Tombant pel Mascançà

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Mig miler de persones s’han aplegat de
bon matí (tenint en compte que és Sant Esteve) per
corre la Cursa de l’Indiot de Mollerussa. Vint-i-un anys porten els
Xafatolls i l’Ajuntament amb aquesta cursa on deu ser de les poques
on els premis que reben els guanyadors els deu fer més nosa
que goig.

I es que veure la cara que fan
aguantant un indiot, faisà, perdiu o guatlla, es tot un poema.
I, tot i sabent que aquest és el premi, arriben de ben lluny i
n’hi ha que han corregut sense dorsal (500 era el màxim).

I amb un fred que pelava. Tant que, poc
després de que s’acabés la cursa ha començat a
caure aigua-neu i després ha nevat. Vaja, un dia ideal per
estirar les cames.

…res no val. Ni que sigui un
mocador”. Des que tinc memòria aquesta dita (amb l’afegit
particular) era motiu de discussió entre qui més ens ha
donat i la part més jove de la família. Amb els anys va
perdre virulència, sobretot quan vam entendre que poc teníem
a fer contra molts anys de “adoctrinament”. Al final, el mocador
nou de trinca (que gairebé sempre era el que estrenàvem)
es va convertir en una part més, de les vinculades a aquestes
festes.

Aquest serà el vuitè Nadal que no ens discutim. I com, des de fa vuit Nadals, el fet
d’agafar un mocador, nou de trinca, doblegar-lo i posar-lo a la
butxaca del pantaló, ha esdevingut una acte d’homenatge. De
record.

Bon Nadal.

Aviat està dit, però ja
fa vuit anys que va sortir VilaWeb Mollerussa.