Preparació diversa. Amb cultura i educació capaços
de transmetre uns valors o sense gaire educació, incapaços i totalment
desorientats amb el seu paper vers els seus fills.
No solen controlar gaire, en general. Ni quins
programes de TV veuen els seus fills, ni amb quins amics surten, ni si
fumen porros o prenen altres substàncies.
La comunicació amb els fills és quasi inexistent o
molt superficial.
Problemes de relació personal dels pares
(separacions o divorcis), la qual cosa implica falta d’atenció als
adolescents.
Arriben cansats de treballar per preocupar-se massa
dels fills.
Mitjans de
comunicació
Transmeten la poca-soltada, la facilitat de guanyar
diners amb el mínim esforç, la grolleria, la mala educació, la transgressió
de les normes, etc.
Poca valoració de l’ensenyament. Front al conflicte
alumne-professor, els pares resolen, en moltes ocasions, anar en contra
del professor.
Escola o institut.
Han de realitzar activitats complementàries al
programa escolar (educació viària, sexualitat, prevenció a les drogues,
etc.)
Han de realitzar activitats socioculturals com
estades a la neu, colònies d’anglès, intercanvis a d’altres països,
sortides al teatre o al cinema en anglès o francès, museu de la ciència o
d’altres museus, etc.
La duaració real de les classes és aproximadament
de 40 minuts, El professor, si aquest no arriba tard, dedica els primers
20 minuts a pregar que s’asseguin correctament, que treguin el material,
que callin, q passar llista amb la
PDA, a fer de mediador en algun conflicte, etc.
Falta dotació pressupostària per a ordinadors,
pissares tàctils i canons a les aules, així com materials de laboratori o
per a les aules de tecnologia, etc.
Els horaris partits són angoixants per a tothom,
però per als alumnes encara més. A les tardes el cansament i la falta d’atenció
fan que la conflictivitat augmenti. Som una de les poques comunitats autònomes
que no tenim l’horari continuat.
Massificació a les aules amb grups de 31 alumnes,
en alguns casos, aquestes no tenen suficient espai per a la mobilitat
adequada de professors o alumnes. No existeix una autonomia de centre
real. L’equip directiu no pot prendre determinades decisions. Les sansions
disciplinàries no són immediates, sinó que s’apliquen després d’obrir a un
expedient a un alumne, nomenar un instructor i un cop recollida tota la
informació (la sanció sol ser l’expulsió del centre una setmana).
Aquesta fotografia es va prendre tal dia com avui fa 77 anys
enrere. Efectivament el 14 d'Abril de 1931 després de comprovar que les forces
republicanes havien obtingut una còmoda victòria en les principals ciutats de
l'Estat la monarquia borbònica decidí anar a fer nosa a un altre lloc.
L'alegria es desfermà en el sí de les classes populars i les celebracions es
generalitzaren i fórem multitudinàries. En aquells moments fins el més
convençut dels monàrquics callava o fins i tot cridava visques a la nounada
república.
Es cert que la
república no és la meva principal aspiració política ni potser representa un
pas endavant per a la sobirania, però si que és cert que ja va sent hora que
arreu del món vagin caient aquelles formes de govern anacròniques i antidemocràtiques
que per anar bé no haurien d’haver tret el cap pel segle XXI
He decidit fer aquest post per exposar la meva
opinió respecte a la vaga del professorat convocada pel dia d’avui. Contràriament
al que molts podríeu pensar he de dir que estic més en contra que a favor d’aquesta
vaga. El fet és que aquesta mobilització reivindica tot un seguit de qüestions
variades i complexes i és fàcil estar d’acord amb algunes reivindicacions i en
desacord amb d’altres. Per començar m’oposo totalment a la ingerència de
capital privat en el sistema educatiu públic i crec que en aquest punt no cal
que ens hi entretinguem més per que com tothom sap malauradament ningú dona
diners de manera altruista i aquesta intervenció acabaria per passar factura a
una educació ja trista i depauperada. A més, com ja vaig apuntar [aquí] si
alguna conselleria es pot permetre el luxe del dèficit aquesta és sens dubte l’educació.
