Pares, mitjans de comunicació i centres

Pares:

• Preparació diversa. Amb cultura i educació capaços de transmetre uns valors o sense gaire educació, incapaços i totalment desorientats amb el seu paper vers els seus fills.


• No solen controlar gaire, en general. Ni quins programes de TV veuen els seus fills, ni amb quins amics surten, ni si fumen porros o prenen altres substàncies.
• La comunicació amb els fills és quasi inexistent o molt superficial.


• Problemes de relació personal dels pares (separacions o divorcis), la qual cosa implica falta d’atenció als adolescents.
• Arriben cansats de treballar per preocupar-se massa dels fills.

Mitjans de comunicació

• Transmeten la poca-soltada, la facilitat de guanyar diners amb el mínim esforç, la grolleria, la mala educació, la transgressió de les normes, etc.
• Poca valoració de l’ensenyament. Front al conflicte alumne-professor, els pares resolen, en moltes ocasions, anar en contra del professor.

Escola o institut.

• Han de realitzar activitats complementàries al programa escolar (educació viària, sexualitat, prevenció a les drogues, etc.)
• Han de realitzar activitats socioculturals com estades a la neu, colònies d’anglès, intercanvis a d’altres països, sortides al teatre o al cinema en anglès o francès, museu de la ciència o d’altres museus, etc.
• La duaració real de les classes és aproximadament de 40 minuts, El professor, si aquest no arriba tard, dedica els primers 20 minuts a pregar que s’asseguin correctament, que treguin el material, que callin, q passar llista amb la PDA, a fer de mediador en algun conflicte, etc.
• Falta dotació pressupostària per a ordinadors, pissares tàctils i canons a les aules, així com materials de laboratori o per a les aules de tecnologia, etc.
• Els horaris partits són angoixants per a tothom, però per als alumnes encara més. A les tardes el cansament i la falta d’atenció fan que la conflictivitat augmenti. Som una de les poques comunitats autònomes que no tenim l’horari continuat.
• Massificació a les aules amb grups de 31 alumnes, en alguns casos, aquestes no tenen suficient espai per a la mobilitat adequada de professors o alumnes. No existeix una autonomia de centre real. L’equip directiu no pot prendre determinades decisions. Les sansions disciplinàries no són immediates, sinó que s’apliquen després d’obrir a un expedient a un alumne, nomenar un instructor i un cop recollida tota la informació (la sanció sol ser l’expulsió del centre una setmana).

L’educació al servei de la butxaca

He decidit fer aquest post per exposar la meva opinió respecte a la vaga del professorat convocada pel dia d’avui. Contràriament al que molts podríeu pensar he de dir que estic més en contra que a favor d’aquesta vaga. El fet és que aquesta mobilització reivindica tot un seguit de qüestions variades i complexes i és fàcil estar d’acord amb algunes reivindicacions i en desacord amb d’altres. Per començar m’oposo totalment a la ingerència de capital privat en el sistema educatiu públic i crec que en aquest punt no cal que ens hi entretinguem més per que com tothom sap malauradament ningú dona diners de manera altruista i aquesta intervenció acabaria per passar factura a una educació ja trista i depauperada. A més, com ja vaig apuntar [aquí] si alguna conselleria es pot permetre el luxe del dèficit aquesta és sens dubte l’educació.

Ara bé, com ja he dit en altres ocasions crec que el futur del sistema educatiu passa per una descentralització del model a seguir és a dir, per dotar a cada municipi, ciutat, barri, centre i professor d’una major autonomia. Perquè no és logic que un institut del Pallars o de la Cerdanya facin servir els mateixos llibres, temari i mètode que un institut del barri del Raval de Barcelona doncs a ningú se li escapa que són territoris molt diferents tant pel que respecta a la història, la mentalitat, la realitat social, els problemes quotidians, etc.

I si alguna cosa té de positiu aquest projecte de llei és que dota de major autonomia als centres i és precisament en aquest punt on xoca amb els interessos del professorat. Un dels punts d’aquest projecte passa per una major aportació de poder decisiu als equips directius dels centres fins al punt que són aquests els que trien el professorat docent en funció de la línia educativa determinada per cada centre. I davant de la possibilitat de veure perillar la cadira gran part del professorat ha sortit de les aules abans hi tot de l’aprovació d’aquesta llei de manera prematura i aprofitant el període de pre-campanya electoral. És doncs potser aquesta vaga l’enèsima demostració de com s’usa en el nostre país l’educació com una eina per defensar els interessos personals?

