Que em perdonin en Messi, en Nadal i en Contador i que no m'ho tinguin en compte en Montilla, en Mas i en Puigcercós. I, sobretot, que m'ho passi per alt el Capitán Trueno, però, de fa temps, si haig de pensar en herois només em ve al cap la figura menuda, fràgil, d'un vellet tossut. És un músic del Vendrell que, malgrat haver viscut tants anys, va tenir la dissort de morir abans de Franco i no poder, ni voler, doncs, tornar a la seva preciosa casa a la platja de Sant Salvador. Ningú com ell em fa sentir tan content i orgullós de ser català. Hi ha en el mestre Pau Casals tots els ingredients de la figura heroica. La seva vida afina la sensibilitat i transmet inspiració: l'heroi, armat amb l'arqueta i el violoncel, projecta tot el potencial de les conviccions i la coherència. Talent i treball, vocació i voluntat, bondat i fermesa. El magnífic Estimat doctor/Admirat mestre: l'esperit d'una amistat en 79 cartes recull la correspondència de Casals i el doctor Trueta de 1939 a 1973, un autèntic manual de civilitat catalana i d'excel·lència professional. Hi ressonen qüestions que encara il·luminen el nostre present. Ara, hi ha un fragment que, llegit avui, projecta una llum inquietant. Casals es refereix a l'Orfeó Català que havia actuat al Palau de la Generalitat davant Franco el 1949 i va actuar a Madrid el 1950: “Per primera vegada en 15 anys, he rebut de l'Orfeó un mot de salutació o de cortesia. En Millet, el seu director, m'ha escrit, no per demostrar cap mena d'adhesió o simpatia per la meva actitud (es refereix a no actuar a cap país que reconegui Franco) sinó per a anunciar-me els pròxims concerts de l'Orfeó a París, preparació, probablement, per a demanar-me quelcom: conegut procediment del catalaníssim Orfeó [...] No puc oblidar la baixesa de la visita de l'Orfeó a Madrid que constitueix un insult a Catalunya [...] No us estranyarà, doncs, que us digui que de cap manera puc participar en res de l'Orfeó, deplorant-ho profundament”.
Cercador per data
Les bones universitats catalanes
No faig res de nou si em miro les estadístiques i les enquestes del tipus que siguin amb una certa precaució. Com que no hi ha res que no es pugui manipular, s’imposa prudència, però certes noticies no poden deixar d'alegrar el meu esperit.
QS World University Rankings ha publicat la llista de les 200 millors universitats del món. De l’estat espanyol només dues figuren dins de la llista : la UB (148) i la UAB (173).
Fa uns quinze dies escrivia sobre la necessitat que Catalunya promocioni un alt nivell d’investigació en tots els àmbits, com a única solució per fer part dels països competitius del present i del proper futur.
Les dues universitats catalanes són un bon exemple i un motiu de satisfacció pel reconeixement internacional de la seva tasca, que per cert inclou l’ús del català amb tota naturalitat, cosa que probablement no serà massa destacada ni a fora ni a dins.
Com que escric de Suïssa estant, un país petit com Catalunya, no puc deixar d’esmentar que 7 universitats suïsses figuren dins de les 200 millors, concretament el Politècnic de Zuric (18), el de Lausana (32) i les Universitats de Ginebra (71), Zuric (101), Basilea (137), Lausana (152) i Berna (162).
No tot són bancs, formatges, rellotges i xocolata.
- Comentaris: 3
el nom de l'illa
Com que aquest estiu només hem pogut fer una setmana de vacances a primers de juliol (i açò ja passa de castañoscuro, que hem vist com tothom marxava blanquet i tornava morenet i nosaltres ací, treballant), i com que només podrem fer un altra setmaneta de vacances a mitjan octubre i el mono de mar és notable, anirem a Lanzarote.
Fidel a la teoria que els viatges es comencen a gaudir molt abans, duc des d'ahir, que vam fer les reserves i tal, gaudint ja de l'illa, googlejant ahir per la vesprada vaig recordar que fa anys, en una època artúrica que vaig tindre de joveneta, em preguntava perquè l'illa tenia el nom del cavaller dels romanços, resulta que es diu així per un mariner genovès.