Ara bé, com ja he dit en altres ocasions crec que el futur del sistema
educatiu passa per una descentralització del model a seguir és a dir, per dotar
a cada municipi, ciutat, barri, centre i professor d’una major autonomia. Perquè
no és logic que un institut del Pallars o de la Cerdanya facin servir els
mateixos llibres, temari i mètode que un institut del barri del Raval de
Barcelona doncs a ningú se li escapa que són territoris molt diferents tant pel
que respecta a la història, la mentalitat, la realitat social, els problemes quotidians,
etc.
I si alguna cosa té de positiu aquest projecte de llei és que dota de
major autonomia als centres i és precisament en aquest punt on xoca amb els
interessos del professorat. Un dels punts d’aquest projecte passa per una major
aportació de poder decisiu als equips directius dels centres fins al punt que són
aquests els que trien el professorat docent en funció de la línia educativa
determinada per cada centre. I davant de la possibilitat de veure perillar la
cadira gran part del professorat ha sortit de les aules abans hi tot de l’aprovació
d’aquesta llei de manera prematura i aprofitant el període de pre-campanya
electoral. És doncs potser aquesta vaga l’enèsima demostració de com s’usa en
el nostre país l’educació com una eina per defensar els interessos personals?
Recentment s’ha reprès el debat sobre l’educació,
debat que alguns creien tancat d’ençà de l’aprovació del Pacte Nacional per l’Educació.
No és d’estranyar però, que la suposada estabilitat d’aquest “pacte nacional”
hagi fet aigües als pocs mesos de ser aprovat, ja que aquesta com totes les
altres potineries del món està condemnada al fracàs des del primer moment. I
per que estan condemnats al fracàs aquesta llei, totes les passades i de seguir
així totes les futures? Per que tots aquests intents desesperats de dignificar
el penós sistema educatiu parteixen d’una concepció política i social errònia i
es basen en un model desfasat de l’ensenyament.
Per una banda tenim que els polítics usen l’educació amb finalitats
partidistes quan l’educació hauria de ser un element sagrat i intocable tant o
més que la Constitució. L’educació
és una joguina fràgil i si avui la trenquem (més encara) demà en patirem les
conseqüències. Per a un Estat invertir
en educació és la millor inversió; molt millor que invertir en exèrcits inútils
i colpistes o en sufragar una Església no menys inútil ni colpista que l’exèrcit.
Per a un Estat invertir en educació és com per a una persona invertir en un pla
de pensions per que sap que els sacrificis que es fan avui li seran recompensat
en el futur. I això es veu que aquests dirigents que tenim no ho acaben d’entendre ja que prefereix vendre el futur de
tots per el present d’uns pocs.
I per altra
banda crec que aquests que s’omplen la boca parlant d’un ensenyament de
qualitat ens aboquen irremediablement cap a un “ensenyament-porqueria”. Mentre els polítics ens parlen de la
educació com qui parla d’una mariscada o d’una bona paella valenciana els
alumnes quan arribem a les aules ens trobem un crostó de pa sucat amb aigua, un
menjà que ni omple ni alimenta.
Mentre els
nostres diputats disposen de tot tipus de facilitats materials per idear i dur
a terme els seus discursos grandiloqüents, les seves promeses cíniques i les
seves declaracions hipòcrites els alumnes dels centres públics hem de compartir
entre dos o tres un ordinador tant arcaic com el propi sistema educatiu. Mentre
aquests mateixos diputats s’escarxofen a les poltrones dels seus despatxos
nosaltres, els alumnes, treballem en aules petites, velles i brutes. Mentre
ells disposen de secretaris, guardaespatlles i xofers nosaltres no tenim ni
professor. I així podríem seguir fins que el “tete” (Maragall II) torni a
aportar el seu granet de sorra en aquest gran desert erm que és la nostra
educació.
Durant un llarg, llarguíssim temps, no he escrit
cap actualització al bloc i no us penséssiu que és per falta de ganes. Penseu
que tot hi que no pugui escriure sempre esgarrapo un momentet per llegir algun
que altre bloc si bé és cert que no tant com a mi m’agradaria. Penseu, i els
que tingueu bloc ja sabreu de que parlo, que quan es te un bloc cada dia es
troben situacions o esdeveniments susceptibles de ser escrits o comentats. Doncs
bé, durant aquest temps han passat moltes coses que m’hagués agradat compartir
amb tots vosaltres però malauradament no he pogut fer-ho. Com que tampoc és qüestió
de començar a parlar de tot un seguit de fets que han passat fa mesos i que ja
no estan d’actualitat, farem els ulls grossos a aquests temes molts d’ells importantíssims.
