Atzabeja

Un angle recte de 90º quasi del tot

perfecte. Fa frontera a l’est

amb una església, sempre florida,

llavors, per pasqües i maigs florits,

de sant Francesc, potser,

i a l’oest, el carrer de les Barreres.

—Aquests ╬ punts cardinals

podrien no ser exactes—.

Què se’n pot dir, si no que era

un dels més magres brenys de la ciutat,

clar, no es veia, i a més,

el carrer, el seu tast, era un corc dolç,

xapes, baralles, bolles, faldilles enlaire,

com arreu, com tothom, en gris.

Deien que a la taverna de la cantonada

s’hi feia comerç de blanques. Vés a saber.

Hi havia, sí, una nena menor d’anys

i de cosset

amb un mascle gran, ai.

Xerràveu, a la vorera, asseguts.

Després devia anar-se’n

i potser es perdia pels erms. Les dones

petaven les unes amb les altres tarda i matí,

i se’ls feia fosc, deien, oh,

que tard que és, ui, l’hora, corrien

escales amunt.

Els homes tornaven de la feina o del bar

i volien sopar; a cops cridaven.

Es feria sovint; els homes i les dones greument;

les dones, no tant; als nens, massa.

Les ferides trigaven a guarir.

El carrer mateix era

una ferida al cos de l’urbs, i el cos,

una metàstasi que s’estenia

des del Cardener a les llòbregues aigües.

A la Muralla, tronava el timbal,

cascs, fusells, baionetes, una creu gegantesca

a pes de braç, uns galdosos galons

li arrabassen d’un cop de sabre

la boina a un vell.

L’Angeleta es llança pel balcó i jeu al terra

fins a la nit. Morta, esclar. Tot i així,

l’amargor no torçava la boca dels nens

► per més que els empudegava per dins.

Com, si no, s’explica aquesta tristesa d’ara?