Fidel a la teoria que els viatges es comencen a gaudir molt abans, duc des d'ahir, que vam fer les reserves i tal, gaudint ja de l'illa, googlejant ahir per la vesprada vaig recordar que fa anys, en una època artúrica que vaig tindre de joveneta, em preguntava perquè l'illa tenia el nom del cavaller dels romanços, resulta que es diu així per un mariner genovès.
Lancillotto Malocello va partir de Gènova el 1312, cap al mar desconegut, potser buscant els rastres d'Ugolino i Vadino Vivaldi, dos germans genovesos que, al 1291, havien organitzat una expedició finançada pels Doria per mirar d'arribar ad partes Indiae per mare oceanum i no van tornar mai (diuen que potser Dante coneixia la història quan va fer que el seu Ulisses oltrepassara les columnes d'Eracles trobant la mort per seguir virtut i coneixement).
Lancillotto Malocello va arribar a l'illa el 1312 i al portolà mallorquí d'Angelino Dulcert del 1339 l'illa ja es diu Insula de Lanzarotus Marocelus. Mentre em preguntava perquè els pares del mariner haurien triat un nom tan bonic per al fill, i amb això Google no em pot ajudar, he llegit que un destructor italià, avarat a Gènova el 1929, va rebre el nom del mariner genovès. Va participar en la guerra civil espanyola i va ser afonat pels anglesos, ple de soldats alemanys, el 1943, davant de Tunis (llàstima que no l'afonaren set anys abans).
- Comentaris: 5
Made in China, les lliçons salarials
Els Estats Units ja no fabriquen coses. En la seva saviesa, els polítics, els experts acadèmics i els dirigents empresarials varen cedir la nostra base industrial al Tercer Món. El nostre dèficit comercial és immens, tenim bilions de dòlars de deute, les nostres infraestructures (carreteres, ponts, ports, aqüeductes) estan demanant a crits arranjaments i els nostres estats i municipis van de pet a la ruïna (...)
Per què cal fer Vaga General el 29-S
En quant treuen el cap les crisis sovintegen més les ocurrències que les idees. Recorrents ocurrències sobre les noves reformes laborals que l’únic que renoven, amb tossuderia, és la degradació del treball. Perquè, com l’energia en el primer principi de la termodinàmica, l’ocupació ni es crea ni es destrueix amb les normes laborals, tal vegada indueixen la seva transformació i si és per fer-ho més fràgil, facilitaran també la seva precària creació en èpoques de bonança i la seva massiva destrucció a les primeres de canvi (del cicle econòmic, s’entèn) (...)
Xapa
Ahir al matí en començar la classe, em vaig trobat una xapa a la butxaca. Havia pres una coca-cola abans d'anar-hi i, sense voler, me l'havia guardada als pantalons. Immediatament, el passat.
- Comentaris: 1
La Diada nacional a Campredó
Enguany tindrem la diada nacional de Catalunya més activa de tota la nostra història al poble de Campredó (Baix Ebre). Divendres 10 de setembre, els i les membres de l'Associació Cultural Soldevila participarem en la Marxa de torxes per la independència que organitza la Comissió 11 de setembre de les Terres de l'Ebre, de la qual som membres, i que tindrà lloc a partir de les 20 hores al Castell de la Suda de la veïna ciutat de Tortosa. Convidem els campredonencs i les campredonenques, i la resta d'ebrencs i ebrenques, a participar en un acte festiu-reivindicatiu que està consolidant-se any rera any.
A les 22 hores, la secció local d'ERC organitzem enguany el tradicional sopar de la federació ebrenca d'ERC, que tindrà lloc a l'hotel-restaurant l'Ardiaca del nostre poble. És una fita important per als independentistes campredonencs, en un moment d'eufòria amb l'aprovació per part del govern català de l'Entitat municipal de Campredó, que ens obre noves possibilitats com a poble.
Dissabte 11 de setembre, també participarem en el vermut popular que organitza la secció tortosina d'ERC, enguany a la zona de Ferreries, a partir de les 12 hores. Un acte ja consolidat, cada any canviant d'ubicació, que demostra el progrés d'ERC al municipi tortosí.
