Atzabeja

Poesia i altres pedregades

Temps era temps

Temps era temps ja escrivia de tant en tant, mai per a concursar, però sí per a utilitats terapèutiques. La natura és la que és; ara, qui determina que els éssers som solament i exclusiva natura?

Sigui com sigui, regirant vellíssims estrats, he trobat això, que em penso que encara té dignitat.

APENAS

Ahondé fiero
por entre selvas
de azul anhelo,
verdeé hierba,

llevóme el cielo,
me fundí, cera,
y siempre en medio
la oscura niebla.

El amor pasa.
El tiempo vuela.
Do hay ganancia?

La carne, vieja.
Extinta el alma.
La boca, tierra.

 

(Serveixi com a homenatge a Jaime Gil de Biedma.)

 

 

 

 

 

Llevantada ociosa

Publicat el 4 de juny de 2020 per atzabeja

LLEVANTADA OCIOSA

   Quan el dia és d’una claredat
com la d’ara, podríem de fur lícit
regirar armaris i flascons a la recerca
de malindrets de claror dubtosa?
   Diu,
amb la més llevantina de les acadèmies
se’ns resoldria tot, que són tan sols
fes agres i furors minúscules i alevosies, el que
gangrena la medul·la de les vides de bresca
i fruits d’arboç.
   S’entén, oi?, l’etanol enganya:
sovint estelles de raó suporten cors incontinents,
fogars inextingibles, magmes,
consumint-se en devastació i cendra.

(L’autor del poema és l’autor del blog.)

Emmanuel Levinas

Diuen que Emmanuel Levinas, un dels més importants filofos dels segle XX, d’altra banda jueu, comentant un dia el text de l’Èxode que diu, “Quan vegis l’ase del teu enemic que defalleix sota la càrrega, ajuda’l, en lloc de no fer-ne cas”, digué, “Què vol dir això d'”estima el teu enemic” de què parla el cristianisme? Doncs això, ajudar l’ase afeixugat per la càrrega.”

De res de diferent no parla el seu filosofar entorn del “rostre de l’altre”, sinó d’aquest assumir el pes de la càrrega de tot el vivent (i, avui dia, no vivent) independentment del que faci o sigui l’altre. L’assumpció de la pròpia responsabilitat sobre el que és i el que s’esdevé. L’Etern de Levinas és terrenal tant com eternal.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Jacques Prévert

Jacques Prévert (1900-1977) fou un poeta francès de la mena, com se solia dir (o es diu encara?), compromès, amb el seu temps, amb el seu lloc, amb si mateix. Amb influència surrealista clara (moviment que va contribuir a crear), deixa imatges de vaporosa, però en el fons crua, realitat i les contrasta (de fet, realça) amb un embolcall de llocs i trops gairebé comuns i plans que indueixen el lector desprevingut a entrar-hi sense enfilar-se per cap esglaó.
La versió reproduïda a sota és de l’autor del blog i es tracta d’un dels poemes del poemari Histoires et d’autres histoires (1963)

L’AFUSELLAT

Les flors els jardins les fonts els somriures
i el viure dolç
Un home jau a terra amarat de sang
els records les flors les fonts els jardins
els somnis d’infant
Un home jau a terra com un fardell de sang
Les flors les fonts els jardins els records
i el viure dolç
Un home jau a terra com un infant que dorm.

….

Le fusillé

Les fleurs les jardins les jets d’eau les sourires
Et la douceur de vivre
Un homme est là par terre et baigne dans son sang
Les souvenirs les fleurs les jets d’eau les jardins
Les rêves enfantins
Un homme est là par terre comme un paquet sanglant
Les fleurs les jets d’eau les jardins les souvenirs
Et la douceur de vivre
Un homme est là par terre comme un enfant dormant.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Louise Glück

Louise Glück (Nova York, 1943) és una de les més interessants poetes vives nord-americanes en actiu i de la llengua anglesa en general. Guanyadora de múltiples premis i reconeixements, entre els quals, el prestigiós Pulitzer i el National Book Critics Circle Award, posseeix una extensa obra que, a diferència de l’autora Deborah Digges, de qui es pot trobar un poema en aquest mateix blog, es mou per territoris menys espirituals i més materials però no pas de menos emoció que aquesta. Crec que el petit poema reproduït n’és una bona mostra.

(Una primera versió d’aquest mateix poema va aparèixer al blog del Club de Lectura de Sant Narcís que coordina Lluís Gil amb eficiència llarga. Les dues versions al català són de l’autor del bloc.)

