Tombant pel Mascançà

Avui m’he adonat que no se fer una
abraçada espontània. I m’ha dolgut.

Es quan algú que tens en estima, i
veus de tant en tant, se t’atansa i saluda encaixant les mans i
fent-te una abraçada. Inesperada.

Potser perquè no estic acostumat a
saludar així. Potser perquè la considero una manera molt personal,
íntima, de dir-li hola a algú que aprecies. Potser per això m’ha
dolgut no haver sabut fer una bona abraçada.

Anava a escriure una altra cosa, però
a l’entrar a VilaWeb he llegit la informació sobre el Pepe
Rubianes.

En un altre cas, potser, ploraria. Pel
Rubianes només em surt una rialla. Una de les moltes que ell m’ha
fet sortir i que, quan hi pensi, em continuarà fent sortir.

I fins hi tot he posat informació on,
primer, havia escrit mort perquè, ves a saber, si tot plegat no és
un muntatge del Rubianes per escapolir-se cap a la seva Àfrica
estimada, o allà on li roti, i que el deixem en pau.

Una rialla, Pepe, de part d’algú que,
si la memòria no em falla, sempre t’ha vist a través de la
pantalla.