El desert educatiu

Recentment s’ha reprès el debat sobre l’educació, debat que alguns creien tancat d’ençà de l’aprovació del Pacte Nacional per l’Educació. No és d’estranyar però, que la suposada estabilitat d’aquest “pacte nacional” hagi fet aigües als pocs mesos de ser aprovat, ja que aquesta com totes les altres potineries del món està condemnada al fracàs des del primer moment. I per que estan condemnats al fracàs aquesta llei, totes les passades i de seguir així totes les futures? Per que tots aquests intents desesperats de dignificar el penós sistema educatiu parteixen d’una concepció política i social errònia i es basen en un model desfasat de l’ensenyament.

Per una banda tenim que els polítics usen l’educació amb finalitats partidistes quan l’educació hauria de ser un element sagrat i intocable tant o més que la Constitució. L’educació és una joguina fràgil i si avui la trenquem (més encara) demà en patirem les conseqüències. Per a un Estat invertir en educació és la millor inversió; molt millor que invertir en exèrcits inútils i colpistes o en sufragar una Església no menys inútil ni colpista que l’exèrcit. Per a un Estat invertir en educació és com per a una persona invertir en un pla de pensions per que sap que els sacrificis que es fan avui li seran recompensat en el futur. I això es veu que aquests dirigents que tenim no ho acaben d’entendre ja que prefereix vendre el futur de tots per el present d’uns pocs.

I per altra banda crec que aquests que s’omplen la boca parlant d’un ensenyament de qualitat ens aboquen irremediablement cap a un “ensenyament-porqueria”. Mentre els polítics ens parlen de la educació com qui parla d’una mariscada o d’una bona paella valenciana els alumnes quan arribem a les aules ens trobem un crostó de pa sucat amb aigua, un menjà que ni omple ni alimenta.

Mentre els nostres diputats disposen de tot tipus de facilitats materials per idear i dur a terme els seus discursos grandiloqüents, les seves promeses cíniques i les seves declaracions hipòcrites els alumnes dels centres públics hem de compartir entre dos o tres un ordinador tant arcaic com el propi sistema educatiu. Mentre aquests mateixos diputats s’escarxofen a les poltrones dels seus despatxos nosaltres, els alumnes, treballem en aules petites, velles i brutes. Mentre ells disposen de secretaris, guardaespatlles i xofers nosaltres no tenim ni professor. I així podríem seguir fins que el “tete” (Maragall II) torni a aportar el seu granet de sorra en aquest gran desert erm que és la nostra educació.

Si voleu saber els motius d'aquesta mobilització aquí els teniu:

Junts per la unitat d'un moviment estudiantil europeu
davant la privatització de la universitat pública

Els drets del estudiants d'arreu d'Europa es veuen cada any més vulnerats per la posada en marxa de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES), també conegut com Procés de Bolonya o convergència europea. Una reforma pensada des dels empresaris per construir un model d'universitat capaç de competir dins del capitalisme a nivell mundial. Un procés que busca acabar poc a poc amb l'educació pública i convertir aquest dret que és l'ensenyament en una mercaderia més del seu sistema de números i xifres.

L'augment dels preus de les titulacions, obligar les universitats a trobar finançament privat, la destrucció dels drets col·lectius dels estudiants com a futurs treballadors, una major selecció social en l'accés a les especialitzacions i l'exclusió de les llengües minoritzades com pot ser el cas del català, són tan sols algunes de les perles que ens ofereix aquest futur que ja està començant ha ser realitat en molts països europeus.

És per tot això que la resposta que hem de donar els estudiants ha de ser conjunta i contundent, i per això al voltant del 17 de novembre (dia mundial de l'estudiant) s'ha fet una crida a la mobilització de tot el moviment estudiantil europeu. Ací als Països Catalans, des del SEPC convoquem la jornada de lluita per al dijous 15 de novembre. Aquest dia es declara VAGA GENERAL a tots els centres de Secundària del País Valencià i de Barcelona, així com a tots els que decidisquen assumir-la per tal de poder anar a la mobilització més pròxima.També convoquem VAGA parcial (de 11:00 a 15:00) a la Universitat de València. Tot plegat busca donar facilitats a l'alumnat perquè puga acudir a les manifestacions previament havent-se informat dels motius de la mateixa i exercint el seu dret consegüentment. A banda, a la Universitat de Perpinya són anul·lades totes les classes fins al dimecres 14 per l'administració de la universitat a instància del comité de vaga contra la Llei d'Autonomia.

