Atzabeja

Plou. No és que n’hi hagi costum
en aquesta restringida cabota d’arbre i prat,
de visions i cants, dada per a la brosta
al coàgul del claustre nu.
Prenyem-nos, doncs, palmell obert, i gràcies
per la cobra desinstil·lada en veu coral:
verdors, la toponímia semblant
i la topografia altra
en fusta de camàlica absència, i un prec:
no vèncer-se al llop, o, com ho diríem?, una flegma
a tall de raó analfabeta si
fos que se’ns havia ajagut la vida.
Per això avui, aquí, aigua davall, la terra
aixoplugada de temors, som més que mai l’aire que respirem,
tot papil·les, pupil·la, aquest safir homònim de la boca.

Manuel Ballester