Després assistirem a la conferència institucional que organitza el Consell Assessor de Campredó en motiu de la diada. És el primer cop que té lloc aquesta celebració, i ens en congratulem. Comptarà amb la presència de Neus Arasa, campredonenca i llicenciada en història de l'art per la universitat de Lleida, amb la qual vaig coordinar far uns anys el llibre d'història Campredó orígens i actualitat.
A les 14 hores, participarem activament en la fideuà popular que organitza l'Associació Campredó jove, que comptarà amb parlaments i actuació de grallers. Felicitem els amics de Campredó jove per aquesta iniciativa festiva i patriòtica, i continuarem col·laborant amb ells en multitud d'activitats ja que estem en el mateix vaixell campredonenc: cultura, festa, país, bona relació entre associacions, amistat personal...
Val a dir que hem tirat endavant la campanya Penja l'estelada a Campredó per l'11 de setembre, i hem obert un grup del feisbuc al respecte. És important que davant de tota l'activitat catalana al voltant de l'11 de setembre al nostre poble quedi reflectida pels colors de la senyera amb l'estel roig regnant...
Durant aquests dies recordarem la figura de Josep Oliver de Boteller, comte de Campredó, que va morir en la històrica data de l'11 de setembre de 1914 mentre defensava la ciutat de Barcelona de la invasió de les tropes borbòniques del nefast Felip V, exemple de rei espanyol.
L'oferta reivindicativa d'aquesta diada nacional també passa per l'acte institucional que organitza la delegació del govern a les Terres de l'Ebre, que tindrà lloc divendres dia 10 a les 19 hores, a la qual també assistirem els membres de Soldevila. El dia 11, a les 10.30, també hi ha una interessant conferència institucional a l'emd de Jesús, que impartirà l'amiga Mònica Sales, llicenciada en filologia catalana per la URV i especialista en folclore. I, per suposat, també se celebrarà la tradicional penjada de l'estelada al cim de Caro per part de la secció local d'ERC de Roquetes. Un acte al qual assistim cada any, però que aquest any ens serà difícil ja que no podem estar a dos llocs al mateix moment. A la tarda, pensem assistir a la penjada de bandera al pont d'Amposta que organitza l'ajuntament, i després a veure la ballada de sardanes a la plaça del mercat. També hi ha nombroses activitats reivindicatives a Deltebre, Alcanar i Amposta, organitzades per grups independentistes com Maulets o el Casal Aixumara. Al web de la Comissió 11 de setembre i al del Casal Panxampla podeu trobar tota la informació al respecte.
Tot un seguit d'actes per reivindicar els Països Catalans com a nació i per consolidar la nostra identitat...
Visca els Països Catalans lliures!!!
No som 4 provÃncies. (Daniela Grau, Catalunya del Nord) __ BIC 1873
Internacionalitzem la nostra problemàtica: no som 4 províncies
Aquest és el meu pensament més profund i més intens, la meva convicció i us prego divulgar-lo si hi esteu d'acord, perquè és el fruit no sols de la nostra experiència recent al nord havent comprovat com es portaven els pseudonacionalistes catalans a les acaballes del franquisme que no van dubtar acceptar la constitució espanyola per tenir una engruna de poder , quan un refús pacifista hauria tingut molt ressò a Europa... sinó també és fruit de l'analisi de la nostra història: els representants del poder al Principat als segles anteriors no van dubtar lliurar els catalans dels Comtats reiterades vegades als botxions francesos, en lloc de fer pinya, sense adonar-se que així perdien forces i acabarien ells també arrasats del mapa...
Penso que la presència d'en Guia com a representant del País Valencià a l 'acte de Sabadell va ser un encert així com les seves recomnacions que són les meves i les de tota la "perifèrie": en cap cas deixar de mencionar i justificar la nació sencera.
patriòticament
Daniela Grau
-------------------
Reivindicar la nació de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó i a l'Alguer.
Tots els qui reivindiquem un estat català propi, sense alhora mencionar que Catalunya és una nació partida i colonitzada per dos estats opressors europeus, perpetuen la mentida dels opressors: fer creure que Catalunya és una regió d' Espanya.
No podem a la vegada demanar un estat propi i continuar sent políticament correctes, és a dir fent autocensura per tal d'agradar més. Aquest comportament ens ha sempre d'entrada subjectats a l'enemic. Parlem molt de dignitat però no podem ser dignes quan tergiversem la veritat, quan ens portem com a esclaus amordassats.
El plantejament de la problemàtica nacional - és a dir la denuncia de l'explotació nacional tant pel que fa al territori dins l'estat francès (el més pobre de França amb l'índex d'atur més elevat) com als dins l'estat espanyol - no és només un plantejament ètic, de respecte de la memòria històrica, de fidelitat a les arrels, de complaença a una minoria, la dels pocs catalans no colonitzats, ans al contrari és un plantejament pragmàtic. Ens podem permetre el luxe d'amagar la veritat quan la nostra supervivènvia com a nació europea està tan amenaçada?
Hem de dir la veritat per tres raons fonamentals: d'una banda per convèncer la resta d'europeus de l' existència de la nació, d'altra banda per obtenir l'ajuda de les altres nacions europees que malden per tenir un estat propi, per fi per donar coratge i orgull als nostres propis compatriotes, que ignoren en general fins als límits del nostre propi territori.
Europa està conscient des de fa decennis dels problemes de les regions transfrontereres i més o menys intenta trobar-hi solucions i donar pressupostos de desenvolupament. Però li falta fer el pas següent: reconèixer que molts problemes regionals transfronterers oculten de fet problemes nacionals i que concedir diners a regions que no tenen una existència legal (com la Catalunya del Nord sotmesa al doble colonialisme al de París i al de Montpeller) l i que doncs no poden autoadministrar-se en tota llibertat, és posar un pegat en un banc.
A Europa només se sap que Catalunya és una regió d'Espanya i que per tant com a màxim ha de reivindicar més autonomia. Com convencer-los que no som una regió d'Espanya, que volem un estat propi, si no els informem d'entrada que som una nació esquarterada, doblament oprimida des de fa tres segles?
A més plantejar la doble opressió nacional per part de l'estat francès i l'estat espanyol i divulgar-ho a nivell internacional fa dels bascos, dels bretons, dels alsacians, dels corsos, i de la llarga llista dels colonitzats per França ultramar que ho veuen i ho senten a les teles i a internet, uns aliats potencials...
Exposar la causa pròpia tot i defensant a la vegada la causa dels altres no és sumar més forces? No és a reforçar la credibilitat que es vol aconseguir? Com s'explica que nosaltres catalans ens glorifiquem tant de ser universalistes per defensar la pau i fer ajudes humanitàries a tot arreu, no en som gens per a defensar la pròpia causa? Com és que preferim minimitzar-la, diluir-la, quedar dins un marc provincialista, en lloc de ser els portaveus dels pobles colonitzats arreu i més particularment dins una Europa autosatisfeta que es creu democràtica?
Una raó nogensmenys important de plantejar la problemàtica nacional, sempre il·lustrada pel mapa dels Països Catalans amb noms de totes les ciutats puntals, és enfortir la consciència nacional, l'autoestima, el coneixement propi dels catalans colonitzats que en saben tan poc com els forasters del propi país. Com ha de saber un català del Nord que té una història pròpia, una llengua mil·lenària, que pertany a una nació i que doncs pot aspirar a un estat propi si ni tan sols ha vist mai un mapa dels Països Catalans i si els representants catalans a les instàncies europees no tenen els collons de divulgar-lo públicament? .
Tant en Pau Casals com l'Oscar Ribes van saber aprofitar l'avinentesa d'un discurs a escala mundial per a al·ludir a l 'existencia de tots els Països Catalans. Ells la van situar fa decennis en un pla cultural i lingüístic ; ara a Europa és el moment de denunciar els colonialismes interiors, el negacionisme pel que fa a l'existència de nacions partides per falses fronteres, víctimes de genocides identitaris ocultats....
No precisar quins són els territoris de la nació catalana és perpetuar la traïció del govern d'en Pujol que afirmava en rètols penjats a l'Alt Empordà: "som una nació, som 6 milions" com si Catalunya comencés a la Jonquera. Nosaltres els exclosos, catalans del Nord, mallorquins, valencians, andorrans, algheresos no podem permetre que s' oculti la catalanitat compartida per raons pretesament pragmàtiques.
