Tombant pel Mascançà

Per una piulada de la Lourdes Cardona
m’he assabentat, aquesta nit, de la mort de Màrius Carretero.

Conegut com aquarel·lista, la seva
trajectòria artística es remunta en el
temps i les temàtiques, com alguna vegada m’havia explicat lo
Francesc Pasqual, company d’aventures amb el grup Can 64 i altres
històries.

Vaig conèixer al Marius Carretero (i
la seva senyora, companya omnipresent en tots els actes on varem
coincidir) en una exposició seva a l’ermita de Sant Sebastià de
Fondarella. Sempre he valorat la dificultat de, i m’han agradat de per
si, les aquarel·les. I les de Carretero tenien l’empremta del qui
ja ha mullat molt paper.

Amb els seus inseparables barret i
bastó, ens havíem anat trobant puntualment en diferents actes on
sempre era el Màrius el primer en saludar-te. I d’aquestes trobades, en
la que més paraules intercanviàvem era en la Festa de les Cassoles
de Miralcamp. Cada any coincidíem, un moment o altre. Tret d’enguany
en que va ser un arribar, tirar la foto, recollir la informació i
marxar. I hi vaig pensar, i fins i tot trobar a faltar, que no havia
vist ni saludat al Marius Carretero i la seva senyora.

I ara encara em sap més greu, sabent que l’any vinent no ens tornarem a saludar.

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Caminant pel lateral del passeig de
Gràcia, on la gent, les banderes, les consignes,… tot es
barrejava, però tot avançava, des d’aquest indret anaven veien els
blocs, crec que en deien, de les diferents formacions polítiques que
ocupaven el bell mig del passeig. Quiets, estàtics, sense poder
avançar, sia perquè la gent els va desbordar i col·lapsar, sia
perquè tenien ordres de no avançar, no fos cas que es barregessin
amb altres banderes.

I de tant en tant s’alçaven petits
castells de dos, tres persones. I amb la marxa lenta, però
continuada, i l’escalfament de cap de més d’una hora llarga d’espera
al sol, un no podia de deixar de pensar, veien aquests petis
castells, en les nombroses formacions que cridaven i…, indé…,
independència! I si seran capaces de fer un castell únic (tans se
val si de 2, 3 o 4 pilars), amb bona pinya i ben carregat.

Perquè ara ja no n’hi ha prou amb
bones sensacions, un record inesborrable i tal dia farà un any.

Fa anys (massa) un conegut anglès va
decidir emigrar de Manchester fins Cerdanyola del Vallès. Durant la
seva estada entre nosaltres una cançó dels The Clash es va
convertir en el seu himne. “Should I stay or should I go”. Al
pobre xicot els maldecaps anglesos se li van barrejar amb els
catalans i no sabia si quedar-se o marxar.

Per això escoltar als padrins del
Casal Rock cantar la cançó dels The Clash, més enllà
d’enyorances, esborronava la pell. La Regina fent de Strummer. Brutal. I diuen que no hi ha haurà tercer
a part, del Casal Rock. Llàstima.