Ahir llegia al diari Avui el següent titular: “Sectors d’ICV aposten per anar a les eleccions amb ERC”. La notícia em va causar un gran impacte, ja que jo creie que si és veritat que els dos partits coincideixen en alguns plantejaments polítics no creia que aquests fossin tants com per anar de bracet a unes eleccions.
En l’article es diu que la proposta llançada per el president del consell nacional d’ICV, Joan Armet, ha rebut diverses adhesions dins d’ICV, entre aquestes trobem la del grup integrant d’ICV, Verds-Esquerra Ecologista.
Segons Armet, ICV té respecte ERC “unes coincidències estratègiques molt més grans que amb el PSC”. Armet també diu que aquesta aposta propiciaria “fer avançar amb més força propostes social, ambientals i d’aprofundiment nacional” finalment diu que “tot hi que ICV fa plantejaments federalistes té militants independentistes.
Com que crec que es tracta d’una qüestió si mes no curiosa i que es presta a l’opinió, m’agradaria saber-ne la vostra opinió.
El llibre de que avui us vull parlar no és cap novetat, tot el contrari , es tracta d’una de les millors obres de la Literatura en Llengua Catalana i és precisament per aquest motiu que després de llegir-la havia de dedicar-li un post. Es tracta de la novel·la d’Avel·lí Artís Gener “Paraules d’Opòton el vell”. Crec que no es pot resumir ni tant sols comprendre al cent per cent el significat d’aquesta obra si no es té en compte la biografia de l’autor.
Avel·lí va ser un artista compromès amb la causa republicana i per aquest motiu va allistar-se i combatre en l’exèrcit republicà durant la guerra civil, aquest període de la seva vida al trobem explicat tant en les seves memòries com en l’obra “556, brigada mixta”. Un cop finalitzada la guerra com molts dels intel·lectuals compromesos es va exiliar a Mèxic. Allà hi va trobar un país en que es rebia als defensors de la democràcia amb els braços oberts en una època en la que aquesta causa tant noble era perseguida ignorada o desprestigiada. Aquest fet el va marcar profundament i es va interessar per el passat d’aquell poble, la seva història i les seves tradicions.
Així doncs, concloem que un cop retorna del seu exili decideix fer un homenatge a aquesta terra i escriu “paraules d’Opòton el vell”, amb la que es remunta al Mèxic dels asteques per transmetre-ns la puresa, la bondat i la ingenuïtat d’aquell poble tant llunyà i tant proper a la vegada.
En el pròleg de l’obra, l’autor ens explica que durant la seva estada com a exiliat a Mèxic van arribar a les seves mans un documents antics que són ni més ni menys que les memòries d’un asteca anomenat Opòton . En aquestes memòries, Opòton que és un humil terrissaire asteca, decideix embarcar-se en una expedició transoceànica l’objectiu de la qual és cercar i trobar el Déu asteca Quetzalcoatl. Aquests parteixen rumb a l’est i després navegar durant mesos a lloms d’unes canoes enormes arriben a les costes gallegues i hi desembarquen. A les terres gallegues els guerrers asteques hi viuen tota mena d’aventures, algunes de molt divertides, d’altres de més dramàtiques però totes elles amb una forta càrrega simbòlica.
Finalment els asteques se n’adonen que la terra de “sant Iago” (Satiago) no és la terra que busquen i guiats pels gallecs decideixen posar rumb més cap a l’est, cap al País Basc ja que els gallecs en sentir-los parlar els confonen amb un grapat de bascos desorientats.
El final de la novel·la no el diré per no desvetllar el misteri de si finalment troben en Quetzalcoatl o no.
He de dir que l’obra té una dificultat afegida ja que per dotar-la d’un realisme extrem està escrita completament com si es tractés d’una traducció literal del llenguatge asteca i per tant la disposició dels adjectiu, les notes a peu de pàgina, les paraules inventades o mal traduïdes del castellà, el gallec o el basc, n’entorpeixen una mica la lectura. Però estic segur que és aquest fet, el de revitalitzar el vocabulari, transformar-lo, dinamitzar-lo i en definitiva el fet de jugar amb ell els que fa que aquesta obra sigui una obra mestra.