 

LA ROSELLA ROJA

Allò més gran
no és que puguem
pensar. Els sentiments,
i mira que en tinc, són
els que manen en mi. I hi ha
un senyor al cel
anomenat sol, per al qual
m’obro i ensenyo la foguera del cor, en flama
com la seva presència.
Què podria ser una semblant glòria
si no un cor? Oh, germans i germanes,
éreu com jo, temps era temps,
abans que fóssiu humans? I us
vau ben bé obrir, vosaltres, que mai més
no ho faríeu de nou? Perquè és de cert 
que parlo ara
com vosaltres ho feu. I ho faig
de tan desfeta que estic.

. . . . .

THE RED POPPY

The great thing
is not having
a mind. Feelings:
oh, I have those; they
govern me. I have
a lord in heaven
called the sun, and open
for him, showing him
the fire of my own heart, fire
like his presence.
What could such glory be
if not a heart? Oh my brothers and sisters,
were you like me once, long ago,
before you were human? Did you
permit yourselves
to open once, who would never
open again? Because in truth
I am speaking now
the way you do. I speak
because I am shattered.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

GENÈRICA

        Algú, de tants, és mort
d’això que amb comuna i gens rara conveniència
hem anomenat llarga malaltia, un fer-se
el misteri misèria que tothom sap.
        Una altra encara, i tantes, escorxada
en brut, ben admesa, a despit, la sega,
dolor de domini arrancant l’espina,
armada la mà en el despull
incontinent de l’amo, ous i barró, barra
d’esbarzer estèril, sòl caduc.
        Sordegen els rocs, muts i cecs,
estibes de matèria d’on mai vocals ni consonants
diran t’estimo, estima’m, ser jo o ser tu:
s’inflamaria l’aigua immòbil,
les cèl·lules inertes esclatarien:
no són el cor, la pell, la carn,
la tremolor de saber-ho i saber-se,
i no perquè hi vagui l’espècie —determinació
efímera—, sinó perquè és d’aquest trèmol
que els àngels efímers són. (I són.)

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

BOLES

Una de blanca i una de vermella.
No, blanca no, vermella: si hem de jugar,
juguem fort. Tira’n una, ai; envia
l’altra, flèndit: no pas cap pòsit gran: terrissa.
El nombre també compta; com la glòria,
som tan petits! Ho exigeix l’obra,
que crida a bolcar-s’hi, o no, o a puntetes,
poc o gaire i restar a l’aguait. Atipa
la terrissa? Tomba’t, retomba’t, en aquest pati
no hi ha res més, i encara que ho reclamis,
trobaries la plata o l’or, un sí, o una
concavitat desnua?, i on fóra
el temple de la reclamació? Servem, però,
el to feréstec: res no és d’ara o d’abans,
els anys, els segles, són sols rojos
de braseret menut, cap nimbe
no inflamaria els que ens escalfa els peus,
és poc de poc, i el desig,
una flora sempre tardana o prompta.
Però a desgrat de tanta brossa de fireta
juguem, perquè en cada una d’aquestes boles
de terrissa misèrrima s’hi toca el fons,
vida, gaudi, sofriment, mort,
la foguera on ens rostim, única, inextingible. 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De John Donne (1572-1631), un dels més importants poetes anomenats metafísics i dels més destacats, sense embuts, de la poesia anglosaxona, ja se n’ha parlat i versionat poemes en aquest bloc. I hi tornem. El poema d’ara és, em sembla, un exemple magnífic d’aquesta metafísica que necessita fer-se carn per existir en un món essencialment humà.

(Més avall l’original en anglès. La versió al català és de l’autor del bloc.)

 

AIRE I ÀNGELS

Dues o tres vegades t’hauré estimat
i ni et sabia cara o nom;
però de veu, d’una estrafeta flama,
ens toca l’àngel i el lloem,
i no hi fa res, en ser-hi a prop,
veure’l com un no-res de glòria i magnificència.
El fill de l’ànima, però, és amor,
i li cal cos, i no podria altrament ser—
més subtil que el pare no pot
ser pas l’amor—, li cal doncs encarnar-se,
i aleshores, el que eres i qui ets
convido ara per tal que l’amor s’incorpori al cos
i s’hi desfaci, als llavis, als ulls i al front.

