Tombant pel Mascançà

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Caminant pel lateral del passeig de
Gràcia, on la gent, les banderes, les consignes,… tot es
barrejava, però tot avançava, des d’aquest indret anaven veien els
blocs, crec que en deien, de les diferents formacions polítiques que
ocupaven el bell mig del passeig. Quiets, estàtics, sense poder
avançar, sia perquè la gent els va desbordar i col·lapsar, sia
perquè tenien ordres de no avançar, no fos cas que es barregessin
amb altres banderes.

I de tant en tant s’alçaven petits
castells de dos, tres persones. I amb la marxa lenta, però
continuada, i l’escalfament de cap de més d’una hora llarga d’espera
al sol, un no podia de deixar de pensar, veien aquests petis
castells, en les nombroses formacions que cridaven i…, indé…,
independència! I si seran capaces de fer un castell únic (tans se
val si de 2, 3 o 4 pilars), amb bona pinya i ben carregat.

Perquè ara ja no n’hi ha prou amb
bones sensacions, un record inesborrable i tal dia farà un any.

Pel cap baix fa tres setmanes que va
sortir la nova revista Cotxes. Ja era hora que tinguéssim en la
nostra llengua una revista especialitzada en les quatre rodes (n’hi
ha -o havia- una especialitzada en ral·lis, però no és el mateix).
I en aquest cas amb la garantia del grup editorial, dedicat a les
publicacions especialitzades en el món del motor, més important del
país que, finalment, s’ha decidit a publicar en català.

Per cert, el director de Cotxes, Joan
Dalmau, va explicar que la publicació també ajuda a normalitzar el
català. Sabeu com es diu el que sempre hem anomenat “salpicadero”?
Davantal. Interessant, oi?