Tombant pel Mascançà

No fa gaire, algú va escriure,
arran de la victòria de la selecció espanyola de
bàsquet (amb destacats jugadors catalans) en el Mundial de
l’especialitat, que s’estimava més quedar quart, o cinquè,
o… com a selecció catalana que campió en una que no
ho fos encara que hi hagués jugadors catalans. I va
reivindicar el dret a perdre (esportivament, de les altres maneres no
cal matitzar-ho, que ja ho fem).

Avui però podem reclamar el
nostre dret a guanyar. A mitjanit la selecció de Catalunya
d’hoquei patins juga la final de la Copa Amèrica. A l’hora de
les bruixes per TV3 (així hi posa al teletext ja que tota la
competició s’ha transmès pel 33).

I els realitzadors brasilers no tenen
manies a recordar que Catalunya va guanyar el Mundial B de
l’especialitat el 2005 (malgrat que ?oficialment estem desposseïts
del títol)

Vigílies de la Castanyada van repartir per les bústies del poble uns paperets amb un telèfon mòbil on et preguntaven si volies que et portessin les castanyes a casa.
Suposo que eren els escoltes del Palau que des de fa uns anys couen castanyes a la vora de la bàscula municipal.

Trobo bé aquesta iniciativa, tradició i tecnologia juntes. Sobretot pels que volen menjar-se les castanyes recent fetes. I es que fa molta mandra alçar-se de la taula calent per fora i per dins (i això que encara no s’ha repartir el moscatell) i sortir al carrer. Tot i l’encant d’atansar-me al bidó d’oli reconvertit en un gran fogó, on les castanyes espeteguen i fer petar la xerrada amb els veïns que fan cua.