Aquest cap de setmana he gaudit del carnestoltes a Solsona, sens dubte una experiència inoblidable. Vàrem arribar amb els amics de l’esplai a que pertanyo el dissabte al migdia, i per la tarda vàrem endinsar-nos en els estrets i atapeïts carrerons del barri vell de la capital solsonina. L’ambient típic de festa major amb les paradetes de fira especialistes en barrejar les samarretes d’en Che Gevara amb banderes espanyoles i estelades, les famílies solsonies, les de la rodalia i els curiosos de Barcelona passejaven i gaudien expectants de la pausa de la pluja.
De sobte, un carreró estret, molta gent, moltes càmeres de fotografia i de vídeo per damunt dels caps de la gent, comença la música s’alcen els gegants d’una revolada i comença la festa. Els singulars gegants de Solsona comencen a giravoltar tot dansant i amb els braços penjant comencen a repartir els primers clatellots de la jornada a la concurrència que s’ajup i fuig del radi d’acció de les mans molsudes dels gegants. D’aquesta manera, entre corredisses, empentes, cops de colze i algun que altre clatellot arribem a una plaça espaiosa des d’on contemplem per mitjà d’una pantalla gegant els focs artificials. Un cop acabats els focs, les comparses i les carrosses van rodejant la plaça i es van col·locant al mig d’aquesta al so de les músiques festives mes o menys ben trobades. Mentrestant, des de d’alt de l’escenari la convidada d’honor, la Lloll, dirigeix unes paraules a la concurrència, rimes satíriques i xarop de bastó per a les personalitats polítiques catalanes i personatges mediàtics en general. A mig sermó decidim anar fent via cap a la plaça del ruc. Un cop allà ens n’adonem que la denominació de plaça potser és un xic pretensiosa, ho deixarem en “placeta”. Allà ens hi estem fins que els músics ja s’han acomodat als balcons que en flanquegen la plaça i al so de la cançó “ A Solsona bona gent a Solsona...” pengen la bèstia i l’aigua brolla dels balcons mullant la gent que ses de baix canta, balla, riu i gaudeix del carnestoltes sense necessitat d’anar a Brasil, ni a Sitges ni tant sols de disfressar-se sinó nomes mirant enrere, transportar-se en el passat i comprendre que no cal travessar mig món per gaudir per que la diversió no té pàtria i si entingués aquesta seria Solsona.
Un cop estem tots molls el fred ens obliga a marxar corrents fins al gimnàs on ens allotgem per eixugar-nos, sopar i reposar.
L’endemà al matí, després d’esmorzar passegem tranquilament pels carrers perfumats de carn a la brasa, pa torrat i molta, molta cervesa, mentre ens divertim veient els jocs i les activitats que s’organitzen a les places i carrers. Com en el dia anterior, el so de la música (el Bufi) ens atreu fins que retrobem altra vegada els ja familiars gegants estomacadors que amb les seves acres esperpèntiques i les seves mans eixelebrades s’escolen i davallen pels carrers costeruts al so de les descàrregues dels trabucaires. Després de completar el recorregut els gegants reposen exhaust, i amb amb algun que altre desperfecte fruit d’alguna caiguda fortuïta, a la plaça principal atapeïda de gent famolenca per sentir els improperis i les crítiques agudes i despietades d’aquells que des de d’alt d’un escenari rapessen un per un el polítics i les personalitat locals i nacionals, una autèntica classe magistral de sàtira i per -que no dir-ho- un toc de mala llet.
Doncs així ha estat el cap de setmana carnavalesc a Solsona, evidentment d’anècdotes i bons moments en tinc una pila però no voldria avorrir el lector que de ben segur ja s’ha fet una idea del que es gaudir del carnestoltes en català.
PD: A continuació us he penjat “El Bufi” que és la música amb la que desfilen els gegants estomacadors.
Aquesta és la continuació del post titulat "Alternativa històrica del sobiranisme progressista I” “ De la mancomunitat a la IIII República”. En aquest post intentava argumentar la meva conclusió sobre el perquè l’independentisme és d’esquerres en el nostre país. Doncs bé, el cert és que el gruix de la meva argumentació ja l’havia desenvolupat en el post anterior però per no deixar els lectors intrigats i com que ningú m’ha donat de moment una explicació millor continuaré amb la meva exposició.
Ens havíem quedat en plena IIII República quan el moviment progressista d’arreu de l’estat troba el seu moment d’esplendor i per conseqüència també el moviment progressista i sobiranista a Catalunya. Tot hi així vaig acabar l’últim post remarcant que aquell moviment sobiranista no és comparable a l’actual. Si bé és cert que quan a la resta de l’estat les forces polítiques progressistes proclamen la república, a Catalunya Francesc Macià proclama l’Estat Català, es tracta d’un Estat federat i no plenament independent.
En aquest moment, es quan conflueixen les dues branques més representatives del nacionalisme català, la federalista i la independentista. La federalista ha estat la branca hegemònica del nacionalisme català durant el segle XIX i principis del vint quan aquesta va derivant, segurament empesa pels aires de revolta provinents de d’Irlanda, en un moviment plenament sobiranista. En aquest moment de revolució i confusió ideològica esclata la guerra civil i el sobiranisme veu molt clar que per assolir el seu objectiu primer s’ha de fer front comú amb les altres forces d’esquerres contra el feixisme. Es també durant la guerra civil quan les esquerres espanyoles mostren la seva cara més centralista xuclant fins a l’última gota totes les competències de Generalitat.
Un cop finalitzada la guerra el moviment sobiranista subsisteix en l’exili quaranta llargs anys. No cal dir que durant aquest temps de la mateixa manera que durant la dictadura de Primo de Ribera, els moviments obrers, socialistes, anarquistes, i de l’esquerra en general i amb ells l’independentisme són criminalitzats i perseguits per igual, posant-los doncs en el mateix sac.
Finalment, la transició posa de manifest que aquesta no és tracta d’una arribada de la democràcia com la de l’any 1931 sinó d’una transició promoguda pels interessos dels mateixos dirigents feixistes, una concessió tutelada pel feixisme en hores baixes. La gent ho sap i sota una careta de llibertat i democràcia s’amaga encara la por de la repressió i l’assassinat. La transició comença com un intent de rentar la cara a un règim roig de sang i acaba per significar la fi del règim. Però el fet que la fi de la dictadura no la promulgui el poble sinó el mateix règim influirà en el procés de transició i en el concepte que es té encara de la democràcia a Espanya. Tots hem sentit alguna vegada aquella famosa frase de : “Gràcies al rei avui dia tenim democràcia” o d’altres de semblants. Actualment moltes persones a Espanya conceben la democràcia com una concessió, com un “regal” i no com un dret i això és per que el Poble Espanyol no s’ha “treballat” la democràcia de que gaudeix, li ha caigut com un regal del cel, un dia es van llevar i ja eren una democràcia sense moure un dit i això fa que no la valorin, ni l’exigeixin, en donen les gràcies al Rei i a persones com en Fraga en contes d’exigir-los la seva desaparició de l’escena política.
I això també va afectar al moviment sobiranista, la por va afectar a tothom i el 23-F va reafirmar la por. Només així s’explica que aquell esperit revolucionari de la segona república en qüestió de cinquanta anys s’hagi vist representat per un partit (el PSOE) que de revolucionari només li resta el nom.
Aquest intercanvi de papers ha fet que aquell moviment sobiranista que anys enrere havia abraçat el moviment progressista estatal convertint-se en un sobiranisme federalista ara es vagi sol i sol hagi de fer camí cap a una sobirania total deslligada de falsos progressismes.
L’altre dia tot parlant amb una amiga va sorgir una reflexió interessant. Parlàvem sobre les tendències polítiques de cadascú i ella va aportar el següent punt de vista: “No és estrany que el moviment independentista del nostre país el l’ideri l’esquerra? Tenint en compte que l’esquerra tendeix a la internacionalització i la dreta o el moviment liberal a la defensa de l’individu”. La reflexió es força interessant i he de reconèixer que no era la primera vegada que me la feia. Això m’ha motivat a fer el següent article que per qüestions d’extensió he de fragmentar (no vull avorrir al lector).
El fet és que sempre he pensat que el cas dels Països Catalans, Euskadi, Galícia, o d’altres nacions no sobiranes era el que podríem anomenar “un cas aïllat” i que casos com els de Flandes en que el sobiranisme es concentra en la dreta o fins i tot l’extrema dreta eren els “normals”. La veritat es que ara ja no sé el que pensar per que segons tinc entès més aviat és a l’inversa, ja que el més habitual és que els interessos sobiranites els defensin les forces d’esquerres.
Davant d’aquesta -espero que passatgera- absència d’explicació a aquest fenomen, he decidit argumentar la meva pròpia explicació.
Atenció! A partir d’ara tot el que escric i que posteriorment espero que llegiu és “collita pròpia”, no contrastada, ni corroborada per ningú amb un mínim de solvència.
Primer hem de deixar clar que no nego que existeixi un moviment sobiranista “transparent” és a dir, mancat de color polític i fins hi tot és evident que existeix un moviment sobiranista conservador. El que intento argumentar amb aquest bloc no és la homogeneïtzació inexistent del moviment independentista a casa nostra sinó, la important representació progressista i sobiranista. També he de dir que aquesta argumentació és restrictiva a l’àmbit català o com a molt “estatal”.
Un cop dit això he de dir que la resposta a la pregunta l’he buscat en el passat és a dir en la història de Catalunya. Per tant i per seguir un ordre cronològic ens haurem de remuntar al moment en que el nacionalisme comença a agafar embranzida. Anirem fins a la Catalunya de la mancomunitat.En aquesta Catalunya, la Catalunya post renaixentista i plenament noucentista, la mancomunitat està en mans d’una burgesia d’arrel catalanista. És a dir que en aquest moment el nacionalisme està en mans de la burgesia conservadora mentre que en l’esquerra trobem una pràctica supremacia dels moviments anarquistes.
L’any 1923 el cop d’Estat de Primo de Rivera (amb el suport d’alguns sectors de la burgesia catalana) posa fi a la mancomunitat i a moltes aspiracions nacionalistes. Primo de Rivera du a terme una política molt conservadora i centralista fet que fa virar part del moviment nacionalista cap a l’esquerra. Un dels principals dirigents d’aquest nounat moviment sobiranista d’arrel progressista és l’ex-militar espanyol Francesc Macià, que funda Estat Català. Si bé es cert que Estat Català es funda l’any 1922 un any abans del cop d’estat és durant aquest que protagonitza els anomenats “fets de Prats de Molló”.
En el transcurs de la dictadura es va covant a Catalunya aquest moviment independentista que veurà en les esquerres un aliat no tant centralista. Finalment, amb el restabliment de les llibertats democràtiques aquesta esquerra progressista esclata en el panorama polític abanderada sota l’ensenya d’ERC. Si bé és veritat que l’ERC actual només conserva d’aquella el nom i les inicials ja que aquell partit era molt més que això, es tractava d’una unió de forces republicanes i el seu pilar fonamental era el republicanisme i no tant el sobiranisme com ho serà després de la dictadura franquista. Aleshores ja podem parlar de l’existència d’una esquerra sobiranista en el panorama polític català. Tot hi així, crec que encara no podem parlar d’una clara divisió ideològica en el moviment independentista.
Finalment ha succeït el que la majoria temíem que succeís. Com sempre s’han sortit amb la seva. Van intentar dissimular, van intentar fer-nos creure que treballaven per nosaltres, que hi posaven remei. Però res! Com sempre, res! Ha primat la conveniència personal i partidística a l’interès de la nació, l’estira i arronsa mediàtic al servei de país, la cadira al poble. I malauradament ja el tenim aquí! L’anomenat “decret del castellà” ja és una realitat. No cal que repeteixi el que penso i defenso respecte la conveniència d’incrementar les hores lectives en castellà, ja ho he publicat en altres posts i la realitat dista molt del que ens volen fer creure des de les esferes polítiques benestants.
Tot aquell que digui que actualment només s’imparteixen tres hores setmanals en castellà, menteix!
Tot aquell que digui que en les escoles i instituts el castellà està discriminat, menteix! Tot aquell que digui que aquesta llei és un pas per al bilingüisme menteix!
I és tanta la gent que menteix, tanta la que es creu aquestes mentides i tant poca la que parla en català, que només em queda ser pessimista veient el que en democràcia i sota un “govern central amic” s’intenta fer a la nostra llengua.
I atenció! No només els que menteixen en són responsables! Tant o més ho són els que callen. I callen els d’esquerra, els d’iniciativa, els socialistes, els professors, l’alumnat, els sindicats estudiantils i els de professors. Aquí tothom calla i potser es per això que no creuen necessari defensar la llengua. Potser es normal que amb el silenci deixem morir una llengua. Ja ningú parla en català per que el silenci no té llengua...
Señores lectores, siento tener que poner fin a este post en castellano pero la verdad es que ya no me acuerdo de cual es mi lengua ni mis orígenes. Tengo que escribir en lengua castellana para ser fiel al título de mi bloc “la voz de los adoquines” por que gracias a la ineptitud de un gobierno i el silencio de una sociedad, se entierran día a día diez siglos de historia. Felicidades Zapatero, felicidadestripartito ¡por fin la voz de los adoquines es el español!
¡Aviso a IRC (antigua ERC)! Recuerden señores defensores de los intereses de la nación, han escogido su camino, han pasado de resistentes a gobernantes pero recuerden señores de izquierda ¡que en Francia ya nadie elogia a Pétain!
PD: Perdonen mi pésimo nivel de castellano pero soy fruto de la antigua ley de educación. Mi nivel es vergonzante, ¡suerte del tripartito!
Bé doncs, prenent el testimoni d’Àngel Canet seguiré amb la cadena juganera. El fet és que, tal om ho explica ell mateix [aquí] n’Àngel va rebre un d’aquests jocs de preguntes i respostes que circulen per internet i ha decidit transportar-lo al món blocaire. I com que m’ha escollit per seguir la cadena, la segueixo i d’aquesta manera ens esbargim una mica.
El joc no podria ser més simple, consisteix en respondre les preguntes que es plantegen i prou. No sé si el joc té alguna finalitat psicològica oculta o quelcom de similar però intentaré respondre el més sincerament possible.
Una ciutat: Barcelona (la meva)
Una paraula: Catosfera
Un menjar: Fricandó
Una beguda: Gasosa o “Alter-cola” (cocacola catalana)
Una colònia: Springfield
Una marca de roba: Prefereixo la roba sense marca (coneguda)
Un cotxe: El 600
Un monument: En aquest cas una escultura “l’èxtasi de Santa Teresa” (a la imatge)
Un programa de TV: El difunt “històries de Catalunya”
Un grup de música: Obrint-Pas
Una pel·lícula: Recentment “Crash”
Un actor: Woody Allen
Una actriu: No ho sé :-)
Un futbolista: Oleguer
Un entrenador: Suposo que en Rikjard
Un partit: Catalunya-Euskadi
Un estadi: Lluís Companys (pel nom) i Camp Nou (pels colors)
Un color: Vermell (pel que representa)
Una virtut: Esperit crític
Un defecte: Timidesa
El teu equip de l'ànima:La Selecció Catalana i el Barça.
Lloc de vacances: Dòrria, un poblet del pirineu ripollès entre Ribes de Freser i Toses
Un personatge: El meu besavi caigut a la batalla de l’Ebre
Un nom: Iu i Violant
Un desig íntim: A nivell general: llibertat de pobles i individus oprimits i a nivell personal un futur digne i esperançador.
Fins aquí el joc. Animo a tothom qui vulgui a seguir la cadena i que això us serveixi com a esbargiment i diversió.
Aquest post el dedico íntegrament a la Llengua Catalana ja que es tracta d’un tema que convé tenir present, per que a diferència del que volen fer-nos creure, la llengua és viva però no es invulnerable. La llengua i sobretot la catalana s’ha de “cuidar” i “depurar” per que de no ser així es convertirà en un succedani del castellà. I si no us ho creieu pareu bé l’orella quan aneu pel carrer, sobretot pels carrers dels nuclis densament poblats on la televisió i altres mitjans poc adients han substituït el carrer i la família en l’art d’aprendre correctament una llengua, la Teva Llengua, la llengua dels Teus.
El fet és que moltes vegades pel sol fet de sentir enraonar en la nostra llengua a un nombre més o menys gran de gent ja la donem per salvada, i aquesta no és una manera correcte de valorar la “salut” de la llengua. El que pot passar és que aquest grup de gent s’expressin en Català, però que ho facin en un Català tant desvirtuat, tant “impur” o “castellanitzat” que de seguir per aquest camí no se’l podrà anomenar Català sinó “pseudocastellà”.
Un dels casos on la influència del castellà s’estén com una taca d’oli és en l’ús i la convenció dels pronoms febles. (He de dir abans de res que parlo de Barcelona que és on visc i on detecto aquestes “atrocitats” lingüístiques).
Doncs bé, a Barcelona a l’hora de pronominalitzar s’ha creat una barreja alarmant. Per exemple:
A l’hora de pronominalitzar el verb “donar” direm “dona'ls-hi” (a ells), en castellà: Daselo (a ellos) doncs d’això se’n deriva “dona-s’hu” (a ells).
Un altre errada “penal” és la pronominalitzaria del verb “portar”, que seria: “porteu-les-hi” (a ells) en castellà: llevarselas (a ellos) i d’això en fan: “porteu-lis” (a ells).
Els més observadors us haureu adonat que en la pronominaliotzació dolenta apareix sempre una “essa” (-s’hu) (-lis) que prové de la forma castellana que també conté “essa” (darselo) (llevarselas).
Conservar una llengua és molta responnsavilitat i caure en la temptació d'optar per l'opció fàcil massa temptadors, però són molts els segles que traginem a les espatlles!
En qüestió de dies la blocosfera s'ha vist envaïda per una sèrie de posts que es fan ressò de les bones noves que ens arriben de terres escoceses. Ja fa temps vaig publicar aquest post [aquí] just quan l'independentisme escocès creixia com l'escuma i es posicionava cada vegada més pròxim al les posicions conformistes.
Ja sabem que d'aquí a no gaire sortirà un il·luminat amb el seu BMW aparcat al pàrquing del dúplex on viu i ens dirà allò de ..."Els dos casos no es poden comparar....no tenen res a veure". Home, jo diria que té raó, els dos casos no es poden comparar per que a diferència del Regne Unit, a Espanya no li resta ja ni un mínim de sentit democràtic, res d'estrany quan parlem d'un Estat forjat a cops d'espasa.
Doncs bé, tant si us voleu fer il·lusions com si no aquí us penjo el vídeo de vilaweb TV que plasma la bona situació del sobiranisme escocès.
El fenomen de deterioració de la llengua és un fenomen que es produeix en totes i cadascuna de les llengües actuals, però en el cas del català, la regressió és més alarmant. És més alarmant, per que aquesta complicació se suma a la resta de dificultats socials i polítiques que fan del català una llengua més vulnerable i fràgil.
Que cada vegada s’usa un ventall lèxic més reduït és evident per tothom. Que de seguir així, malauradament en un futur no molt llunyà farem ús només de quatre verbs escassos, tres dels quals provinents del castellà tothom ho té assumit. I precisament per que la tendència ens condueix per aquest camí, no ens adonem que és una situació del tot incongruent. M’explico:
Actualment, els catalanoparlants a l’hora d’expressar una acció com el fet de “calçar-se” en diuen “posar-se les sabates” o enlloc d’usar el verb “desar” diuen “guarda-ho al seu lloc”, etc. El fet de substituir un verb per una oració el nucli de la qual és un altre verb amb menys significat, empobreix la llengua. Per que aleshores fem servir uns pocs verbs que convinem de diverses maneres i en deixem “morir” d’altres de més precisos.
Doncs aquest fenomen que tothom atribueix a la societat actual despreocupada i fins a cert punt cínicament ignorant, a mi em desconcerta.
No entenc com pot ser que en una època en que la brevetat a l’hora d’escriure resulta una prioritat màxima i fins hi tot esdevé un sinònim de joventut i modernitat no és modifiquinaquests mals costums cap a l’utilització d’un sol verb, o una sola paraula específica i més simple a l’hora d’escriure. Per exemple:
En el cas anterior “posa’t les sabates” en “llenguatge SMS” seria una cosa així “pst ls sbtes” i correctament “calça’t” i en el segon exemple, “guardau al seu lloc” seria “grdau l seu llc” i correctament “desa-ho”.
Certament, ja tenen raó els nostres avis quan ens diuen “Nen! Jo sense haver anat l’escola en sé més que els que surten de la universitat...” Si no, només cal llegir algun text de principis de segle i us quedareu astorats de la quantitat de sinònims, lèxic en general i sobretot refranys i dites populars que usaven en l’època “ I sense sisena hora ni romanços...”
