Camins de ferro

M’agrada observar. Veig, descobreixo, tinc sensacions noves. Comparteixo mirades, espais, visions. Cada detall em suggereix, se m’enduu més enllà de l’objecte, de la persona, del temps.
Els colors m’obren la boca de l’estòmac; aquell groc impactant, el vermell emotiu, el blau refrescant, el blanc purificant…
Unes closques de pipes marquen la presència d’un grup de gent que no ha respectat la convivència en aquest espai comú que és el tren.
Gent amunt i avall, compartim part del trajecte de les nostres vides.

Primer només les colles o grups de coneguts es parlen; la resta creu que no té res en comú, només ho descobreix quan el tren s’espatlla…

Tothom es mira, hi ha qui defuig la mirada. Jo, no. Miro però no gaire. Si em miren als ulls sembla que puguin llegir el meu pensament.
Es pensarà que me n’enric?
Potser que m’agrada?
O tal volta que sóc massa tafanera?

Miro per conèixer igual que treballo per aprendre. Observar em dóna eines per avançar, per saber sempre ?o quasi sempre? quin camí he de seguir.
Quan som petits aprenem per imitació, observant. Mentre tingui ulls per observar sempre seré infant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!