Així doncs, sobre la nostra situació particular apuntem:

- La reforma de la LOU ha estat una mentida i exigim la seua derogació. Apostem per l'establiment d'un debat des de la base per tal de buscar i consensuar la universitat que volem, sense imposicions exigides des d'Europa (EEES).

- El finançament de les universitats ha d'estar garantit per part de l'Estat, evitant l'entrada indiscriminada de les empreses dins la universitat a través de la sessió de capital privat, així com l'establiment d'universitats de 1a i de 2a.

- El Reial Decret per a la construcció de les noves titulacions és inacceptable: que al títol aparega el nom de la universitat, que les pràctiques no siguen remunerades, que l'agència de qualitat estatal controle l'autonomia universitària...

- El model d'estudis dividit entre Graus i Postgraus és una necessitat per a molts i un negoci per a uns pocs. Demanem la congelació immediata de les taxes i un accés universal i gratuït a l'educació superior.

Així que ja ho sabeu:

“No contemples aquestes hores que ara venen, surt al carrer i participa. No podràn res contra un poble UNIT, ALEGRE i COMBATENT!”

[Obrint-Pas]

D’aixó ja en fa uns quants dies (mesos) però és bo recordar-ho:

Entusiasme sospitós

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.

Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.

Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.

Carles Capdevila / carles.capdevila@gmail.com

Notícia publicada a la contraportada del diari AVUI, dimecres 30 de maig de 2007.

El lleure català i de qualitat

Moltes vegades he usat aquest bloc per fer una crítica, des del meu punt de vista constructiva i divulgativa, del sistema educatiu català. Permeteu-me però avui, i sense que serveixi de precedent, elogiar aquells aspectes del nostre sistema educatiu que s’ho mereixen. Aquests “aspectes positius” es poden encabir en dues paraules: El lleure. Sé que molta gent no considera el temps de lleure com un constituent dins de l’àmbit educatiu, i és cert que no tot el lleure és educatiu ni constructiu. Quan parlo de lleure educatiu em refereixo principalment a la tasca que es realitza en esplais, caus, casals, escoltes, grups excursionistes, campaments, colònies, etc. En definitiva a aquelles activitats de lleure tant arrelades a casa nostra.

Com alguns de vosaltres ja sabreu per que ho he dit en alguna ocasió en aquest bloc, jo formo part d’un esplai i aquest malauradament és el meu darrer any, són molts anys compartint les tardes dels dissabtes i els caps de setmana amb els amics i companys i com sempre els finals són tristos. És que és cert allò que diuen que fins que no perds una cosa no ets conscient de quan l’aprecies per què fins fa poc no m’havia passat pel cap tot allò que l’esplai m’ha aportat. Sento no poder fer una llista de tot allò que he aprés durant aquests anys per tal que el lector valori si aquests anys han estat o no profitosos us he de dir però que en cas de poder fer-la aquesta seria tant llarga que acabaria avorrint al lector.

L’esplai és un lloc d’evasió, relació i sobretot diversió, amb l’esplai he conegut la geografia del nostre país: el Taga, el Pedraforca, el Matagalls, el Puigmal, el Comapedrosa, el Dórria,, Montserrat, etc.

Amb aquest apunt volia fer un reconeixement a totes aquelles persones que des de esplais, caus, casals, etc treballen per un espai de lleure educatiu profitós i amb sentit.

PD: Demà dia 7 me’n vaig de campaments amb l’esplai per tant durant deu dies no podré actualitzar el bloc, espero que en el pròxim apunt pugui penjar una foto de tot el grup al cim de l’Aneto.

Fora l'exèrcit del saló!!

Reconec que aquest post ve amb bastant retard però ja se sap que és final de trimestre i s’ha de fer un últim esforç.

