Una recuperció d'una novel·la excel·lent de Ferran Torrent en la seva època més negra està a punt d'arribar a les llibreries. Es tracta del clàssic de l'any 89 recuperat pels amics de Columna en què Hèctor Barrera investiga alhora el cas de la mort d'una prostituta i d'un empresari amb l'ajut de Toni Butxana i la periodista de crònica rosa Carlota Max.

Al llarg de les seves investigacions no tan sols anem desenrotllant un fil molt ben trabat de la trama sinó que també anem descobrint un retrat d'una societat, la Valenciana, que és en aquest cas (com és habitual en Ferran Torrent) disseccionada amb gran habilitat tant analítica com narrativa.

Molt recomanable, sense cap mena de dubte!

Il Commissari

Després de l'Estació de França vam enfilar cap al carrer Rec. Aquest carrer potser és dels que més ha canviat des dels vuitanta fins ara. Llavors, estava farcit de colmados dignes del Colmado Benítez (que tots recordareu de la novel·la per la magnífica descripció de l'aspecte del gènere que en fa l'Andreu Martín). Avui dia, tots els colmados que hi havia sota els porxos de fusta s'han convertit en bars de copes molt glamurosos i botigues d'una roba impossible de tan moderna. Només un dels colmados resisteix, i és digne d'anar a visitar perquè conserva l'encant d'una època passada. Quan passegeu pel barri, sobretot, no oblideu fer-li un cop d'ull.

Il Commissari

Continuant amb les troballes de Sant Jordi, us vull recomanar una novel·la de Teresa Solana que es titula Un crim imperfecte. No és que fos ben bé una novetat de Sant Jordi, ja que va sortir el mes d'octubre de l'any passat, però l'han anat reeditant i el dia del llibre i la rosa l'autora va estar signant exemplars amb prou èxit.

Es tracta d'una novel·la negra amb un fons de crítica cap a la burgesia barcelonina i molt d'humor. Dos germans es posen a fer de detectius d'una manera més aviat còmica fins que topen amb un crim de veritat i tot plegat es complica. L'assassinada no és altra que la dona d'un candidat a la presidència a la Generalitat. El misteri està servit...

Algú l'ha llegida? A més, aquesta autora està preparant la segona novel·la per a l'octubre que ve.

Il Commissari

La següent parada va ser la mítica Estació de França. Avui dia s'utilitza molt més l'Estació de Sants, però als anys vuitanta encara es tractava del centre neuràlgic de comunicacions ferroviàries de la ciutat, on arribaven un munt d'immigrants del sud a buscar feina i d'on marxaven un munt d'emigrants cap a Europa. Per aquesta raó tot el barri estava ple de pensions com la Pensión Miami de la nostra història.

D'altra banda, i com a curiositat, el hall de l'Estació de França fou el primer emplaçament de la Setmana del Llibre en Català. No sé si sabeu que aquest any la Setmana ha estat tot un èxit en l'emplaçament de Plaça Catalunya, però que no està gens garantit que l'Ajuntament deixi fer-la allà l'any que ve. Els organitzadors s'estan plantejant treure-la de Barcelona si això passa. Algú té una idea brillant d'emplaçament?

Il Commissari

Enfilat el carrer de l’Espaseria vam arribar a la plaça del Pla de Palau. La presideix un edifici fantàstic i de grans dimensions que, com ens va explicar en Paco Camarasa, va ser la seu de la Borsa de Barcelona abans que la traslladessin a l’actual emplaçament del Passeig de Gràcia. I encara més, anteriorment havia estat la Llotja de Barcelona, com consta en una placa que llueix la façana.

Actualment és una escola de disseny i un magnífic escenari que acull festes i presentacions de diversos estils.

Tot seguit, comentari obligat sobre el següent edifici que vam trobar després de travessar el Passeig Colom: el magnífic restaurant Les set portes. Tot i que es tracta d’un restaurant molt emblemàtic de la ciutat i que està situat en un barri que apareix sovint dins la novel·la negra catalana, segons Paco Camarasa, no es troba referenciat enlloc, en cap de les nostres novel·les del gènere. Algú s’anima a portar-li la contrària?

Il Commissari

El primer contacte visual amb els companys d’itinerari va ser davant de la porta de Santa Maria del Mar. Una vintena d’integrants de diversos clubs de lectura es disposaven a combatre el fred i el vent de l’últim dia d’hivern davant d’un magnífic Paco Camarasa disposat a explicar-nos els secrets més negres del barri del Born.

Manuel Vázquez Montalbán, una de les figures més mítiques de la nostra literatura era un gran passejador del barri; Paco Camarasa ens va il·lustrar sobre com en Montalbán adorava la font de davant de l’esglésis i quina era la fleca on comprava el pa.

