pedra picada

arnau aymerich | rumiant, actuant, canviant el món

5 de maig de 2015
0 comentaris

5 motius pels quals ICV no em representa

Jo els vaig votar, dues o tres vegades. El to del seu discurs em va encisar, ho reconec; jo era jove i la meva formació política era encara molt petita. Em van convèncer amb poques paraules: esquerra, ecologisme i alternativa.

Recordo el primer cop que vaig deixar de votar-los: era el 2009, les eleccions europees; vaig votar Iniciativa Internacionalista. Aquell dia havia passat l’etapa més emocionant de la meva vida política: el moviment contra Bolonya. No era una decepció, era l’amarga sensació d’haver comès un error. No els havia d’haver votat mai, perquè no em representen. I amb cinc motius puc explicar per què. M’he hagut d’explicar tantes vegades que val la pena deixar-ho escrit.

 

1. Còmplices de la impunitat policial

Va ser precisament quan vaig començar a fer política, a la universitat, que vaig veure per primer cop companys i companyes apallissats pels mossos. Una pràctica que, després de set anys, no ha canviat. Aquells mossos estaven sota les ordres de Joan Saura, que llavors era el número u d’ICV-EUiA. El 18 de març de 2009 va haver-hi una completa carnisseria als carrers de Barcelona, de la mà dels mossos. L’únic que va fer Joan Saura va ser demanar perdó i destituir Rafael Olmos, cap de la policia recol·locat més tard a l’Oficina de Seguretat Viària.

Fa uns mesos hem sabut que la complicitat amb la impunitat policial va tocar ICV també en el cas 4F. Ricard Gomà, regidor d’ICV i soci de govern del PSC a l’ajuntament, va ser incapaç de demanar explicacions per aclarir la veritat sobre el cas, tot per no fer trontollar el seu pacte de govern.

 

2. El deute de la caixa

ICV deu més de 12 milions d’euros a la Caixa. Aquella Caixa que van encerclar durant la Via Catalana de l’11 de setembre de 2013, sí, la mateixa. A mi no em cal discutir sobre aquest tema. Senzillament, crec que és una broma de mal gust a la coherència i a la política d’esquerres.

 

3. La professionalització dels polítics

Si d’una cosa hauria de presumir l’esquerra alternativa és de no aprofitar-se del sistema per viure de les institucions. I a ICV, la professionalització és la norma. Els salaris de Joan Herrera i de Ricard Gomà (de més de 3.000 euros mensuals) en són exemple, com ho són Dolors Camats, que fa 11 anys que viu de les institucions, o Salvador Milà, que porta 36 anys a la butaca entre l’ajuntament de Mataró (1979-2003) i el Parlament (des del 2003), o Joan Boada, que va ser diputat de 1996 a 2010, o fins i tot la flamant Laia Ortiz, que viu del partit des del 2006 i sembla que ara vol seguir fent-ho dins de Guanyem Barcelona.

Segurament el cas més paradigmàtic és el de l’opulent alcalde d’El Prat de Llobregat, Lluís Tejedor, que cobra més que un ministre (70.300€ bruts anuals) i que és alcalde des del 1982. Trenta anys xupant del bote i aquest maig encara repeteix com a alcaldable.

Encara hi ha altres episodis que podrien esgarrifar-nos, com el de Francesc Baltasar, ex-conseller de Medi Ambient que després va passar a ser assessor de l’empresa Agbar, o Imma Mayol, que va acabar a la mateixa empresa que Baltasar després de quinze anys vivint de les institucions (1992-2007).

 

4. Estructura de dalt cap a baix

ICV és hereva del PSUC i del model de partit comunista vertical que es portava a mitjans del segle XX, però això no hauria de ser excusa. L’esquerra alternativa no hauria de reproduir la mateixa estructura jeràrquica de les institucions que vol canviar, i per tant no trobo sentit al fet que tingui presidents ni que l’assemblea nacional es reuneixi, per norma, un cop cada quatre anys.

 

5. La independència com a joc

Després del seu paper, més valdria que no s’hi haguessin posat. L’aportació d’ICV al procés va ser dividir el vot independentista en dues opcions. Tot i que Joan Herrera va votar l’opció suposadament federalista, Sí/No, la jugada no va aconseguir ni de bon tros desenfocar el clam independentista de la consulta. Afortunadament.

ICV viu en l’Espanya del PSUC, la del 36, la que Franco encara no havia aconseguit trencar. I per això proposa aquest encaix que no s’ha materialitzat ni amb 30 anys de pujolisme. Però ICV això no ho veu. I va veient-les passar, mentre perd vots que es cansen de la seva ambigüitat. La marxa de Raül Romeva és un símptoma del que passa a ICV: mentre creu que ha de prioritzar la seva cara social, dóna l’esquena a les persones que volen veure aquest país alliberat de l’estat espanyol. Per dignitat.

 

Amb aquest text tanco una etapa d’allunyament. He intentat identificar i explicar el que a mi no em representa, però que potser a algú altre sí. A mi m’han ensenyat a ser honest, i la honestedat té encara un paper testimonial a les institucions. L’esquerra del segle XXI, que ja l’hem inventada, té l’oportunitat de fer-ho digne. No ens apalanquem en les butaques, que tenim un món per guanyar. Seguim!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!