Tombant pel Mascançà

Fa una setmana vaig baixar a Barcelona.
Un viatge, tot s’ha de dir, més afortunat que el de l’Albinyana.
Serà perquè és un
trajecte que no faig gaire sovint, serà perquè sóc
d’una terra plana, sigui pel que vulgui, si per una cosa val la pena
anar al cap i casal del Principat es per veure, ni que sigui de
passada, Montserrat.
De baixada, i si a més ets el
conductor, només la veus de resquitllada, però de
tornada arriba un moment en que se’t presenta al davant, majestuosa,
magnífica, única.
Un, i no sóc sol, pensa que van
fer la carretera de manera que els viatgers, abans sobretot que
s’anava més lent, poguessin gaudir de la seva presència
durant una estona del viatge.
Solitària, sembla fet exprés
que no tingui res a la vora que ens impedeixi la seva visió.
Una ubicació i un origen, però, que ens desvetlla en
el seu primer número la revista nat, una proposta excel·lent
per descobrir la natura… en català. I que també
dedica una plana a parlar del procés de recuperació de
l’Estany d’Ivars i Vila-sana. Perfecte!
miQuel.

Aquest matí escoltava Catalunya
Ràdio. S’ha acabat un programa, han fet l’informatiu i ha
començat un altre programa.
He tingut la sensació de que ha
anat molt ràpid, el canvi d’un programa a l’altre.
I de cop i volta me n’he adonat. S’ha
acabat la campanya del referèndum!
Quin descans!
Sense falques de propaganda, sense
blocs, més aviat totxos, informatius. Ja se que no era més
d’un minut dels primers i poc més dels segons. Però
sembla estrany lo llarga i pesada que es pot fer aquest breu estona,
quan el que diu no atrau. No enganxa.
miQuel.

De tot l’enrenou del referèndum
europeu hi ha una punt que no acabo de tenir clar.
Si el resultat no es vinculant, perquè
es fa, el referèndum?
Perquè es gasten els (nostres)
diners en una campanya, si després faran el que voldran?
I posats a preguntar, si no elegim
parlamentaris ni regidors, ni senadors ni cap mena de càrrec
electe, perquè són els partits que fan campanya (suposo
que amb els nostres diners) i ens diuen el que em de votar?
També posats a demanar, es
podien haver gastat els diners en enviar-nos un exemplar del Tractat
pel qual s’instaura una constitució per a Europa, amb una
lletra llegible, i que cadascú decidís en consciència.
Acompanyat, si es vol, d’una campanya només demanant la
participació i ens estalviàvem els monòlegs dels
famosos, que per riure i passar-nos-ho bé ja tenim altres
còmics.
I ja posats a riure, tan de bo que
guanyi el no i ja veureu quina gràcia fa.
miQuel

Sembla ser que des de fa uns dies que
ja sona per locals nocturns.
Desconec si és la versió
que escoltem en els anuncis o un DJ ha fet un maxi-single extended
version (que era una de les denominacions de les versions ampliades i
ballables de qualsevol cançó, quan aquestes es gravaven
en vinil)
En tot cas, la cançó
del Dentoles ( que diria el Partal), la del “dóna corda al
català” ha entrat en el circuit musical nocturn.
Si això té
continuïtat (a veure si arriba al més alt del top ten de
qualsevol d’aquests que hi ha a les radiofòrmules) la
campanya, vulguent o no, haurà entrat en un territori advers a
la nostra llengua, l’oci nocturn.
Diuen els especialistes que
en el camp de les relacions humanes, especialment nocturnes o de
recintes tancats, el català ha perdut terreny. Es a dir, la
gent lliga en castellà.
Ara, a base de que els hi
matxaquin la tonada es possible que molts parlin en català i
quan s’equivoquin no contestin en castellà.
Clar que, si no som tant
optimistes (som catalans!), podem pensar que molts joves d’ara facin
el mateix que nosaltres fèiem fa anys. Anàvem
acompanyant la cançó amb un murmuri i quan arribava la
tornada cridàvem “…its a wonderful, wonderful life…”.
I amb això ja en teníem prou per creure que sabíem
anglès i que la vida era meravellosa.
miQuel

Per situar-vos, el Mascançà és l’extensa plana de ponent del Principat, la plana d’Urgell
De fet és un nom de fa mil anys que venia del nom àrab Mashkincan (segons Esteve Mestre a Història de Linyola) o Maxkinjàn (segons Albert Martínez i Mario Visa a La carta de poblament de Golmés) i, tot i que ho he llegit en algun indret, ara no recordo que vol dir. Un espai geogràfic del que es diu que la seva capital era Linyola, al Pla d’Urgell. Potser per això els del Pla ens hem fet nostra aqueta denominació.
Per aquesta terra plana, de boira i fred, de calor i eixuta, només reviscolada per l’aigua dels Canals d’Urgell i l’esforç de la seva gent, i de la que Ramon Barnils deia que era la taca verda més gran d’Europa creada per les persones, hi anirem donant tombs, mirant cap a dins i cap a fora. I de tant en tant us ho explicarem.
miQuel.