Horticultura urbana

 

(Autor: Manuel Martínez Ballester)

   

Eè, Eè, on eres, gos, que no t’he vist fa estona?

(Agustí Bartra)

 

Una zona poètica d’ungles i dents i de flors podrides

(J. M. de Sagarra)

 

Tu voz como una columna de ceniza

(F. García Lorca)

 

I resist any thing better than my own diversity,

Breathe the air but leave plenty after me,

And am not stuck up, and am in my place.

(Walt Whitman)

 

 

APUNT

 

Una tulipa és una tulipa,

i una begònia és una begònia,

però una anemone no és,

només, una anemone

▼ sinó també un pòlip viu.

 

No sé del cert

si és cosa essencial, una anemone,

o tot plegat colom de vol rasant, a ras

de l’accepció com a flor blanca.

Sí sé, que l’ésser de carn és l’és de l’ésser

—ara una passa, ara una altra,

endavant, de recules—,

el qui dubita sempre i res li sembla

definitiu, i a sobre, 

mira poques vegades

des de la coma del front ►        

per les escletxes se li escola exànime,

inestroncable, el vapor anhidre de l’ull,

els mots fets vàlium, per a l’aigüera,

llàntia en el relleu de l’ànima.

 

▲ Per fortuna, aquest ésser,

de greix residual i cremallot de càntir,

és el qui als afores de l’ull hi veu

i enllà de les orelles, hi sent,

el qui arravata un sentit a la vida

no a través dels sentits,

el qui abandona, contra tot pronòstic,

rastres rere seu, evanescents, crinolines

de galop curt, espurnejos solubles

en la fosca. Dividends fràgils,

però olorosos com el fruit del datiler. 

 

 

 

 

Eines i adobs

 

 

 

 

EL CARRER

 

Un angle recte de 90º quasi del tot

perfecte. Fa frontera a l’est

amb una església, sempre florida,

llavors, per pasqües i maigs florits,

de sant Francesc, potser,

i a l’oest, el carrer de les Barreres.

—Aquests ╬ punts cardinals

podrien no ser exactes—.

Què se’n pot dir, si no que era

un dels més magres brenys de la ciutat,

clar, no es veia, i a més,

el carrer, el seu tast, era un corc dolç,

xapes, baralles, bolles, faldilles enlaire,

com arreu, com tothom, en gris.

Deien que a la taverna de la cantonada

s’hi feia comerç de blanques. Vés a saber.

Hi havia, sí, una nena menor d’anys

i de cosset

amb un mascle gran, ai.

Xerràveu, a la vorera, asseguts.

Després devia anar-se’n

i potser es perdia pels erms. Les dones

petaven les unes amb les altres tarda i matí,

i se’ls feia fosc, deien, oh,

que tard que és, ui, l’hora, corrien

escales amunt.

Els homes tornaven de la feina o del bar

i volien sopar; a cops cridaven.

Es feria sovint; els homes i les dones greument;

les dones, no tant; als nens, massa.

Les ferides trigaven a guarir.

El carrer mateix era

una ferida al cos de l’urbs, i el cos,

una metàstasi que s’estenia

des del Cardener a les llòbregues aigües.

A la Muralla, tronava el timbal,

cascs, fusells, baionetes, una creu gegantesca

a pes de braç, uns galdosos galons

li arrabassen d’un cop de sabre

la boina a un vell.

L’Angeleta es llança pel balcó i jeu al terra

fins a la nit. Morta, esclar. Tot i així,

l’amargor no torçava la boca dels nens

► per més que els empudegava per dins.

Com, si no, s’explica aquesta tristesa d’ara?

 

 

ELL

 

Cinc quilòmetres per la carretera del Pont,

sota una arbreda de pins miserables,

els rocs embalconant l’agulla,

sostenint aquesta pàtria mínima

com uns ossos blancs. Sequera. Aigua

ni per remei. —Però en el son

dura remor de rec, clapoteig d’hora,

una felicitat basal. On és?

Diguem només que cadascun dels éssers

té una pàtria a la seva mida desada

enlloc, closa, però abastable, al fons, potser,

d’una topografia en cru que fóra

el dors de la cara hermosa del món.

Aquí, en aquest edèn de riure, un home

respira, s’arredossa, riu. Hi viu.

El temps li detreu les passes, n’observa

impertèrrit l’ocult delit, el baf

que hi deixa mentre és, aquest afany

no prou reconegut de fondre’s amb el món

i fer-s’hi un, igual de perdurable. I fou, sí, 

es féu el roc pa, corporificació sensible,

visible, petitesa immaculada  

d’uns grumolls plens de magma encès, palets

vivíssims del tres vegades vençut.

Deia, som illes solament, cap èster no s’inflama

prou. Però és això, l’illa, imaginar-la, 

assedegar-se’n amb la set del màrtir. No

alliberar cap ni una misericordiosa llàgrima

pel dissoldre’s a cop de verm

o de reixa ▼ o d’anys a cops.

Res no sobreviu tant com la paraula.

I diu ara el qui ja triga, la vora aquí,

que el record ment, i que la carn

de l’ésser no és la pedra, sinó l’ésser el roc.

 

 

ELLES

 

• Viduïtats forçoses, lladronicis,

l’amargor iniqua de la pau obscura,

plaça deserta, casernes atapeïdes,

vestits d’atzabeja, cor adormit

o endormiscat o amb plom

dins el ventricle, la veu somorta, la llengua

un pal·li per a venedors de llagues,

l’horror dessota els ulls, dessobre,

fet fardell a l’esquena

o als malucs, pol·linitzant els albers

flàccids del ventre i del pit, raulit

a tall de mina antipersones

dins el llorer esperpèntic del jou, l’hora.

• Deien, ai, si no, i el desig els torçava la boca

i els fonia els ulls. Se n’anaven,

arbustos persistents de florescència

rere rajols, corbs, la fragant

cobdícia pels fills regalimant-los

des del gest impol·lut i bròfec,

diríeu gairebé incòlume

—arc immòbil d’ala tolida de colom.

• Ella era d’elles a contracor

contra el cor seu, que es barricadejava

d’estupre i llunyanies curtes, llargues

en la distància muda del seu galop —hi havia

meduses a les òrbites de les eugues

i renills de mare amb llampurnes roges

per mor de les criatures sostretes

als peus dels matxos.

• Elles eren d’ella perquè l’abús

no és solament sempre patrimoni del mascle,

i perquè no eren només mascles

les ombres mai no vistes però oïdes de la nit,

impreses en la teia dels envans,

ni els cèntims pòtols de les vaqueries,

de sobte grossos perdigons

tirant a dar, potser sí els jutges,

que ocupen sitials i són deutors d’excessos

en la substància flonja dels infants.

