativa Breu que porten el seu nom (i que enguany han arribat a la
sisena edició). Els guardonats no eren ni tan sols joves promeses de
la literatura catalana. Ben just, alguns, incipients usuaris de la
llengua catalana. Els escolars de Bell-lloc.
I vaig pensar, i ho continuo fent, que
algú acostumat als màxims honors (tot i que no havia arribat
l’esclat de 2009) i amb una agenda que suposava molt plena, si tenia
temps (o el buscava) per dedicar-lo als més joves d’on ell venia i
no tenia recança per donar nom a un premi humil i de poble (i ho
dic amb tot els respectes, que jo també ho soc, de poble) havia de
ser, a banda d’un gran professional, una millor persona. O potser va
ser aquella rialla franca, quan ens saludàvem, que m’ho va fer
pensar.
Sigui el que sigui, em sap molt greu la
seva mort.