Jo em pensava que sentiria
la feixuguesa de l’amor incrementar-se,
una mena de pes afonant-ne la meravella,
i em veia submergit dessota tanta fulla.
La teva cabellera on labora amor
és molta, massa: caldria depurar-la,
ja que en cap cosa, en res
de màxima i brillant dispersió podria amor amar-hi.
Llavors, com un àngel amb rostre i ales
d’aire no tan pur, però prou per embeure-s’hi,
amor podria ser la meva amant esfera,
doncs és la diferència mateixa
de puresa entre àngel i aire
la que roman sempre en l’amor dels homes i les dones.

…. ….

AIR AND ANGELS

Twice or thrice had I loved thee,
Before I knew thy face or name;
So in a voice, so in a shapeless flame,
Angels affect us oft, and worshipp’d be.
Still when, to where thou wert, I came, 5
Some lovely glorious nothing did I 1 see.
But since my soul, whose child love is,
Takes limbs of flesh, and else could nothing do,
More subtle than the parent is
Love must not be, but take a body too; 10
And therefore what thou wert, and who,
I bid love ask, and now
That it assume thy body, I allow,
And fix itself in thy lips, eyes, 2 and brow.

Whilst thus to ballast love I thought, 15
And so more steadily to have gone,
With wares which would sink admiration,
I saw I had love’s pinnace overfraught;
Thy every 3 hair for love to work upon
Is much too much; some fitter must be sought; 20
For, nor in nothing, nor in things
Extreme, and scattering bright, can love inhere;
Then as an angel face and wings
Of air, not pure as it, yet pure doth wear,
So thy love may be my love’s sphere; 25
Just such disparity
As is ’twixt air’s 4 and angels’ purity,
’Twixt women’s love, and men’s, will ever be.

.

Gerard Manley Hopkins

Gerard Manley Hopkins (Stratford, 1844 – Dublín, 1889) és, segurament, un dels poetes més poc coneguts, no tan sols fora del seu país, sinó també en el seu (en el supòsit que hi hagi països “propis”). Anglicà convertit al catolicisme, de salut sempre feble, morí com a professor del College de Dublín. Poeta de vers potent, alçurador i alçurat, encès sense ser incendiari, lliurat a l’exploració de maneres de dir que responen més al ritme global de la frase que als peus de clàssica tradició. La seva, és una poesia que camina sovint entre foscors (els bíblics valls ombrius) però com si les il·luminés d’ella mateixa, amb la llum que desprèn: una llum, potser, que la flama de la transcendència encén i on aquesta s’inflama.
A despit que no publiqués en vida, només postmort (1918), es tracta d’una de les poesies més brillants (en els dos –pel cap baix—sentits de la paraula) i de més impacte sobre el lector (però cadascú s’ho sap) de la sempre puixant anglosaxona catarata.

(La versió, que no traducció, al català és de l’autor del bloc.)

LA FESOMIA DEL PASTOR
DAVANT L’ESPURNA BIFURCADA EN REFLECTEIX

La fesomia del pastor davant l’espurna bifurcada en reflecteix
l’horror, la glòria i l’estrall. Els àngels
es desplomen, són torres del cel –un enfilall
de clams majestuosos, gegants i justos.
L’home, però –bastida d’ossos trencadissa,
que alena des de la infància a la ranera
de l’edat, amb alè que és el nostre memento mori–,
té una viola prou baixa per als tràgics tons?,
ell!, que viu amb la mà a la boca i fa de ventre avergonyit,
i que per més que se’n pregoni el nom,
no és més que un paio qualsevol, per companya una meuca.
I jo que moro aquestes morts, que n’abrando la flama,
que… en culleres llises espio el reflex emboçat de la vida, hi esbravo
les tempestats, la febre i el foc que m’angunien.

… …

‘THE SHEPHERD’S BROW,
FRONTING FORKED LIGHTNING, OWNS’

THE SHEPHERD’S brow, fronting forked lightning, owns
The horror and the havoc and the glory
Of it. Angels fall, they are towers, from heaven—a story
Of just, majestical, and giant groans.
But man—we, scaffold of score brittle bones; 5
Who breathe, from groundlong babyhood to hoary
Age gasp; whose breath is our memento mori—
What bass is our viol for tragic tones?
He! Hand to mouth he lives, and voids with shame;
And, blazoned in however bold the name, 10
Man Jack the man is, just; his mate a hussy.
And I that die these deaths, that feed this flame,
That … in smooth spoons spy life’s masque mirrored: tame
My tempests there, my fire and fever fussy.