Tot hi així, si que m’agradaria parlar-vos encara que sigui breument d’un tema
que m’ha semblat interessant si bé no ha estat dels més polèmics.
Es tracta de la suspensió del París – Dakar però no em refereixo a la
suspensió en si sinó al les conseqüències i reaccions que aquesta ha ocasionat
en la nostra societat. El fet és que un cop l’organització del ral·li va
comunicar que per motius de seguretat es suspenia la cursa d’enguany, vaig
començar a sentir tot tipus d’exclamacions al meu voltant. Algunes d’elles eren
crítiques amb el propi ral·li, d’altres amb el conflicte, però de totes elles
en vaig extreure una mateixa conclusió: La gent no ha comprés que a Àfrica
existeixen nombrosos conflictes armats, veritables guerres on persones maten a
altres persones i on hi moren innocents. Que vivim en una societat hipòcrita és una
realitat que no només gairebé tothom coneix sinó que avui en dia s’accepta amb
un cinisme i una indiferència sorprenents però resulta que ha arribat un punt
en que aquesta hipocresia s’ha convertit en un espiral de desinformació extremadament
perillós. Crec que moltes persones es varen sorprendre de que a Mauritània
volguessin matar persones d’origen europeu i és que tristament escara ara,
gairebé tothom creu aquell estereotip propi de l’era colonial segons el qual l’home
blanc i més concretament l’europeu, es pot passejar pel món amb total impunitat
per sobre de guerres i conflictes “tribals”, per què al cap i a la fi hi anem a
portar-hi ajuda humanitària diners i turisme. Algú ha pensat que si ha Mauritània
estan en la trista situació en que es troben no és en gran part per culpa de
les ambicions expansionistes del mercat capitalista de finals del segle XIX i principis
del XX? Quanta gent de la que deia “quina
vergonya es que ja no podem anar enlloc amb aquest fanatisme, etc” sap que
entre el 1880 i el 1924 varen morir assassinats cinc milions repeteixo 5.000.000
de congolesos? Si us ha sorprès aquesta xifra pregunteu-vos si vivim realment
en una societat de la informació o si bé només vivim en una societat de la
comunicació on es parla molt de res i poc de tot.
arnaucuni |
Nació. |
dimarts, 27 de novembre de 2007 | 22:53h
Mai com ara
Com ja haureu pogut comprovar el ritme d’actualitzacions del
meu bloc ha descendit de manera radical des de el setembre els causant
principal d’això és l’institut. Disposo de molt poc temps lliure i el poc que
tinc el dedico a llegir que no em cansa tant com escriure.
Dit això, he de
dir que si he escrit aquest post és primer de tot per animar al lector a
participar de manera activa en la manifestació prevista pel proper dissabte dia
1 de desembre. És en moments com aquest en els que un poble es guanya el
qualificatiu de nació. Mai com ara s’havia vist tant clar el despreci que l’estat
suposadament democràtic espanyol té envers catalunya i mai com ara hi ha hagut
tants motius evidents per proclamar als quatre vents les nostres
reivindicacions. Mai com ara els partits suposadament independentistes han fet
tant poc pel bé de Catalunya i els partits no independentistes tant per
rampinyar els vots dels independentistes ingenus. Mai com ara s’ha vist tant clar que la
sobirania no ens la portarà cap partit polític i mai com ara ha estat tant
necessari sortir al carrer i cridar ben fort amb una sola veu que som, que
volem i que exigim.
