atzucac |
divendres, 15 d'octubre de 2010 | 17:01h
Comença el viatge. Tanques els ulls. Et deixes portar. El principi del camí és clar. Però... i el final? Qui t'acompanyarà en aquest trajecte? Un matí qualsevol, o no qualsevol, és aquell matí. Et despertes amb prou energia, et dutxes, et vesteixes, prens alguna cosa i enfiles cap a l'estació. A l'andana gent que arriba i gent que espera. Bon dies a dojo entre els suspirs del vent matinal i els badalls. Olor de cafè. L'inevitable informatiu espanyol de curiositats que es converteixen en notícia inunda la tele del bar. Conjuga amb els gadgets del Real Madrid, cassettes i altres andròmines que hi venen en el festival del mal gust. La màquina de validar de fora no funciona. La de dins tampoc. La barrera del pas a nivell, espatllada, està custodiada per la policia local. A la pantalla informativa el retard de cada dia: un quart d'hora. Comencem bé el dia. Tingues fe, et dius i et diuen. La Renfe et portarà a la ciutat abans d'esgotar els 15 minuts per no donar-te un bitllet retornat.
Avui li ho diria. Sí, per fi li ho diria. Respiraria fons, inspirant per agafar força i li deixaria anar! Feia mesos que ho volia fer. Ella seia sempre davant seu al tren en el sentit de la marxa. No li deixava opció a seure en cap altre lloc.
Aquell matí feia sol. Mentre el tren corria, ell veia esmunyir-se el paisatge. Arbres, muntanyes i edificis quedaven engolits pel pas incansable del tren. Tot acabava desapareixent...
Què devia voler dir l'escut que duia cosit a la cartera? Dos colors. Un animal. Reconeixia la regió del país al que pertanyia. Seria lingüista? Potser un apassionat de la història? O simplement un nostàlgic?
Si agafava el tren semi directe del matí i el de mitja tarda l'aconseguia veure. Ell entrava parsimoniós pel final de l'andana, pujant les escales li veia la testa. Una cara agradable, rodona, bonica. El cos, semi atlètic i reforçat.
Passava pel seu costat i se la mirava de reüll, dissimulat. Després de picar el bitllet se n'anava tranquil fins l'altre extrem de l'andana per agafar el vagó final del tren. Allà l'esperava algú.
Esbufegant, va pujar al tren quan les portes ja s'entre tancaven. No hi havia seients lliures, així que va alçar el braç i es va arrepenjar a la barana de dalt. A la següent estació, l'entrada de més gent a la plataforma el va fer avançar de cop... –Senyor, senyor! que perd les coses de la butxaca! Però ell ni se'n va adonar, distret com estava pensant en el que acabava de fer i el que li esperava aquell vespre en tornar a casa. Un quart d'hora més tard, el tren ja no era tant ple i començaven a haver-hi seients lliures. Retrocedí i en seure en una butaca lateral abatible avistà al terra uns quants objectes que li eren familiars. Però si li havien caigut les pastilles i els preservatius!
Ell seixanteja. Ella, no. Potser ni ha arribat als 40. Cada matí repeteixen la mateixa cerimònia. Ell arriba a l'estació amb la dona del bracet. Es fan un petó i, en arrencar el tren, ella el saluda amb la mà mirant pel vidre. Un cop a dins, ell sent que és en un món nou. Ella també era a l'andana esperant el tren. En el seu món, veient el comiat de la parella. Cada matí dissimula, els mira de reüll i, a prou distància, puja al tren amb la il·lusió d'un infant que estrena sabates. Ell seu en un compartiment del vagó final. Ella en un altre de davant. Passat el bosc que marca el final del terme municipal, un nou món s'obre pels dos. Un ritual que es repeteix cada dia. Ell s'aixeca i canvia de vagó fins
a trobar-la. Com si cada matí fos el primer retrobament. Rejoveneix de
cop. S'il·lusiona de nou. Comença el dia amb energia. Per
a ella, veure'l aparèixer és sentir altre cop que se li bolca el cor.