Dit això, comencem:

El divendres vaig anar al saló de l’ensenyament a la Fira de Barcelona. Aquest saló és una meravella i de gran utilitat per a tots aquells estudiants que encara no tenen decidit el seu futur i per a tots aquells que com jo, si el tenen mitjanament decidit i per tant ja saben més o menys per on buscar. En aquest saló, s’hi troben infinitats de possibilitats acadèmiques i laborals i està adreçat a tots els estudiant tant s’hi aquests opten per la formació professional com per el batxillerat i posteriorment la universitat.

El recinte del saló està dividit en dues parts. En la primera s’hi poden trobar un grapat de centres dedicats exclusivament a la formació professional de tots els graus així com un gran ventall de sortides laborals per a cada branca professional: escoles de fusteria, de dibuix, de mecànica, d’estàtica, etc. En l’altra part del saló trobem estants de centres on s’imparteix batxillerat, universitats, facultats, etc. Un saló imprescindible per a tots aquells que no vegin clar el seu futur acadèmic o professional.

Doncs com cada any, la queixa és la mateixa, no entenc com en un espai pensat i reservat per a totes les branques i modalitats de l’educació, s’hi pugui fer apologia de l’assassinat i de la violència. Si! Com ho llegiu apologia dels valors bel·licistes i antidemocràtics. Entremig dels estants d’universitats i instituts s’alça pedant i xulesc –un xic arraconat- l’estant de “las fuerzas armadas”. L’estant és un dels més grans –pel que respecta a l’extensió per que per tot el demés...- i com no podria ser d’altra manera el català brilla per la seva absència tant pel que respecta al llenguatge oral com en els butlletins i tríptics. Ës curiós que mentre fulleges els butlletins et costa de creure que es tracti de funcionaris entrenat per a matar. En totes les fotografies s’hi poden veure homes i dones joves vivint apassionants aventures arreu del món però enlloc s’explica que si alguna finalitat té l’exèrcit aquesta és la de negar la vida a les persones per que, algú es creu que alguna vegada les armes hagin servit per sembrar la pau.

En definitiva, no crec que una activitat, bel·licista i antidemocràtica com l’exèrcit es mereixi compartir espai amb les institucions difusores del coneixement.

 Algú farà alguna cosa??

Ja fa molt de temps (des de finals de l’any passat) que no dedico un post al tema de l’educació i aprofitant l’aniversari de la firma del pacte per l’educació i que estem en dates d’entrega de notes, dedicaré aquest post a la difícil i lamentable situació de l’educació a Catalunya.

El fet és que el tema educatiu havia quedat arraconat (com tots els temes importants) des de la famosa hora suplementària de castellà (no tornaré a parlar sobre el que penso al respecte d’aquesta mesura per que ja ho vaig fer àmpliament en un post anterior). Del que vull parlar en aquest post és de la alarmant situació en que es troba la secundària.

Sens dubte, la secundària (juntament amb la formació professional) és la gran ignorada de les filles del gran sistema educatiu. Quan es parla de preescolar a tothom se li estova el cor, a la primària tothom coincideix en que és una etapa fonamental en l’educació dels alumnes i marcarà se’ns dubte un punt d’inflació en la resta de la vida acadèmica de l’alumnat (d’aquí que les lleis com la de l’hora suplementària en castellà s’implantin a primària). El batxillerat és el pas previ a la universitat, aquí es fa tota la feina que no s’ha fet en els quatre anys anteriors per tal que el alumnes “pre-enginyers”, “Pre-arquitectes”, “Pre-advocats” arribin immaculats a la universitat. I finalment, tenim a la “Gran Universitat”, en aquest país, si no tens una carrera ets un analfabet, si no tens el títol d’enginyer aeronàutic o de nanobiòleg ja pots anar a comprar una escombra o un sac de ciment per que ja és sabut que la formació professional és l’opció dels “curtets” i dels “vagos”. I aquesta visió no us penseu que ha sorgit del “no-res” aquesta visió que tenim de la formació professional és el més gran dels èxits dels governs que han “vetllat” per l’educació de les noves generacions. I per què? Molt senzill, es una pura qüestió de comoditat econòmica. Si analitzem el cost d’una classe de batxillerat (de deu a vint alumnes) el cost és el següent: una vintena de taules i cadires, una pissarra, llum i el sou del professor. En canvi, el cost d’una aula de formació professional (ja sigui de grau mitjà, específica, de grau superior, etc.) és molt més elevat per què es necessiten més recursos per tal de desenvolupar un aprenentatge pràctic.

Però aquest no era el tema del post, el post tracta sobre la secundària però és pràcticament impossible fer un anàlisis realista del sistema educatiu sense adonar-se’n que les mancances són generals i igual de preocupants.

El que hauria de ser un sistema d’educació secundària obligatòria (ESO) dista molt de la realitat. Crec que la ESO s’hauria de considerar una etapa en la que l’alumne assoleix un nivell acceptable de cultura en totes les assignatures però que a la vegada hauria d’englobar un cert nivell d’especialització en algunes matèries concretes. Això vindrien a ser els anomenats “crèdits variables” que són unes assignatures trimestrals de dues a tres hores setmanals escollides per l’alumne. Aquest plantejament que jo trobo encertat, passa a ser una autèntica pèrdua de temps (de dues a tres hores setmanals) quan entre les assignatures escollir a escollir pels alumnes n’hi ha “Futbol”, “Bàdminton”o “esports amb raquetes”. Això converteix el que en un principi era una bona idea per fomentar la especialització o per encaminar els alumnes cap a un batxillerat o una formació, etc, en tres hores setmanals concebudes per tothom (inclosos professors) d’esbarjo. He intentat trobar el perquè a aquest fet però sorprenentment (digueu-me mal pensat) he arribat a la conclusió que és molt més econòmic tenir un RAMAT d’alumnes jugant al pati amb una pilota que fent un crèdit de disseny per ordinador, fusteria, mecànica o música.

No és molt trist que se subordini l’educació, el futur de tots, als diners, el present d’uns pocs?

Augmentar les hores de castellà? Primer que es respecti el català!

Avui estic especialment disgustat. La raó del meu disgust es la indignació que sento respecte a la remodelació en el terreny lingüístic aplicat a l’ensenyament que des de Madrid s’intenta impossar a Catalunya, sumada a la (ja habitual en mi) denúncia del nefast sistema educatiu i a la -també denúncia- del conformisme en que viuen instalades les noves generacions d’estudiants catalans.

Tot això es molta “teca” i intentaré exposar-la de la millor forma per que pugui ser digerida per tothom i que l’important missatge que vull transmetre arribi clar i concís a tots els lectors d’aquest bloc.

Primer començaré per la notícia més recent: l’intent d’augmentar les hores de castellà a l’educació primària catalana.

La notícia és -al meu entendre- vergonyosa i alarmant a més de cínica. Primer, per que a l’hora d’argumentar i defensar aquest augment d’hores lectives en castellà, s’abusa de la comparació. S’abusa de la comparació quan es compara la situació del castellà amb la del català, en la nostra societat el català es troba malauradament en una situació clarament subordinada al castellà. Per tant, no es poden comparar a l’hora de difondre’n l’ús.

I sobretot, s’abusa de la comparació quan es comparen les hores lectives totals que s’imparteixen en llengua castellana a la resta de l’estat amb les que s’imparteixen al Principat. Es normal que a Catalunya s’imparteixin menys hores lectives en castellà que a la resta de l’estat! O es que a la resta de l’estat s’estudia alguna altra llengua a part de l’estrangera? I per últim, com s’atreveixen a dir que s’han de impartir més classes en castellà per afavorir el bilingüisme! Quan el que vertaderament propicia aquesta mesura és justament el contrari, afavorir el monolingüisme, el monolingüisme castellà!

Algú s’empassa que el castellà s’hagi de protegir? Que estigui en perill de extinció? Una llengua que la parlen centenars de milions de persones! Enfront d’una que conta amb un total de deu milions –escassos- de parlants.

M’agradaria remarcar també, que aquesta normativa s’aplicaria a la educació primària (de 6 a 12 anys) que es l’etapa de formació bàsica i fonamental, molt més important que l’educació secundària i fins hi tot que la universitat.

Actualment, la majoria dels castellanoparlants de secundària deuen la seva “fluïdesa” oral i escrita a aquesta etapa de la seva vida en canvi, els alumnes catalanoparlants no requereixen de més hores de castellà per situar-se al mateix nivell de coneixements lingüístics que els castellanoparlants. Aquest fet es degut a que el castellà es una llengua amb molta més presència fora de les aules i es per això que no requereix de tant recelosament d’aules endins.