Si voleu saber els motius
d'aquesta mobilització aquí els teniu:
Junts per la unitat d'un moviment estudiantil europeu davant la privatització de la universitat pública
Els drets del estudiants d'arreu d'Europa es
veuen cada any més vulnerats per la posada en marxa de l'Espai Europeu
d'Ensenyament Superior (EEES), també conegut com Procés de Bolonya o convergència europea. Una reforma pensada des
dels empresaris per construir un model d'universitat capaç de competir dins del
capitalisme a nivell mundial. Un procés que busca acabar poc a poc amb
l'educació pública i convertir aquest dret que és l'ensenyament en una
mercaderia més del seu sistema de números i xifres.
L'augment dels preus de les titulacions,
obligar les universitats a trobar finançament privat, la destrucció dels drets
col·lectius dels estudiants com a futurs treballadors, una major selecció
social en l'accés a les especialitzacions i l'exclusió de les llengües
minoritzades com pot ser el cas del català, són tan sols algunes de les perles
que ens ofereix aquest futur que ja està començant ha ser realitat en molts
països europeus.
És per tot això que
la resposta que hem de donar els estudiants ha de ser conjunta i contundent, i
per això al voltant del 17 de novembre (dia mundial de l'estudiant) s'ha fet una
crida a la mobilització de tot el moviment estudiantil europeu. Ací als Països
Catalans, des del SEPC convoquem la jornada de lluita per al dijous 15 de
novembre. Aquest dia es declara VAGA
GENERAL a tots els centres de Secundària del País Valencià i de Barcelona,
així com a tots els que decidisquen assumir-la per tal de poder anar a la
mobilització més pròxima.També convoquem VAGA
parcial (de 11:00 a 15:00) a la
Universitat de València. Tot plegat busca donar facilitats a
l'alumnat perquè puga acudir a les manifestacions previament havent-se informat
dels motius de la mateixa i exercint el seu dret consegüentment. A banda, a la Universitat de
Perpinya són anul·lades totes les classes fins al dimecres 14 per
l'administració de la universitat a instància del comité de vaga contra la Llei d'Autonomia.
Així doncs, sobre la nostra situació particular
apuntem:
- La
reforma de la LOU
ha estat una mentida i exigim la seua derogació. Apostem per l'establiment d'un
debat des de la base per tal de buscar i consensuar la universitat que volem,
sense imposicions exigides des d'Europa (EEES).
- El
finançament de les universitats ha d'estar garantit per part de l'Estat,
evitant l'entrada indiscriminada de les empreses dins la universitat a través
de la sessió de capital privat, així com l'establiment d'universitats de 1a i
de 2a.
- El
Reial Decret per a la construcció de les noves titulacions és inacceptable: que
al títol aparega el nom de la universitat, que les pràctiques no siguen
remunerades, que l'agència de qualitat estatal controle l'autonomia
universitària...
- El
model d'estudis dividit entre Graus i Postgraus és una necessitat per a molts i
un negoci per a uns pocs. Demanem la congelació immediata de les taxes i un
accés universal i gratuït a l'educació superior.
Així que ja ho sabeu:
“No
contemples aquestes hores que ara venen, surt al carrer i participa. No podràn
res contra un poble UNIT, ALEGRE i COMBATENT!”
D’aixó ja en fa
uns quants dies (mesos) però és bo recordar-ho:
Entusiasme sospitós
Som en un país abstencionistai desencantat, on se
suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a
educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.
Són uns éssers
estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps
d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte
als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i
malgasten la Setmana
Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I
tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.
La broma fa dècades
que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat
fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han
acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells
insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya
i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als
pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a
sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també.
Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre
res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un
somriure.
L'administració els
dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques
(perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en
petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així
pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament
mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al
bosc, però ells allà, valents.
Les tècniques de
captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode
estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens
d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables
o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de
gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.
Si almenys tant
d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de
Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és
totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota
una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els
hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.
Atenció! A
partir d'ara tots els lectors que ho desitgin podran contestar a l'enquesta que
he incorporat al bloc. A més, com que d'imaginació en tinc molt poca i com ja
he dit altres vegades m'agrada que aquest sigui un bloc meu i de tothom, aquells
lectors que ho vulguin podran proposar les preguntes que vulguin. Per començar
he fet aquella pregunta que als espanyols fa tanta por.
Independentment del grau de simpatia que desperti en vosaltres en Carod crec que la majoria dels lectors subscriuria total o parcialment aquest discurs:
