Camins de ferro

Ell seixanteja. Ella, no. Potser ni ha arribat als 40. Cada matí repeteixen la mateixa cerimònia. Ell arriba a l’estació amb la dona del bracet. Es fan un petó i, en arrencar el tren, ella el saluda amb la mà mirant pel vidre. Un cop a dins, ell sent que és en un món nou.
Ella també era a l’andana esperant el tren. En el seu món, veient el comiat de la parella.
Cada matí dissimula, els mira de reüll i, a prou distància, puja al tren amb la il·lusió d’un infant que estrena sabates.
Ell seu en un compartiment del vagó final. Ella en un altre de davant. Passat el bosc que marca el final del terme municipal, un nou món s’obre pels dos.
Un ritual que es repeteix cada dia. Ell s’aixeca i canvia de vagó fins
a trobar-la. Com si cada matí fos el primer retrobament. Rejoveneix de
cop. S’il·lusiona de nou. Comença el dia amb energia.
Per
a ella, veure’l aparèixer és sentir altre cop que se li bolca el cor.
Cada matí pensa que potser algun dia ell no la vindrà a trobar, llavors
ella es desmuntaria, se sentiria sola i desemparada.

L’espera mentre ell s’aixeca, creua el vagó i arriba fins al seu costat, es fa eterna.
-Booon Diiiia! ?diu amb força ell.
-Hoooola, bon dia! ?respon la veu suau i tendra de la dona.

Seuen un davant de l’altre. Els primers rajos de sol travessen el vidre de la finestra del tren. Mentre a fora corre el paisatge, el rostre d’ella s’enlluerna intermitentment. Amb els ulls semitancats i la mà al front, el veu a ell fitant-la.
L’home és gairebé calb, quatre cabells blancs adornen l’espai de darrera les orelles. la pell és fina, brillant, i la cara simpàtica, però no destaca entre la multitud.
Els ulls se li han clavat en ella i ja dins el tren no veu res més.
La dona és morena, té els cabells arrissats, que amb els rajos de sol esdevenen blavosos. Els ulls, glaucs, tenen la jovenor que ja no té a la pell.

Parlen del temps, de les notícies que han vist a la televisió o han escoltat a la ràdio al matí, durant l’esmorzar. Ho arreglen tot, parlant sobre com va el món, dins el tren tot és possible. Però el pas decidit del tren, el traïdor, porta al final del seu moment. L’estació d’arribada s’acosta. El temible comiat s’apropa. Cada dia l’evitarien, continuarien al tren, viatjant, sempre.

-Adéu, cuida’t! ?diu ella, que baixa primer, amb la veu apagada.
-Fins ara! Ens veiem al vespre! ?li respon ell, amb la mirada trista.

S’acaba el seu món, per un parèntesi de 9 hores. Al vespre, tornaran a sentir el mateix, aquell món tornarà a aparèixer. Però fins quan? Ell fa sis mesos que es va jubilar. No li ha dit ni a la dona. Cada dia baixa a la ciutat i passa l’estona passejant, va a museus, biblioteques, trist, pensarós, fins que, a les vuit, enfila content cap a l’estació per agafar el tren, el seu oasi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!