Cada matí pensa que potser algun dia ell no la vindrà a trobar, llavors
ella es desmuntaria, se sentiria sola i desemparada.
M'agrada observar. Veig, descobreixo, tinc sensacions noves. Comparteixo mirades, espais, visions. Cada detall em suggereix, se m'enduu més enllà de l'objecte, de la persona, del temps. Els colors m'obren la boca de l'estòmac; aquell groc impactant, el vermell emotiu, el blau refrescant, el blanc purificant... Unes closques de pipes marquen la presència d'un grup de gent que no ha respectat la convivència en aquest espai comú que és el tren. Gent amunt i avall, compartim part del trajecte de les nostres vides.
Cada matí apurava més. Acabaria perdent el tren i arribant tard a la feina si no es posava les piles abans. En arribar a l'estació, la gent dispersa al llarg de l'andana feia posat d'espera. Va regirar la bossa fins a trobar el bitllet i el va 'cancel·lar' a la màquina vermella de l'estació. D'una revolada avistà el personal i no trobà ningú prou conegut per compartir el viatge tot xerrant. Mentre feia el repàs mental del que li esperava aquell dia, el tren va entrar a l'estació i va passar de llarg davant seu fins a parar-se al fons de tot de l'andana. El cop d'aire provocat pel pas de la màquina i els vagons li va dur aquella sensació que sentia cada dia: un impuls irreparable de llançar-se a la via en el moment de passar el tren.
Cada matí, en esperar a l'andana que arribi el tren a l'estació, ja ni et preguntes: avui arribarà a l'hora? -ni la mires, l'hora-. Per què el tren triga en arribar a Barcelona el mateix temps que fa 50 anys? Podré seure o hauré d'anar una hora de peu? Arribaré tard a treballar o a la cita que tinc? On ens quedarem tirats? Si ens quedem tirats posaran autobusos -no els he vist mai-, o, com sempre, m'hauré d'espavilar a buscar alteratives o pagar un taxi? Em perseguirà i m'acusarà de no voler pagar algun revisor en arribar a l'estació a Barcelona perquè la màquina de validar el bitllet del meu poble fa dos mesos que no funciona?
Comença el viatge. Tanques els ulls. Et deixes portar. El principi del camí és clar. Però... i el final? Qui t'acompanyarà en aquest trajecte? Un matí qualsevol, o no qualsevol, és aquell matí. Et despertes amb prou energia, et dutxes, et vesteixes, prens alguna cosa i enfiles cap a l'estació. 
Avui li ho diria. Sí, per fi li ho diria. Respiraria fons, inspirant per agafar força i li deixaria anar! Feia mesos que ho volia fer. Ella seia sempre davant seu al tren en el sentit de la marxa. No li deixava opció a seure en cap altre lloc.
Què devia voler dir l'escut que duia cosit a la cartera? Dos colors. Un animal. Reconeixia la regió del país al que pertanyia. Seria lingüista? Potser un apassionat de la història? O simplement un nostàlgic?
Esbufegant, va pujar al tren quan les portes ja s'entre tancaven. No hi havia seients lliures, així que va alçar el braç i es va arrepenjar a la barana de dalt. A la següent estació, l'entrada de més gent a la plataforma el va fer avançar de cop...
Ell seixanteja. Ella, no. Potser ni ha arribat als 40. Cada matí repeteixen la mateixa cerimònia. Ell arriba a l'estació amb la dona del bracet. Es fan un petó i, en arrencar el tren, ella el saluda amb la mà mirant pel vidre. Un cop a dins, ell sent que és en un món nou.
M'agrada observar. Veig, descobreixo, tinc sensacions noves. Comparteixo mirades, espais, visions. Cada detall em suggereix, se m'enduu més enllà de l'objecte, de la persona, del temps.
Cada matí apurava més. Acabaria perdent el tren i arribant tard a la feina si no es posava les piles abans. En arribar a l'estació, la gent dispersa al llarg de l'andana feia posat d'espera.