.

Philip Larkin

Philip Larkin (1922-1985), fou un dels més destacats poetes anglesos i en llengua anglosaxona del segle XX. Tot i haver-se declarat sovint ell mateix contrari a la manera de fer de les avantguardes, la seva poesia n’admet alguns dels trets en una mena de combinació que sense deixar de ser més o menys “clàssica” respira pels quatre cantons llibertat a dojo. Controvertit, qualificat per uns de misogin i malenconiós, i per altres, d’escèptic o de travessat per una metafísica sempre subtil, alguns dels més impactants i aguts poemes del segle li pertanyen per mèrit propi. El poema reproduït a sota (High windows) crec que és una bona mostra del que queda dit, amb aquesta referència a “les finestres altes” que hi ha “més enllà”.

La versió al català del poema és de l’autor del bloc.

FINESTRES ALTES

Quan veig una parella jove
i penso que ell se l’està follant i ella
pren pastilles o es posa diafragma,
sé que és aquest el paradís

que tots els vells han sempre somiat:
els vincles i els costums deixats de banda
com una màquina de segar vella
i tots els joves esllavissant-se pel pendent

cap a una felicitat eterna. I em demano llavors
si a algú, veient-me a mi fa quaranta anys,
se li acudí: així és la vida:
mai més cap Déu ni suor a mitja nit

per culpa de l’infern o per haver amagat
al capellà el que penses; ell
i els seus amics s’esllavissaran pel pendent
com un cony d’ocells lliures. De seguida, 

però, més que no pas en mots, penso en finestres altes:
el vidre amb el sol dins,
i més enllà, l’aire blau i profund que res
no posa de relleu i no és enlloc i mai no acaba.

… …

High Windows

When I see a couple of kids
And guess he’s fucking her and she’s
Taking pills or wearing a diaphragm,
I know this is paradise

Everyone old has dreamed of all their lives—
Bonds and gestures pushed to one side
Like an outdated combine harvester,
And everyone young going down the long slide

To happiness, endlessly. I wonder if
Anyone looked at me, forty years back,
And thought, That’ll be the life;
No God any more, or sweating in the dark

About hell and that, or having to hide
What you think of the priest. He
And his lot will all go down the long slide
Like free bloody birds. And immediately

Rather than words comes the thought of high windows:
The sun-comprehending glass,
And beyond it, the deep blue air, that shows
Nothing, and is nowhere, and is endless.
.

El que diu no / El que viu sí

EL QUE DIU NO
EL QUE VIU SÍ

Ho dic avui
perquè el demà no és
fora de l’ara:

tot allò
que d’una boca surt
paraules
gemecs
blans blablejos
i troba budell i l’esventra
ganivets
i algú xiscla de sobte
incisió fondal
i de li glaça el cos
amunt la pell
front davallant
i tota pensa és roca
bloc granit
i el trau del semaler
didalet de sal
verdet
de morella
el·lipsi
de tió encès
i en el desfalc oblong
derelicte
la sínia del pit
la caverna entera de la còrpora
ulls braços clot buit de la mà
ni un sol
guany retingut
a la menuda,

dit d’un cop
anell de fusta els anys sota l’escorça
tanta frisança als mots
empudegant-nos
ensumant-nos
els esvorancs francs
dolor dolor dolor dolor (la)
de viure ser
l’os rosegat i
tot
arrossegat
dins d’un gran òvul gèlid
l’estilet ocult
i tot i així
a despit tan estrany
tan d’improbable concatenació
de fets
aquesta sèmola d’aire i
empelt de fil·loxera
tot
i tota ella
és
claredat o
si voleu
ret de cèl·lules translúcida
muret de cel·lofanes
raó del sí i del no i
desraó
tant com desfici
de ser
gotim
de prometatges re(i)als
argolla
del gruix del temps
desinència
amb consistència pròpia
no d’això
no d’aquells ni d’aquests
sinó
d’ara encara
bòrnia voluntat
que és
sí ferm d’ara
i no tan sols d’aquí.

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

John Donne

Ja hem parlat en una altra entrada del bloc de John Donne (1572-1631), poeta anglès semioblidat i descrit per crítics posteriors com de lletra freda i ordinària, fins que el recuperaren a la primera meitat del segle XX destacadíssims poetes i crítics com ara Elliot o Yates, que l’inclogueren en el grup de poetes metafísics.