Tot seguit, vam enfilar pel carrer de l’Espaseria, mentre començàvem a veure com ha canviat la fesomia del barri: un parell de colmados regentats per immigrants ocupaven el lloc on antigament hi havia una fleca i una botiga de betes i fils. Lesctors, com ha afectat la nova realitat de la immigració al gènere? Algú de vosaltres creu que ha començat a influir? Com seria la trama de Pròtesi si s’hagués escrit l’any passat?, bé haurien d’aparèixer els nous integrants del nostre món, no? La convivència amb noves cultures afecta ja la literatura del país?

Benvolguts fans de la negra! Ahir, per fi, vam poder dur a terme el primer itinerari per Barcelona derivat de la novel·la d’Andreu Matín Pròtesi.

Un Paco Camarasa savi i encantador ens va guiar pels racons més emblemàtics i negres del Born i la Rivera.

Amb un vent tempestuós i un fred gens primaveral vam anar recorrent els carrerons i constatant com ha canviat el barri des dels 80 fins ara.

Andreu Martín, però, no va poder ser amb nosaltres tot i que ens ha promès que el 22 de maig ens acompanyarà en el segon itinerari de Pròtesi.

Que cap dels fans que ens van acompanyar ahir es pensi que es pot estalviar el segon itinerari, ni pensar-ho, peruè a banda de l’autor i alguna altra sorpresa que en Paco ens ha promès, quedi clar que serà un altre itinerari, ben diferent del d’ahir.

A partir d’ara farem un repàs exhaustiu de cada un dels punts de l’itinerari, perquè tots els que no hi vau poder venir gaudiu de les fantàstiques històries i anècdotes que el Paco ens va explicar. Els que sí que hi vau assistir (ben bé una vintena d’aprenents de gàngster), espero que participeu i compartiu amb tothom que ens vulgui llegir la magnífica experiència d’ahir a la tarda.

Il Commissari

Per fi ha arribat el dia. Avui, 20 de març, ens reunirem per conèixer de primera mà, i amb un guia d’excepció, els racons on el Miki, la Nena i companyia viuen les seves aventures i desventures. Recordem que la cita és a les set de la tarda davant de Santa Maria del Mar.

Paco Camarasa, conductor del club de lectura de novel·la negra de la Biblioteca de Montbau, ens portarà pels racons de Ciutat Vella on es desenvolupa l’obra. Però Paco no estarà sol. ¿Qui seria el convidat ideal per acompanyar-nos en aquesta ruta? Sí, Andreu Martín ens honrarà amb la seva companyia i potser fins i tot ens revelarà alguns dels secrets de la vida dels seus personatges més enllà del paper.

Atenció, l'any 1984 Vicente Aranda va fer una pel·lícula inspirada en Pròtesi on el nostre estimat Miki es converteix en Fanny.

Algú de vosaltres l'ha vista? Què us sembla la versió? Què penseu de portar al cinema les novel·les? Ja en general és arriscat, però el gènere negre és molt llaminer com a guió. O no?

Per als més aficionats adjunto la caràtula; després de comentar el llibre podríem comparar-lo amb la pel·lícula!

"No hi ha cosa més sinistra que el somriure d'una calavera. És un rictus petrificat, fred, inexpressiu i immutable. Dents serrades en una mossegada ferotge. És una grapa que es va tancar de cop, clap, i ja mai més deixarà anar la seva captura. És una riallada continguda i sense alegria, somriure de compromís, somriure de dolor, amenaça de crueltat. És una ganyota forçada del botxí que es fa passar per amic teu abans de fer-te mal, molt de mal."

Ja des del primer paràgraf, se'ns presenta la metàfora que defineix el protagonista, Miquel Vargas Reinoso, i alhora el leitmotiv de l'obra: la pròtesi que ha de dur cada dia i que li serveix de recordatori constant que fa molt de temps va ser víctima d'un fet terrible que clama venjança. 

Matant el temps a la pensió on fa anys que s'està, i d'on la mestressa el voldria veure fora, només espera; recorda i espera, i mentre recorda i espera alimenta un odi profund contra qui va provocar la seva actual i repugnant característica física: la pròtesi.

El primer contacte amb l'obra i amb el protagonista que la condueix no pot ser més enlluernador. Una crueltat terrible alhora que una candidesa especial fan que ja des del primer moment ens sembli que potser hi ha alguna raó per tanta maldat. És sens dubte un personatge del tot rodó que genera en el lector la contradicció constant entre un fàstic extrem i una simpatia creixent. 

O no? Podria justificar un assassinat a sang freda i amb crueltat la sed de venjança davant d'una injustícia? 

Es tracta d'un personatge un pèl tòpic? Sens dubte tenim altres exemples famosíssims com...

Hola fans de la negra!

Per començar, us convido a conèixer la vida de l'Andreu Martín. És bo saber quina és la cara de qui mou els fils, no? De ben segur que alguna de les dades us sorprendrà...