Mandongo
No l’he trobat en els meus diccionaris,
ni en els llibres del Pere Ortis sobre la parla de l’Urgell.
Només el Termcat l’anomena
“industria alimentària”.
Es una paraula que sembre m’ha agradat.
Potser perquè a casa “feien el mandongo”.
Aquest dissabte, a Vallverd d’Urgell,
vaig tornar a sentir l’expressió, mes que la paraula. I que
les senyores que cuinaven els talls de porc que, més tard, es
transformaria en botifarra negra, em van dir que “feien el
mandongo”.
Perquè això és el
mandongo, la elaboració alimentària del porc (del porc
s’aprofita tot, fa la dita). Botifarres, llonganisses, embotits,
pernils,… i sobre tot la xulla, els talls de carn que es fregeixen
(i es mengen) el mateix dia del mandongo, per mantenir la força.
I es que ara se n’hi ha fet una festa, però anys enrere (i
tampoc fa tants, que encara me’n recordo) era un procés que
garantia l’aliment a moltes famílies durant una bona
temporada.
Està bé mantenir els
costums i també les expressions. Així perquè no
l’utilitzem. La “Matança del Porc” sona fins i tot cruel i
en canvi “Fer el Mandongo” te un no se que d’exòtic i
festiu. Que al final és en el que ha quedat.