PER QUI TOQUEN LES CAMPANES

Ningú no és una illa,
ben bé ell mateix tot sol.
Cada ésser humà és un bocí del continent,
una part d’aquest tot,
si el mar se n’endú un tros,
Europa sencera s’empetiteix;
res no hi fa si és un rocam
o és la casa on vius
o la d’un dels teus amics.
Quan mor algú em faig més petit,
perquè sé que jo sóc un amb el gènere humà.
No vulguis saber, doncs,
per qui toquen les campanes,
ho fan per tu.

….

(La versió en català és de l’autor del bloc.)

FOR WHOM THE BELL TOLLS

No man is an island,
Entire of itself.
Each is a piece of the continent,
A part of the main.
If a clod be washed away by the sea,
Europe is the less.
As well as if a promontory were.
As well as if a manor of thine own
Or of thine friend’s were.
Each man’s death diminishes me,
For I am involved in mankind.
Therefore, send not to know
For whom the bell tolls,
It tolls for thee.

* En realitat el que després s’ha anat reproduint com a poema fou en l’origen una de les vint-i-tres Meditacions que Donne escrigué en prosa.
** El vers Per qui toquen les campanes el feu servir tres segles més tard Ernest Hemingway com a títol de la seva novel·la sobre la Guerra Civil espanyola.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De l’estiu esclafat…

Mai m’han agradat gaire els estius, però aquest m’està deixant baldat, incapaç d’escriure i gairebé ni de pensar.

Enmig, però, de tanta calitja neuronal i moral, a l’endèmic atavisme espiritual de l’autor del bloc se li han aparegut tres evidències, no prístines, per bé que prou clares, minimalísticament bàsiques i bàsicament minimalístiques, que, tot esperant els esclats tardorals i a despit de la seva persistència a aconsellar res a ningú, decideix compartir amb vosaltres.

Els éssers humans ens hauríem d’escarrassar a:

– Estimar tant com puguem.
– Pensar per nosaltres mateixos.
– Viure i morir amb dignitat.

Els éssers humans hauríem d’estar-nos de:

– La indiferència.
– La ignorància.
– El déu de la futilitat.

Sueu-ho com us plagui.
.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Hugo Mujica

Hugo Mujica (Buenos Aires, 1942) és un dels grans, un poeta argentí de llarg recorregut vital que va des de la contracultura novaiorquesa d’un Grinsberg fins a la “cosmicitat” del zen passant per l’estada durant set anys en un monestir trapenc (amb vot de silenci), la seva formació com a sacerdot i el fet de convertir-se en un dels més clars exponents del corrent ecumènic que més caracteritza avui l’espiritualitat més autèntica i renovada del nostre món.

Dir que la poesia d’Hugo Mujica és un flux més de la manifassejada torrencialitat americana fóra, en aquest cas, un error. La seva poesia no té res a veure amb torrents (tret de l’energia i la força), sinó que sota la brúixola de la frase poètica més que no pas del vers (i això sí que és molt característic de les poètiques llatinoamericanes), el subjecte poètic no és, pel que fa a Mujica, el que s’expressa en el poema, sinó que, podríem dir, és el poema en si, la paraula que el forma, que vellutadament i sense cap aparent esforç s’hi vessa i s’escampa regant-ho tot fins a l’arrel. En els seus propis mots: “”el que se demora en las palabras para ver qué más tienen que decir además de lo que ya dijeron”.

La poesia de Mujica és amor, sensual, passional. A la manera d’un Juan de la Cruz, es bolca en el vers, s’hi despulla, s’hi lliura, s’hi dóna, és un humà kenòtic a l’alçada del déu, kenòtic també, del qual parla, un déu que s’aliena en l’home i el divinitza en la mesura mateixa que s’humanitza ell mateix.

El poema reproduït em sembla una mostra esplèndida de tot plegat.

HAY PERROS QUE MUEREN DE LA MUERTE DE SU AMO

Hay perros
que mueren de la muerte de su amo

cuerpos que no hacen el amor,
hacen el miedo

que no se agitan,
tiemblan.

Y hay hombres
en los que muere dios
como una gota de lacre
sobre el pecho
de un torso de mármol,

son los que lloran cuando creen
estar hablando,
o gritan soñando, pero al alba
olvidan el grito
con que encendieron la noche.

Hay hombres en los que gime dios
por no encontrar un hombre
donde morir de carne,

pero no llora como quien lo hace
solo,
llora como quien llora abrazado a un niño.
.

Publicat dins de General | Deixa un comentari