El vertader pragmatisme al segle xx és fer discursos desalienadors, és posar fi a tres segles i mig de colonització, és convèncer-nos que ens han formatat per amagar el cap sota l'ala, per pidolar, per acontentar-nos de reivindicacions minimalistes (constitució espanyola, amnistia als botxins franquistes, estatutet derrotat ja mig segle abans, i... ara: nació limitada a les 4 províncies).
El vertader pragmatisme és trencar amb l'autocensura colonial, és difondre les legítimes raons del nostre combat, és desalieanar el nostre poble.
Daniela Grau Humbert
Consellera de Catalunya Acció
Catalunya del Nord
(Fotografia adjunta: Daniela Grau, Catalunya del Nord)
I ara què?
No cal insistir que, des de qualsevol òptica de l'independentisme, és del tot inacceptable un procés adreçat a acomodar la nació catalana —tota o part— dins l'Estat espanyol. El projecte del nou Estatut de Catalunya —referit al Principat— va respondre a l'intent de trobar una fórmula per a endolcir l'opressió nacional i per intentar demostrar que l'Estat espanyol té la capacitat d'esdevenir un estat democràtic. El resultat va ser demolidor, perquè si alguna cosa es va demostrar va ser just el contrari.
- Comentaris: 8
Herois Pau Casals i JoaquÃn Soler Serrano
OpinióLA COLUMNA
Herois
Que em perdonin en Messi, en Nadal i en Contador i que no m'ho tinguin en compte en Montilla, en Mas i en Puigcercós. I, sobretot, que m'ho passi per alt el Capitán Trueno, però, de fa temps, si haig de pensar en herois només em ve al cap la figura menuda, fràgil, d'un vellet tossut. És un músic del Vendrell que, malgrat haver viscut tants anys, va tenir la dissort de morir abans de Franco i no poder, ni voler, doncs, tornar a la seva preciosa casa a la platja de Sant Salvador. Ningú com ell em fa sentir tan content i orgullós de ser català. Hi ha en el mestre Pau Casals tots els ingredients de la figura heroica. La seva vida afina la sensibilitat i transmet inspiració: l'heroi, armat amb l'arqueta i el violoncel, projecta tot el potencial de les conviccions i la coherència. Talent i treball, vocació i voluntat, bondat i fermesa. El magnífic Estimat doctor/Admirat mestre: l'esperit d'una amistat en 79 cartes recull la correspondència de Casals i el doctor Trueta de 1939 a 1973, un autèntic manual de civilitat catalana i d'excel·lència professional. Hi ressonen qüestions que encara il·luminen el nostre present. Ara, hi ha un fragment que, llegit avui, projecta una llum inquietant. Casals es refereix a l'Orfeó Català que havia actuat al Palau de la Generalitat davant Franco el 1949 i va actuar a Madrid el 1950: “Per primera vegada en 15 anys, he rebut de l'Orfeó un mot de salutació o de cortesia. En Millet, el seu director, m'ha escrit, no per demostrar cap mena d'adhesió o simpatia per la meva actitud (es refereix a no actuar a cap país que reconegui Franco) sinó per a anunciar-me els pròxims concerts de l'Orfeó a París, preparació, probablement, per a demanar-me quelcom: conegut procediment del catalaníssim Orfeó [...] No puc oblidar la baixesa de la visita de l'Orfeó a Madrid que constitueix un insult a Catalunya [...] No us estranyarà, doncs, que us digui que de cap manera puc participar en res de l'Orfeó, deplorant-ho profundament”.
Darrera actualització ( Diumenge, 5 de setembre del 2010 02:00 )
Publicat a
- El Punt Barcelona 05-09-2010 Pàgina 56
- El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 05-09-2010 Pàgina 56
- El Punt Comarques Gironines 05-09-2010 Pàgina 64
Als 91 ANYS
Mor el periodista Joaquín Soler Serrano
El veterà professional, recordat per les entrevistes en profunditat a la televisió, va ser una de les veus més importants de la ràdio espanyola
L'històric periodista Joaquín Soler Serrano ha mort aquest dimarts a les 15 hores, segons han informat fonts de la Cadena SER-Ràdio Barcelona, que han afegit que el cos ha estat traslladat al tanatori de Sant Just Desvern (Baix Llobregat).