Un altre cas a tenir en compte es el dels immigrants la immensa majoria dels quals arriben al nostre país amb un desconeixement total de la llengua catalana i un nivell alt en llengua castellana. Per aquests nouvinguts la normativa en qüestió significaria una condemna a la formació professional obligatòria.

A més, aquesta presa de pèl l’hem de sumar a la gran presa de pèl que és l’educació a la nostra nació. Posaré un exemple pràctic! Al meu institut (parlo d’institut que es el que tinc més a prop i la situació no dista gaire –desgraciadament- de la que trobem a l’educació primària) doncs bé, al meu institut s’imparteixen un total de 9 assignatures i la situació lingüística és la següent:

+ Les assignatures que s’imparteixen en la llengua adequada segons la normativa

+ Les assignatures que no s’imparteixen en la llengua adequada per culpa del desconeixement d’aquesta per part del professor.

Per tant, veiem que: de 9 assignatures 5 s’imparteixen en català, 1 en anglès i 4 en castellà i d’aquestes quatre 3 s’parteixen en castellà pel fet que el professor desconeix la llengua catalana.

Heus ací un clar exemple del pèssim estat en que es troba l’educació a casa nostra. Una educació que resulta lamentable començant pels professors, moltes vegades (no totes) no reben una formació adequada, per que una formació adequada requereix una inversió econòmica adequada i una selecció adequada (fa 30 anys que cap estudiant de magisteri no suspès les pràctiques finals de carrera) Resultats exel·lents? No, resultats fruit de la mala selecció que alhora es fruit de la mala o nula inversió que es fruit del desinterès per l’educació que es fruit de l’interès d’uns quants de crear una gran “ramat” de persones incultes i alhora ingènues i alhora manipulables.

El sistema educatiu actual es fruit de la voluntat d’uns quants de crear un futur inculte, ingenu, gens crític i sobretot manipulable. Una màquina perfecta de buidar biblioteques, museus i llibreries i omplir presons, i les butxaques d’uns pocs.

Continuarem seguint-los la corrent?

Fins quant tindrem l’oportunitat d’impedir un futur tant trist?

PS: El post m’ha quedat una mica llarg i no se si he expressat tot el que volia dir amb claredat. Són moltes les coses que vull dir i massa poques les paraules d’indignació que conec.

Dos segles i tot resta igual

Aquest post és la continuació [d’aquest] en el que exposava el programa electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya respecte a l’educació.

En aquest post-continuació no em referiré a l’actualitat del sistema educatiu sinó que, he decidit fer una retrospectiva en el temps. Fent aquest exercici de memòria vull posar de manifest que el debat sobre l’educació s’arrossega des de temps immemorials i això, té dues lectures: La importància de l’educació en el sí de la societat moderna i el poc que malgrat tot, hem avançat.

A continuació transcric un assaig de l’asturià Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811) escrit l’any 1802 en el que ressalta la importància de l’educació i de la cultura en una societat moderna.

Memoria sobre educación pública.

Si toda la riqueza de la sabiduría está encerrada en las letras; si a tantos y a tan preciosos bienes da derecho el conocimiento de ellas, ¿Cuál será el pueblo que no mire como una desgracia el que este derecho no se extienda a todos los individuos? ¿Y de cuánta instrucción no se priva el estado que le niega a la mayor porción de ellos? Y en fin, ¿cómo es que cuidándose tanto de multiplicar los individuos que concurren al aumento del trabajo, por que el trabajo es la fuente de la riqueza, no se ha cuidado igualmente de multiplicar los que concurren al aumento de la instrucción, sin la cual ni el trabajo se perfecciona, ni la riqueza se adquiere, ni se puede alcanzar ninguno de los bienes que constituyen la pública felicidad?

Si voleu llegir l’assaig sencer cliqueu [vull llegir la resta de l’article].

Realment aquest es un text que tot i els seus 204 anys, malauradament, és d'evident actualitat.

Temes com: la renovació del professorat, la manca d’inversió en l’escola pública, el desinterès social per la cultura, etc. Fan que, en l’actualitat, trobem els mateixos problemes socials en els tema de l’ensenyament que fa més de dues dècades.

Això realment ens hauria de fer reflexionar.