• Però això se sap ara, demà

de l’emancipació de delmes i vassallatges,

d’obituaris i ablacions, d’haver vist

litificar-se els esperits sense cap plany,

la veda a penes de la lluïssor a la cuixa d’ella

deslliurada a l’agulla, o la dolçor agrosa del pit 

que s’esberla d’un tret. Qui s’hi resistiria?

 

L’ALTRE

 

L’hivern era molt fred. L’estiu

un pols de sol a cos. No hi feia res,

pols com érem, rodàvem entre la pols

a cop de polsos i suor. Era

tot un pa blanc. Baralles de ferida

i no, feridors pinyols, sabres

del canyissar, blat, eres,

corns de drapaire, vidre, guixos

al sòl, perbé, permal, flèndit, donaven

accés a la bala més grossa

i de colors, riqueses

de carrer, et toca el mig i pares. ● Érem

pedra rodoladora, no mà. Érem

argent, no pedra. Érem

el que volíem ser, i no el que érem

—imatge d’una imatge, còpies,

però qui de debò és, que és.

L’altre hi era sempre, i ja era el que era,

i és. No hi ha guany més sòlid

que el de ser i ser-hi, tu, ell,

avui, demà, ahir, carreus de torrelló

fet corda, boca que no canta

amor, però el revela. Sangprès, inerme

entre braços, vençut, i l’altre

vingut de cop sobre l’atrida, i la cadena

fosa, i fos l’ofec. Dispars,

sense els ulls de veure-hi, veure-hi, absenta

despossessió, flor entre cards, i els altres

cecs, per a qui ja hi era, i hi és,

i és com era. ● Meitat de la meitat d’un úter

ungit, impenitentment fecundat,

que els deslliurà a l’ordre i al sol, als dubtes,

als gèneres, als clarobscurs, i als noms.

 

 

EL POU

 

Rere el portal sotjava un pou

—també temors que no se saben,

    serrells d’ombra, volums, un gruix

    sense liquiditat, politja

  ni cubell—. La canalla

en treia l’aigua i n’escrutava el fons

amb l’ull sorrut de qui s’ha vist

mil deu vegades, el pou, ell,

dins la ceguesa agrosa dels contes

i el seu bagul de pors.

No era la fondària. Potser

el buit ♦ obert per tubs comunicants

sobre l’incendi encara verge

—pervertible com és—

dels infants. Diu, què hi fa

aquí? M’arreglava les calces, l’altra.

Flegmes de grans. El pou

no és dels de miracle, és pou, i prou,

discòbol d’ell mateix, a punt

d’obrir-se al cup i veure’l

alçar-se aiguavessant il·lús en òbol

patrici cap al pidolant.

♦ Diuen que es consumeixen de mitjana quatre bots

d’oli de pedra per cada un que es treu.

Per això ara, quan

ja són aire quasi del tot respirat, ells,

la canalla, es mira —no els cal mirall—,

i es veu enllardada d’aquest antiquíssim llot,

marjal encara avui sense sortida

—quan s’acaba la infància?

 

 

REIXES

 

Tothom parla amb algú dues reixes enllà.

Potser dos metres. Criden

per fer-se sentir. Deixen que els palpegin,

que els buidin de l’or del digne. És tan fred

aquest lloc. La presó s’embosca

carrer de Codines amunt

com un lladre de jóc. Els que els són,

hi duen el menjar dos cops al dia. Els nens.

Ho fan els nens. Quin escanyall

► En temps que ningú

mira de dret per mor del solc de cendra

o de la por, que la sospita és flor d’insània

i sobreïx per totes les escletxes i els racons,

el vaivé del pot, ara ple, ara buit,

dobla les espatlles sota el coure de l’ull

de l’altre i hi carrega un sac.

El cap ben alt, deia ell, no hem

d’avergonyir-nos de res. Mes

el front s’aplomava damunt la pols

i el palp gràvid del cor es desbocava

de saber-se mirat. Sabó de femta.

▲ Al sortir, ella li deposa un bes

a la boca amb llavi de primer amor,

la reixa oberta, plena de plurals, el matalàs

a l’espatlla, creu de pobre, galdosa

crosta del vençut, la lentitud de cargol

que s’esclafa. De vegades, misericòrdia fàl·lica

o incontinència de budell, hi deixaven

entrar. Llavors, cossos, braços, algun estel:

un paper d’esquitllentes, pedaços

de frecs a penes. Somriures. Sol a la pell.

L’esperit que dorm o ho fa veure o que

just s’abandona i mor. Clamídies

en la glòria diària del dictador.

 

 

NEU

 

Mireu, mireu, cridava. Matí gris.

De l’altre cantó del vidre una gasa

flonja cau a parracs damunt

la grisalla del món, el renta, el torna

de manera provisòria net, l’eleva

a la cota més clara del vessant dels grisos,

gairebé un blanc amb la cara trencada.

La veu muda, la boca no, però

el giny líquid de la paraula

tot d’una encesa

no durarà ● hi ha massa gebre al cor

pàl·lid d’aquest cor, massa pes

del temps, que en el seu desordre fibril·la

com un cérvol caçat.

• No cal pas dir que el fred

té una entitat a dins com la que amiden fora

Celsius o Fahrenheits. Gela.

És gelat el rajol que repenja en el peu,

ho és la volta del temple dins d’aquesta nau,

el vesc, que grisosament i discret

en recobreix els arcs. La neu?

La neu no diu res, observa, transita

lleugera pel que es veu i se sent,

de puntetes i breu,

com fan sempre totes les meravelles del món.

 

 

LA SIÓ

 

Tenia, bé, una pila d’anys, potser

família en algun lloc —no

més despietada, segur,

que ho és la mitjana global.

Però ara estava sola

de soledat tòpica, la d’una

ànima a l’hora de morir. Anava

de casa en casa, a cadascuna un temps.

No en tenia. Treballava de deu

anys. Deu cèntims, el primer sou rebut,

els perdé camí de casa ♦ els duia

dins un paper cargolat obert per les puntes.

Però se’n reia, i reia del riure

nostre. Hi veia molt poc. Cap lletra,

que no hauria sabut lligar. El cos

era una maca a bonys, un fruit que es llença.

Cada història arrossegava una tristor

de noranta anys, una misèria

abundosa, amb l’anuència del viu.

Natura pura, pura cèl·lula. O llavor

depredadora de l’altre. Però

reia, sense el riure nostre. No plorà mai.

Al cap d’un temps digué,

hi ha una nova casa, i se n’anà.

♦ Un any després era a les Germanetes

dels Pobres —les germanes poques;

la pobresa a l’engròs— on els despulls més vells

i sols anaven a morir. Tants. Tan

a l’aguait com de costum, la mort vetllava els cabassos

de malaltia lenta, lletja, danys

de nom ara efectes col·laterals, el tuf  

de l’escorrentia purulenta, canònica

i d’ordinària defecació amb què la vida es clou.

 

 

MARIETA

 

No era bell, no era jove ni elegant.

Vivia dos pisos amunt, o tres.

Li deien Rosamaria o Mariarosa,

grinyola el record. ● Ella deia,

entreu a casa. O, no sortiu encara. I és

que sortia o entrava l’altre i era millor, 

es veu, que ho fes tot sol. No era ros,

i ho era, d’un ros de palla de bala

als camps. —N’hi havia,  

de camps. Vora ciutat. I carros,

someres, ases, arroves i petricons.

Compteu si és gasiu el temps.—

Somreia defora llavi; per dins, qui sap.

Les anques li oscil·laven lleument, balanceig

que no mossega dent ni advoca l’arma,

apte, doncs, al burleta, la riota

al front, a la boca, a la veu, infecte cor.

No el veiérem mai amb ningú

—l’ull, que badava i no exigia—

sinó amb la seva mare, Toro de malnom,

qui sap si l’espina del fill. Si punxes,

surt sang d’arreu.

• Ell deia, degenerat, i frunzia

la pell del rostre en un rebrec perfet,

sòlid com el zumzeig d’una arna. Un dia

Rosa, l’una o l’altra, féu present

als infants d’un avió de caramel, dàdiva

d’escàndol fosa en un no-res

amb saliva i llengots. Dents d’ara.

Mai se’l sentí exclamar-se ni barallar-se

ni queixar.se gens. De soledat fixa,

no gaire més però que la mitjana,

mitjanava d’anys i anhelava,

ben segur, el que anhela la nostra major part,

viure més i millor.

Rosamaria o Mariarosa era un grum, un brot,

una partícula del món, un vidre fi,

viu de la vivor comuna, emplenat de la comuna

gratitud de viure, apta també a allò fendit,

fins que ● el tiraren daltabaix del pont.

 

 

ESPERITS

 

Els finestrons sempre tancats o bé

ombra en la penombra fresca

d’un cobrellit de fruits i de verdums.

Deia, aquesta nit he oït la missa

de Montserrat, i era aquí.

Tots sabien que era un senyal.

S’encenia una espelma i l’aire

es feia sentor. Les coses, llavors,

degotaven una transparència obaga

altra de la tènue llum,

els esperits s’expandien,

qui ja no hi era parlava per si,

i no tenia llengua. Ella, veu única,

feia de pont sobre el vòrtex negre per on

aquells passegen. Deien, que

necessites res?, i volien dir ► s’és viu

aquí on ets?, s’és encara?, o és

tot un res gelador i buit?

Urc de la infantesa, dolor i complanta

del que no vol morir —el cos sap

que la mort és, i és seva.

La dona obria els ulls, la màgia

somreia majestuosa des del seu púlpit

i esbandia la por. L’ull de la dona

mirava amb la mirada mansa

de qui ha vist. ► Beneïdes criatures.

Quan ens tornàrem cruels? Ens férem

grans. Edens perduts. Raons. O

esllavissades antigues, pares de pares, sangs

xopes en els fills. O

traus. D’ahir, d’abans d’ahir. D’ara.

Boques de dones, d’homes. Broques.

 

 

LA BICICLETA

 

Diumenge?. Ningú al carrer.

Qui sap, primavera tardana. Maig

o juny. Floria el que hi fos i no fos

afectat de ser-hi, que servés

un rastre de nuesa original. ● Diumenge.

L’altre i ell s’apressen

cap als Carlins. Fan tard. Matí.

Pantalons curts o golf. De fet, corren.

Premis a l’escola i els en donen —medalles,

segur, són tan barates—. Quan

travessen la carretera de Vic ╫ no veuen

res. La bicicleta els veu, però no

pot frenar a temps, si no és

sobre un cos. El cos, tendre de collons.

Ho és tant, que la cama fa un crec

i s’esberla. Un tros d’os s’atansa a fora.

L’altre jeu, gemega o xiscla, ell no ho sap,

no hi sent, mira només aquell tros d’os

que s’aboca com una personeta

sorruda sobre al carrer. Prova d’ajudar

l’altre a posar-se dret, però no. Dubta. I

se’n va. I continua corrent,

cap  als premis. N’hi ha, i els recull. I

potser somriu. Qui sap si s’imagina

que això arrossega amor. (És bo

de ser amat, no gaire a la vora.)

• De tornada, l’altre, com era, si s’hi pensa,

previsible, no hi és, és en un llit

blanc d’hospital. I s’hi està temps, al llit,

i hi conjuga dolor i aventura, però,

sobretot, dolor. Ell hi va, com toca.

Si li preguntàveu, us diria que no sap pas

què sent: l’afeixuga el ferro que forada el taló,

on penja el pes, li pesa el xiscle que travessa

orelles i envans i entra com una espina

que es quedarà. Fuig. Dins la nit

cap estel enlloc, i no és que no n’hi hagin,

és que el puny del terra eixorba els coloms.

 

 

EL CASTELL

 

Ni els més vells el recorden: uns quants

pedrots entre garrics i argiles sobre

un turó a pèl, el puig Terrà,

però n’hi deien el Castell

∕∕ voluntat ferma de no oblidar mai

els altius mil·lennis que guaitaven i guaiten

de dalt a baix. Senyors. Madones.∕∕

Lluny, a bec d’horitzó, la mola

pesant de la Mola i, de genolls, sajolides,

romanís, argelagues, boixos, i l’olor

d’aquí estant. ∕∕ Borbons i àustries.

Barreges de sangs iguals. La diversa

la vessa l’altre, i el dessagna.∕∕

Dins la roca un recer del temps

contra la septicèmia del groc i el roig,

no fa gaire i tant: una vida

dels fills a penes. El Castell de l’hora

fou subjecte de batalles cruentes

i adiposos odis i solidaritats,

un cop absolts, xics i matèria,

de lletres, nombres, l’irreductible rosari

i els seus estralls: un exèrcit complet

en armes: canya sabre, roc coet,

un país que no era ni és, clons

diríem ara, fortins propis i aliens. Un líder,

mai n’hi ha pocs. A la testa, sucs. ● Ella

diu, marededéu, i s’espanta; és ella. L’hospital.

Punts. Jugàvem. ● Però a peu de carrer,

cruel, feroç, la vida moria a cop de dia,

dia a dia, a cops de ferro colat,

telers de tres pessetes l’hora, terres

nets de cossos asservits, precs

pidolats als amos, d’elles, d’ells. Les pells

d’atzabeja, i eren de rosa pàl·lid,

blanquinosos prats. ● Ella deia,

el veurem de seguida, és el més alt. ●

Quin prodigi l’amor.

Però no. Aigua en l’arena. Per més

que alguna cosa s’escapés del llavi

dins un bes quan és mort. I no ho diria.

 

 

MIQUEL

 

S’ofegava: l’aire li rendia poc. No

era com els altres, que dins l’ofec respiren,

ni era l’aire, de la misèria, net.

Eren els pulmons, regits contra natura

▼ per una baba  espessa i balba, anihilant,

o el fruit aspre d’una figuera mascle

confosa amb el desig,

o la pesta evolutiva humana aferrant-se

damunt els albs i els càndids —sobre aquests

sobretot—. No, no era com els altres.

Diuen, déu dóna i pren. [Es veu la pena.]

Els pares sí, prenen, deposen, ploren,

fan el que tots els pares fan, ben poc i massa,

en els més triomfals dels ben volguts

—de l’existència d’uns pares, mans,

veus, tossos, filiacions, no en són

pas una prova irrefutable.

• Li diu, mare m’ofego. I esclar, tants

cops de dir-ho. Bleixa amb fatiga

i un perceptible xiulet. Ella filarà un sospir,

un altre. Ell ni suor no ofrena, no la podria

empènyer enlloc. Pensa, ja és ara?

S’assumeix dins l’estretesa del pit, o,

senzillament, si cargola. Cap plor.

És solitud, resignada a viure o a morir. ●

Hi ha éssers tan fràgils que ja neixen

romputs; tota humitat hi sobra.

Mira la mare i no diu res. Ni cal. Les mares

són sempre ben endins. El mira als ulls?

Li crida el nom d’arcàngel?

Se n’anà com arribà, en un discret silenci,

—dialecte d’elecció dels esperits simples, ferits.

► Senyaleu, si no, un sol ésser complex

que parli sense arena a la boca.

 

 

RIERA

 

Entre solstici i equinocci

una llibertat pírrica s’escampa arreu,

cos i natura s’agermanen

o es retroben en una quasi identitat

que reclama la calor

o se’n reclama. Diu que, amb la calor,

el cos s’obre, els sentits s’enfervoreixen,

l’abellot busca l’abella, i el poble

menut, en general,

s’inclina cap al delta on aflueixen

les durícies de l’hivern.

Sense passar-se: aigua entre ribes,

sol, un bosc. Llavors, en deien riera.

• Un camió, crits, aire a la cara. Les cares

ho diuen tot. Cap paraula ho faria.

Al lloc, el menudam s’escampa.

Bassals d’ombra. Aigua per frescor. Porrons.

Els nois miren les noies que es despullen

entre verds i xisclen de goig mirades.

La pell s’inflama de suor

inflamada, s’envermelleix i exalta.

El riuet és un arc iris que esquitxa vidres

esmicolats. Nens petits salten amb petits

penis enlaire. La claredat de

les hores no sembla pansir-se gens. Es menja

sobre l’herba o els rocs. Es beu. Després,

es dorm, les famílies es barallen,

les dones freguen, i altres

menes d’hams. El mascle és un tió encès.

L’agafa per les cames, les hi vol obrir.

Ella quequeja fluix i riu, es prem

la faldilla contra les cuixes, però no,

i quequeja una mica més.  

Ell diu, animalets, pilons de carn amb ulls.

Veure-hi i no mirar. Mirar i no veure-hi.

L’infant no sabrà mai què sentia, què és que veia,

o no; el record és tan lladre. A la fi,

el vespre s’encamina, s’omplen de plom els gestos,

hi ha aplec de pòsits i la claror s’escurça

• ai, actriu exhausta d’actuar o que pensa:

no val la pena, xavalla solament de butxaca.

 

 

ESTIU. DOS

 

Segur, hi ha estius

sense blaus resplendents, però el record

no els troba, ple com és d’ombres

i de senalles buides. Una ars a miques.

Ermita de les Esposes, Falgars,

roc de la Clusa. Lluny, la bifurcada.

La font, cinc minuts d’home, deien,

broc per a la meitat del gènere. Beneits

com eren, són encara. ■ Per això,

quan l’engany falleix, la meitat mascle rebenta

l’altra o la degolla o la llança balcó avall. ■

Rostos els marges, els camins pedregams o

herbes o dreceres de dret al tren

• ell en deia, el meu més hermós ahir ●,

penyes, segats, venes al sòl, rouredes, i xiprers

al clos que no aconduïa basarda. El camió

s’enlluernava en l’absis suau, l’espatlla

bruna, l’òbol d’un despull de noia.

La blanca flor creixia en nínxols xics

vora el pedrís de la Lluna —edelweiss!—, vellut

d’estrelletes mòrbides que la cel·lulosa

salvà del temps, i temps, en alguna majòlica

de Verne. Les hores s’arrossegaven

pels quartos d’estar de l’ànima

com no ho feren mai més, absents  

altres estius de pomes i fruits bàrbars, trets de joc

per l’ànsia d’uns pits plens de mormols i vespes.

 

 

ESTIU. TRES

 

Pelfa d’agulla, blau entre sanefes,

bosc. Un mai país de damàs

roent i fresc, broc al bell mig, castell

amb mur de roc i bruc. I veu

sobre la veu, tocada, en gràcia, enraona,

o rememora o és profeta i diu,

seràs. Per un instant, el món s’avora  

al de calcedònia real. Ets.

Desvetllat del somni on eres. Perquè

en les hores del dia ● ella i ella ● elles ●  o la nit

serraven cors, ennegrien carboncles de color

carmesí i, de vegades, púrpura,

corcaven les dents de llet

i les predestinaven al sepulcre. Deien,

el nen era a l’armari  ╦  crucificat. I els vestits,

tant de negre, es plegaven a la mà,

l’ull perdia l’òrbita, el pit

en un puny, arran l’aixeta del plor,

opaca i fètida, a punt de vessar

llàgrimes amb el percussor a punt.

• Ell ● i ells ● seuen i es diuen coses d’ells

a recer de la ignomínia setmanal,

per mor de ser distints, de l’altre l’un.

I no ho són a penes. Les criatures

riuen, xalen, floreixen, lliris

de sant Joan. El sol és una bèstia

espellada i l’aire put a clor. Són

fortes les mans, aspres, estranyes, altres,

renten o vénen a jutjar. Quin fred

si plou. Però el braç vetlla.

Què fa por? Fora. Fora. A fora,

això és una paperina de sabors, i el senyal

que ara mateix  •••  la vida

és una resclosa intacta, encara.

 

 

L’AMIGA

 

Venia dels peus d’on blanquegen els rasos

i l’ull s’acosta a la concupiscència

diürna de la vall de Lord; la neu

tenia l’aire, llavors, d’una alta dama

cua de llet; les cases eren

closques documentades en padrons mísers,

fets d’una pobresa legal de vànoves

i llençols de pedaços.

▲ Vingué un dia d’estiu,

per ella, encara, un dia més. Anava.

Venia. Durava dies a casa. A la

finestra prenia el sol, molt quieta. Intuïa?

Temia, segur. Deia, tant mal, tant;

l’home patia al dur-me:

el taxista, els bots, garfis del patir.

Tenia càncer. Però ningú ho deia. Deien

un mal lleig o mala peça al teler, la por

s’estima allò que oculta.

Hospital. Metges. Medecines. Cures.

Taxi, medecines, metges, hospital. Cures

—quines, si ja fa cinquanta anys.

► Per sobre o per sota de tot,

el plasma de les coses: carrer del Roser,

dels Àngels, Ciutat, camí del Parany.

Caserna. Mirador. Font Negra.

Un univers de zero a l’infinit.

La mare deia, si se’m mor la filla

em llanço a la canal —la gent ho feia,

era a prop—. La filla anava anant i venint,

exsudava els terrors a la finestra,

i deia, com us ho pagaré?, ni amb la vida. 

Morí, esclar. ‘Ha deixat de sofrir’ (ai,

la saviesa popular). Elles ploraven.

Ells poc, però també. Plorava tothom qui tenia

llàgrima, en general. Es deia Glòria.

 

 

L’ESCOLA

 

Un pati blanc, de finestrals dessota. Corren

orfeus menuts, pulsions ja cosides

dins el vel patern. Qui les compta?

Vestes damunt de pedestals vaivenen lluny

—ho sembla—, miren prop, rumbegen

clovelles negres de collaret làctic

que acotxen tiges de corol·les rissades, tibants,

eucaristies per al dàtil tendre dels nois

i el seu dolcíssim verm.

—És clar el camí de l’innocent. És sofre.

On acaben els finestrals, els altres,

graons avall, on es vicia l’aire, doncs el camí

dels fills del Crist de carn i de mà d’obra,

a més de clar, és fosc. Els dimecres

a la tarda, festa. I entre rosaris,

flors de maig, confessa i primers divendres,

algunes lletres. (Si fa falta un cop,

no se n’estiguin pas. No se n’estaven.)

Braços amunt, cares al sol. Trencànimes.

Quadre d’honor dels millors; tira’n

un tros a l’olla. El blau

és color noble, du de dret al cel.

Fred sempre a l’hivern. Nadal un pessebre;

la terra, ells, ells, aquell món, un altre.

L’estiu durava i no. ► Els finestrals

veieren fondre’s les ceres molt abans d’ara.

 

 

 

 

Recol·lecció

 

 

 

 

ELS NOMS

 

Ara que tot el que es podia dir és dit

■ i són els dies una administració

d’artificis en vers i prosa,

és hora potser de pensar en el jove el vers

del qual se li escolava —esblanqueint-se,

deia el Blai— pels flancs,

talment oblees de colom al clos

de la plaça grossa. Perquè llavors, tot d’una,

aiguabarreig de plomes i veus, neixen

—fosc tal vegada pensament—,

ara, demà, tothora, noms,

sobre d’ells mateixos jaguts,

moixons adolescents segles i segles

que re-viuen el que de l’ésser és, i és que, si no,

què fórem i què som? El temps és l’anus

de la vida: de cop sobte no hi és,

però els noms sí, per més que indiferents als cossos

que els sostenen i al seu ésser imberbe   

■ amb fe d’eucaristia passen

per l’enraïmat del cos i el traguegen

com ho devien fer els senyors amb els dels serfs.

 

 

 

 

 

Productes de temporada

 

 

 

 

 

 ULADH

 

Irlanda és una melsa queixalada

per un gos, els canins ferament clavats en la glàndula

—Belfast, Derry, és un dir—. Cuige Uladh. O, si

voleu, l’Ulster. ▲ Els ports grisegen,

talment furóncols dels quals supuraven

els cossos empobrits, potser no les ànimes,

que fugien cap a l’exili il·lusori d’Amèrica,

no per plorar-hi el grop de la misèria

en què s’havien graduat,

sinó per esculpir-hi amb alfabets d’ossos i carn

els petroglifs exòtics de les seves llengües,

antigues, diuen, com els castres,

reduïdes de l’imperi al sol cos.

Pels ports entraven també les galeres

del vell i el nou i les matèries de què són fets

els éssers, si bé no sempre, les ments.

► Belfast no és la nòria per veure

el City Hall i la resta de simbologia britànica

seglar i no —marques dels qui manen

i que ho fan saber—. Belfast

és Falls Road i Clonard i Andersonstown

i el centre cultural gaèlic, on es menja

sopa per dos rals i ningú demana qui és qui

o què perquè se sap, i és Derry

i les barricades del Bogside i el Bloody Sunday

i els murals de com eren i volen ser els qui

han sigut i són ◄ drets civils,

aixecament de Pasqua, la fam del qui mor

de fam pels qui de fam morien —Bobby, Bobby—

la veu, no pas dels oranges,

sinó dels de segona ciutat, Devlin

i els de Manchester —qui se’n recorda?— i els free,

que ni ho eren solament ells.

▲Belfast és també l’aire, el mateix aire

dels pulmons que respiren enllà de la bena als ulls

els vençuts, els de fora, els diferents

per genital, per vells, per opció

de cul sobre una figa o al contrari, els qui

són d’un sol ús i es llencen, ruminants

d’altres menes, un univers del que diríeu

que, fer que encengui un vers,

sona gairebé a homilia als porcs,

▼ però, qui sap si hi haurà encara orelles

no atemorides per complet.

 

 

FLY

 

Do you like something? Uniforme negre

o potser obscur només, la llum

fa difícil saber-ho, testa

d’innombrables trenes, obscures

també, amors quimèrics o jocs de lleure,

res que es pugui comprar,

no el rostre bru

que torna blanc de riure o que somriu

i desnona les dents

• llunya llaminadura blanca.

 

Un trencadís de marbre s’alça,

cimals i sots —calcita als cims—,

per la vora més distant de la dreta.

L’altra, vomita foc. Es flota. I no.

Sol punt de cel. Al cel. No-res real

en un il·limitat espai.

Doblega tanta vastitud, revincla

aquest passadís per a antílops d’aire

enmig del qual els éssers

són sols gotims de parla sostinguts

per fusos gasosos amunt i avall

• llord llard de glaç a les mecàniques vesícules.

 

Una color sofrosa, penitent,

de regalim d’oli de sostre,

incita a l’espionatge de l’altre,

molts dormen, somien?, reposen?, moren

de mort porosa i minsa? Llops, àligues, xais?

La son, atura els monstres?

• Ni els cors. Els monstres, sí.

Oscil·len els caps. Les boques bavegen.

Alguna mà brega sota la manta.

Plaers brevíssims d’aquells qui natura

s’endurà igual. Que bèstia.

 

Però algú no dorm, és l’ànsia

de no perdre’s res de l’informe cosmos

de sota, llums —caps d’agulla grana, magranes

partides, escampades a parracs—,

carrers, parcs, ports, places, llocs on el ple

del viure és espars, diuen,

i el sentit dels sentits dubitatiu i gòlgota

—potser per no desmerèixe’n la vall.

Clams damunt de salnitre i daus.

 

• Desig de desig. Transparències.

Una tempesta ciclòpia, espetegant,

galopa l’horitzó i el sotraga, el rebenta,

núvols de brases gegantesques les immolen

fetes blancs incandescents, míssils

de lluminositat desorbitada

per a la mediocritat de l’ull, que es clou

i s’obre i es desclou i es tanca. Fa

feredat, si no fos que tanta fúria,

així, a tot córrer, sense brida, inunda l’esperit

i la seva còrpora d’una discreta pau

on avarar-se.

 

Do you like something? L’instant d’ara, etern.

 

 

NOVA YORK

 

Surts al carrer i ets un més, diuen,

en el numeral dels zoòfits de les cities.

Al carrer, ja se sap què hi ha,

però igualment altera.

Visions faraòniques. Ciments blaus. Vidre

a tall de moneda de patró or.

■ L’ull torna adúlter sota aquesta

miríada de neogòtiques divinitzacions. Sents

el batec de l’immens cossam,

el cor dolorós, múltiple i homogeni alhora,

dels farallons de Manhattan,

on folgen els gossos del gold

amb els de la volició més íntima

i la colomada hi és pacíficament retinguda

pels verds geomètrics amb bancs,

i on els cefalòpodes de les telecomunicacions

cerquen i no troben cap fructuosa pau

al bell mig d’aquest flow vivíssim

que devora i es devora i el, i que sobreïx

d’indiscriminació perfectible.

■ Aquí, el riu matèric és una entitat viva

que ve i va i torna i corre 

i no pregunta de ningú si és afluent

del carnatge o n’és el depredador. És. Prou.

Some things you know all your life. They

are so simple and true.  

Pots dir el que veus o pots no dir-ho,

però si ho dius, que sigui amb elegància senzilla,

que es pugui posar al damunt de la taula

junt amb el pa i la sal

sense que canti.

(El petit jueu de Brooklyn estima Lorca.)  

■ El port és una orgia, bucs,

i fruits de mar bivalves, i l’olor,

i els lil·liputencs animats, alguns amb ànima,

tota una pigmentada àgora

escridassant-se per fer-se sentir,

potser no oir. Lluny, l’estàtua assenyala.

Què significa? Fugiu? Cràpules.

Ella diu, no en porta, i de fet no importa

si no té té ni mig grau,

perquè és dijous o perquè les molles que cauen

no es recullen pas sempre in time.

■ L’orient ocupa un barri sencer

mimetitzat en shopping, fruita,

lotus, parrussos, mil·lenarisme i

anys d’un estrany ser, encara,

dins un cor estrany, per més que siguin tendrums

de l’universal desvari d’haver. Que en som,

d’enzes.  

■ Harlem és el quiròpter

que, diuen, adoba la por, la merla que s’ensutza

en el sutze del blanc, que no és blanc,

sinó de la lluïssor esmorteïda

dels cadàvers. Llepolies. No-res.

Carros de súper amb llaunes es bescanvien

en caixers pels qui són com els de Harlem són,

una patuleia infinita.

Harlem és aquests edificis d’obra vista

que tothom veu i ningú mira, i mira

que tenen jardí, alguna cosa verda.

■ L’Empire. Signe

d’un món nou. Ha vingut mai? Vista

d’aquí estant, la ciutat és una rosa al vent  

de pètals metal·loides i rumors

d’aigua mística del riu. Quins prodigis

no emboca l’oceà fins a l’arena.  

El cop de puny, és l’skyline. I aquell

infinitèsim punt dins l’skyline, és l’esperança, 

que rugeix contra natura i aguaita

com un gat fer per no extingir-se.

■ Cafè d’Itàlia. Tendals. Humanitats

a fora, gent que no es mou gens i que gemega

com sol fer la gent d’arreu. La Cinquena,

cabal de gresos rebentat per la

prevaricació. I on l’urbs

s’invagina en sofres, escarlates i verds

de març a setembre, i de blancs de cristall múltiple

d’octubre a març —aproximadament—,

naveguen cicles, patins, bales, estanys, noies i altres

meravellosos bípedes que miren

les coses difuminar-se a poc a poc entre

les goles de dues llums, mentre els quarterback

bramen al beisbol i els arbusts,

els arbres, els pontets d’itàlica línia, l’ègida,

tot, busca l’algoritme que prova la seva

raó de ser. ► Levine:

A truth you never uttered

because the time was always wrong.

De lluny, àngels maleïts de plebeu origen

neguen la premissa major i remunten.

 

 

BROADWAY

 

Camino per l’ample camí. El cel

no cessa d’empotrar-se en l’espessura

d’un milió de joncs de distinta longitud d’ona

que, sembla, no veu ningú. Sí que es veu,

i és vist i no fa res per fer-se veure,

el gruixut doll de suma indòcil —crowds!—

que d’arreu s’escola i desaigua enlloc

► dues dones obeses en xandall

i samarretes d’home,

turistes de manual, cecs

al que respira i diu —gravita

el retorn, snapshots, ferralla calcinada—,

dos vietnamesos d’un esperit mimètic

als wasps, un home i una dona,

ancians, a poc a poc, indistingibles dels nostres,

no hi ha gaires negres, per què?,

taxis, esclar, i couples, l’una mà en la de l’altre,

duen als ulls la data de caducitat?,

—no-res, un ull poc tendre—,

una noia molt maca en una cadira de rodes,

l’empeny un noi, tots dos mudats,

la noia riu, el vent li garbella els cabells,

ell li diposita un bes a l’espatlla,  

pietat suspecta o li canta el cor?,

una nena amb una joguina,

seguda al davant d’un portal amb la mà estesa

demana uns centaus, una dona surt,

rojor a la galta, i d’una revolada

se l’endú, no diu res, la nena,

quin estrèpit els éssers i les coses,

una incontinència ardent, desenes de milers

de denes de collarets romputs, no

cessa la riada, distints, iguals,

una noia amb una càmera filma, què?,

un noi d’ulls amb rímmel i pits, els llavis liles, bell,

una nena d’uns deu anys de pell fosca, 

de la mà de la mare, passa i em somriu —quin  

torb— ► bilions de ginys

inalàmbrics drenen cada gota del riu,

que barreja el zumzeig de les parles i forma

un melting pot on no hi cabria el tàvec,

és un cabal sense fi de jos, una torrentera,

un assut fragmentari, recs

que desguassen en deltes, esquitxos

d’un raig indivisible, i no,

inhòspit, hòspit, l’ordre d’una acràcia 

en què les boques diuen, bescanvien

roses, garbelladures, tirs de fona,

petons dolcíssims, danys,

qui és que omple d’aquests fibles les copes

del sentit?, què arrabassa un claustre a les tenebres?

Sagna el riuàs, dessagna, dóna a llum

gorgs, devessells, salts, xipolleigs,

meandres on s’enaigüen els jos i hi troben alè

i cacofonies d’àliga. ► Un shelter’s folk. 

 

 

SAN FRANCISCO

 

De nit, Embarcadero és ple. Divendres.

Sis hores, vol, Kennedy, nova York.

San Francisco rellisca a poc a poc des dels turons

i cau a la badia, però es nega

a negar-s’hi ♦ o bé s’hi nega i recula

perquè és amarga. Golden, platges, blaus

i rulls, la sorra fina s’arredossa

en els traus benèvols de la pell, l’aire

és un gavial d’urpa freda, un brau de gel,

embenatges de fusteria al sòl

s’estenen al sol, vetllen

hectàrees asservides de salvatgia eixuta, arenes,

coníferes, cactus, palmeres, brucs,

mentre homínids de tot color —el blanc dissimula

amb orles cridaneres— s’acreixen i minven

en la gola tríada del pont, bitxo

sanguini de llorer i rovell

que s’obre sobre les campanetes daurades

de Sausalito ♦ on les cases són parrussos púbics, i l’aigua,

un mirall reflectit en un mirall

que en reflecteix un altre, el port, una capseta

d’on surt el ferri cap al port gros (a

coberta la bromera escup salines, núpcies, embostes,

pedreries, anhels; vèncer-s’hi és anar a pic),

fins que s’arriba on les espècies marines

xiuxiuegen gossips a la gasiveria

d’un sol que s’esllenega

entre boires i fred, i es baixa al moll, molt prop

de la city, i el tramvia vetust, de fira,

puja Market street amunt, i tot

és una salmòdia de noms a les boques,

Ashbury, Castro, Alameda, jardí d’orient, Chinatown,

que hauria pogut ser i és un fris solament

de l’any del tigre i perd-te

♦ el paio al mig del carrer en pilota picada,

la minga pengim-penjam: és un card entre lliris o

ferro colat per fondre, allò que en queda?,

anyils sense polpa ni ossada, sofres

estrafets, purpurines d’or,

ni això, papers de plata, blaus coagulats,

una decrepitud de clepses d’orfes.

♦ Sort, però, o dignitat ferida, a l’horabaixa

la ciutat s’acotxa en un cobrellit

de quasi lítica humitat

per on la gent s’apressa, els taxis van a la deriva,

les parelles s’adormen sense fer l’amor,

i als racons on sembla no haver-s’hi mai buidat la llum,

els homes mat hi busquen les dones de vint

dòlars i els nois de pebre

► Kerouac i Cassidy i Ginsberg que hi  udola,

i el qui hi va i vol que San Francisco sigui encara

una madame bàrbar i caure in love with her.

 

 

WASHINGTON

 

Erecte, ombra a les platanàcies, s’eleva

el fal·lus de Zeus, virilitat sense mossega,

anunci per a l’idiota que fibril·la

amb una unça roja a la mà de biològic

batec, un far per als mil milions

que el metabolitzen, orina, proud

i xurriaques de llum. Són

els qui són als afores de Benjamin —sempre

i arreu— i si els ho preguntàveu,

dirien, aquest, qui és? I és

que deia justament això: qui bescanvia

el lliure pel segur és l’idiota; la verga

n’és el símbol i l’ésser.

▲ Hora vés, ja en l’oblit, una alba blava,

un tren, llocs de ningú,

el sotragueig d’un cop de vida i el vertigen

del deler, finalment màstic. Perquè

ningú és si no és sobre el sòl seu

o sota aquest sol d’avui. O

fóra cos tan sols, clar i rutilant, sí, però

miseriós com l’esclavatge dòcil. 

▲ La cúpula diu que és el temple de demos,

tan alt que no sembla mentida,

no pujar l’escala, no entrar-hi, témer

el que hi ha dins —i encara,

qui llançaria la primera pedra?

El riu és una cinta per als cabells dels qui són

i pensen. N’hi ha? L’home del carrer

assenyala i pregunta, això, de què?

Diríeu: és Abraham, que assegut

en el seu setial guaita; però és un sòlid,

res més. Fotos. I les paraules, què?

Els pobles…, ai, qui sap.

Retalls de saldo zero:  

una parella que fa com si fos per a l’amor

l’ample pedrís de porxos; d’altres seuen soles

i prou. La quantitat no compta.

▲ És plena de closos i verds

aquesta vall d’Elah. Dins d’un d’ells,

trenta figures calen el tió on the deepest bottom

of the heart. No per ser qui és qui les ha fet,

sinó perquè hi són els altres ▼ aquí

l’accent  es desploma damunt

la vocal forta de l’ésser. Com si diguéssim,

mireu com brilla, i l’han estomacat.

▲ L’art és natura humana. La natura no,

sobreviu a penes en clapes púbiques per on

els humans badoquegen o contemplen

això que en diuen món i senten seu

d’herència: castanyers lúbrics,

cotxes salpebrats, comerç, la noia de túnica

blanca que canta Shubert i els dos nois, dessota

el tendal arrapat al vent, la tarda plena

d’espècies, la calitja, l’ocre de l’hora

o el dels cossos, prenys d’una humanitat ferrissa.

 

 

MISSISSIPÍ

 

Sota meu deposa i detreu la Terra

tota la seva amplada, tan blava com és

és un mar romput d’opalescència d’índies,

una maragda, no un cagallonet

de terra com la torrada d’aquell mar antic, no,

una vidriera d’orfebre regi, austral,

tallada. Els seus

són també els límits meus, els de l’ instant,

en què un riu sagna degollat per l’oceà.

♦ Mississipí. L’empremta. Twain.

Dues braces mínim. Allò

preciós de la dona que no es pot matar.

El tramvia et du, l’arròs passat. Què se’n féu

dels tròleis lentíssims de Barcelona?

I és que als carrers, les rodes

negocien només amb el cautxú. Aquí

el negre tampoc domina, per més

que es vegi més que el blanc. Faves comptades.

El riu. Quina ubiqüitat, fang i meandres,

deltes, bayous, on la natura renta

la brutícia dels éssers, bellesa a l’ull,

i concedeix butlla de brossa autèntica:

miracles, prodigis, basíliques,

amb què cap màgia no sotsobra perquè

són de sabó, airegen la miserable

confabulació de l’ésser, fan

que el sofriment reivindiqui el seu dret

a acalar el front.

El riu és una llarguíssima tralla

que sotmet mig Amèrica, la que no plora

perquè no li serveix de res,

i l’acidesa corruptora a l’altra mitja.

El riu és tempesta i flood

i sequera i plor d’aigua per amor de déu:

rega un país, i el destraleja.

♦ Olis, pestes, fertilitzants, metralla

de pura química, aigua empudegada i negra i mira,

ja hi són els peus. Aquí hi hagué

escalf de vides molt abans dels blancs

i els obscurs, i cultura, molt abans

de la blanca i la negra. Cajun, noms

per a la defoliació humana.  

Entre el pantà i la selva, matossars de pedra,

asfalt, tiges grises i nombres.

Anècdotes. ♦ Partícules fetes al ground.

Van. Vénen. Entre si se saben? Paral·leles.

Mons impenetrables. Be careful.

El color. El color dels suds, fins

en els cementiris de calcinades lloses. O els

bells crims dins una presó. N’hi diuen cultura

tirant d’alçada.

Destí, es veu, que perdura a l’ànima

i la perdura. Han dit. La noia de pell fosca

obre la porta i somriu. Se sua dessobre

la suor que hi ha aquí, coagulada

en oli i rocs. A fora, la calor és un guant

que equivoca la trentena. ♦ Damunt de tot,

l’espai, el temps, l’hora, l’espasa hi és,

però cau tan a poc a poc

que acaba sent un punyalet. En garde.

 

 

 

 

 Autoconsum responsable

 

 

 

 

 

AIXÒ ÉS TOT

 

El dia que vaig néixer no m’esperava ningú.

El metge va dir —deia ella—, ves,

que encara n’hi ha un altre. Eren uns altres temps.

Ell ben just fora presó, lliure, diuen.

Ella també, o no, potser marcida sempre de reixa, o mai.

El primer pataquejava i muntava trens, primer

de l’hora i d’ara a l’hora de fer. De ser.

Jo m’ho mirava o resseguia punts

o vagarejava pel fons de les coses del món

d’ells, que són glauques i no duen enlloc. Àncores.

La infància dura molt: és un degotim

apegalós que ensucra. Confetis i serpentines

i enramades als carrers i garlandes

al coll dels nins, molts d’ells descalços.

Sopa escaldada. Braser petit. L’altra diu,

quan sigueu grans. Els cossos

devien regirar-se, segur, a l’ombra

del sumatori irreprimible de l’ardor, nobles,

incandescents, a despit de l’estrèpit

innoble del meteorit caigut

i la seva ominosa devastació. O a causa d’ella.

Portes tancades, i encara no sé per què.

En acabat, si ho fou, tot es precipità.

Vingueren eures, canemassos, vogues,

pedres, agulles, penyals; una prefectura

d’àgates i topazis i quarks.

Les noies tenien el tast de les sèquies plenes,

deien que sí o que no i era sempre que sí,

pàl·lides, cuades, rosses, de negre a bru,

no hi havia una il·lusió més perillosa

que la temeritat dolcíssima d’aquell seu cos,

ferida de ferida original que no arma mai la cicatriu.

El sol s’alçà i caigué moltes vegades.

La llum guanyà camins amb la prestesa igual

amb què n’enlluerna. El viatge

s’omplí de vianants, éssers tan propers, vistos

de cop palpats des del front, els malucs, els colzes,

canyes estretíssimes d’un canyar

de promissió eterna que recuperà la veu,

si feble, per als camps defora murs de sepultures vives,

fossats dia a dia erts de la pestilència

expel·lida pel bord gallec incendiari

parit a la gatzoneta en algun bordell de l’Àfrica.

(Ah, si les mares sabessin què duen dins.)

I encara, el solatge del viure natural al món.

Aprenguérem alguna cosa de profit:

que les paraules poden foradar més que les bales,

que la vida il·lumina el que has fet i això

repta el que volies —de fet

és una qüestió més de fons que la de l’oli abissal—,

que un amic és ara i aquí,

però un company, per a tota la vida,

que el temps només és un túnel de llum

trepanat dins la fosca permanentment encesa,

i que per ell viure tan sols és ser viu

o viure el viure que et viu

—un asterisc en la incontinència fluent del no-res.

Quin miracle, la generació,

no n’hi ha d’altre: esperits d’oreneta

adreçats a ser caramulls d’orients i ponents,

dipositaris contra seu de nòlits ancestrals,

i, a despit d’això, estels de brillantor il·limitada

projectats i espesseïts de sentit.

Sis-cents o sis mil cicles lunars no compten apenes.

Ara sé que el temps d’aprenentatge no passa mai,

—contra del temps en si, que expira.

Que minvo una mica cada dia, lentament

però constant, es veu a ull nu.

No tinc cap pressa. No m’ennuega la por.

Dels meus, ja em precedeixen uns quants. I,

qui sap, llarga la mort com és, si no ens

retrobarem en alguna mena de consistència

molecular comuna a l’àtom o

a un eteri i profund voler que se cerca

—món en què res no es perd, només canvia—.

Si no, bona nit i tapa’t. Potineries, nens.

Ho dic ara que puc: en aquest meu temps

he amat força a la callada, dic,

mirant de no fer-ho amb condicions; si es vol,

no m’ha advingut altra manera de fer-ho.

Ho sé, no sempre me n’he sortit. Sempre, en canvi,

he estat aquí. Potser no n’hi ha prou.

—I dic que ho dic ara que puc, a fi que ho sentin

els qui paren l’orella per si parlo.

 

 

 

 

 

Mes de març  de l’any dos mil catorze

després de la sotsobra