Joaquín Soler Serrano, el 2003. QUIM ROSER
Soler Serrano entrevista Borges. YOUTUBE
Soler Serrano va néixer a Múrcia el 19 d'agost de 1919 però va desenvolupar la seva carrera professional majoritàriament a Barcelona. Serà recordat en bona part per les entrevistes i pel seguiment de les riuades que el 1962 van afectar molts municipis del Vallès i de la campanya solidària que va liderar per ajudar els damnificats.
Amplis reconeixements
Joaquín Soler Serrano va ser una de les veus més importants de la ràdio espanyola, com demostren els reconeixements rebuts, com el Premio Nacional de Radiodifusión 1961 i cinc premis Ondas, els anys 1955, 1959, 1962, 1976 i 1999.
La seva carrera va començar a Ràdio Nacional d'Espanya el 1939 a la capital catalana, on va arribar a ser redactor en cap. Després va passar a Ràdio Espanya de Barcelona (EAJ 15) on va estar al capdavant de programes com Lo mejor del mundo, Blanco y Negro, La samba, ¡caramba!, Feria de canciones, Reír es vivir i ¡Qué rico Mambo!
Ondas especial el 1962, l'any de les riuades
El 1962, quan les riuades van començar a castigar molts municipis vallesans, la seva veu va demanar insistentment des de la ràdio ajuda per a tots els damnificats i va liderar una campanya solidària que va aconseguir recaptar una important quantitat econòmica per a aquella època per pal·liar les conseqüències, cosa que li va valer un Ondas especial.
Després de 16 anys va decidir traslladar-se a Veneçuela, on va estar residint durant dos anys i treballant a la televisió, però va decidir tornar a terres catalanes i es va incorporar a Ràdio Barcelona i la Cadena SER, on va fer programes com Caspe 6...¡en órbita! i ¡Esto es... radio!
Aquest últim programa li va permetre entrar en contacte amb col·laboradors com l'escriptor Camilo José Cela i el periodista Manuel del Arco. També va donar a conèixer grans cantants, que més tard van obtenir un gran reconeixement, com Joan Manuel Serrat, el Dúo Dinámico i Los Sirex, en el seu programa El gran show de las 2.
Entrevistes a grans personalitats
No es va limitar a la ràdio i va començar la seva aventura televisiva el 1960 amb el magazín Carrusel a Televisió Espanyola (TVE). Més tard va seguir amb altres espais com No me diga usted sí, no me diga usted no i Perfiles.
Però un dels seus treballs més destacats va ser el programa A fondo, gràcies al qual també serà recordat per la seva manera de fer entrevistes i que suposa una important hemeroteca de grans personalitats als anys 70.
Alguns dels que van respondre les preguntes de Serrano van ser Octavio Paz, Josep Pla, Salvador Dalí, Bernardo Bertolucci, Rafael Alberti, Julio Cortázar i Antonio Gala.
EL MEU COMENTARI:
En Pau Casals va ser sempre conseqüent amb les seves idees, tot i amb el risc de la seva salut (negar-se durant tants anys a actuar enlloc perquè la dictadura del general Franco hi havia estat reconeguda podia deixar-li sense calers), però va ser coherent amb allò que hi pensava. Per això, a més de ser un geni de la música admirat i respectat arreu del món, va ser un heroi quotidià dels que ara ja no en resten gairebé.
I el meu condol a la família del Joaquín Soler Serrano, un periodista que quan entrevistava algú, sigui qui sigui, sempre tenia el màxim respecte a aquella persona, ben al contrari dels anomenats periodistes actuals que escorxen els entrevistats als programes de la tele-porqueria.
La pometa mossegada
Aquest cap de setmana, dissabte, s'ha inaugurat a Barcelona la primera botiga Apple de Catalunya i d'Espanya.
Under the bridge - Red hot chilli peppers
- Comentaris: 2
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Literatura catalana moderna - Illes
Miquel López CrespÃ
Dietaris i llibres de memòries d'autors mallorquins
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- BerguedÃ
- Capcir
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Baix Vinalopó
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- L'Alt Palà ncia
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
