Anuncis que em posen nerviós (24: el de Viakal)

• jordicc
• enllaç permanent
• Personal
• dijous, 9 de setembre de 2010 | 23:56h

L'escena.

Una casa, un xic i dues xiques. Una trucada. Arriba, sense avís, la mare d'ell. Toca zafarrancho. Elles se'n van a netejar el lavabo, però no usen el producte adequat per treure les tacotes que deixa la calç. Sort que el noi, que està al dia de tot, els ensenya Viakal, que deixa tot lluent. La mare, satisfeta de com de polit és el seu nen.

El missatge.

Doncs això: Viakal neteja millor que altres productes, cosa que sap fins i tot el més tarambana dels joves que viuen "independents".

Per què em posa nerviós?

Quan s'anuncia l'arribada de la senyora, elles s'han de posar a fregar la pica del lavabo, però és ell qui els ha de dir quin producte és l'adequat. O sigui, a sobre de servils, tontes. Un masclisme poc subtil i sorprenent en la publicitat d'avui en dia s'ha colat en aquest anunci. Després està l'actitud de la senyora: anar a visitar el fillet per entrar al lavabo, passar el dit per tot arreu i comprovar, cosa estranya, que tot està incòlume. Ai, les mares tafaneres! Hi ha un anunci semblant que també posa bastant nerviós: el d'aquella mare que descobreix la nevera del noi plena de no-sé-quina-mena-de-suc i es lamenta de que "ja no em necessites". No cal que pateixi, senyora. Tots necessitem la mare, sempre.

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

NOU CURS

• aka61
• enllaç permanent
• dijous, 9 de setembre de 2010 | 23:46h

Setembre, 2010. Comença un nou curs polític i educatiu

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Uns dies a Egipte (5): les postes de sol al Nil

• antonicasals
• enllaç permanent
• Egipte
• dijous, 9 de setembre de 2010 | 23:33h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Porto

• rginer
• enllaç permanent
• Viatges de joventut
• dijous, 9 de setembre de 2010 | 23:04h

Reconec que m'agrada i molt el ví de Porto, i el meu amic Joao ho sap. Quan vé a Barcelona sempre em porta una botella de ví de Porto especial, d'anyada. És un plaer i un moment de felicitat beure una copeta d'aquest ví abans de dinar o sopar.

Porto, és la ciutat que més m'agrada de Portugal. Decadent, barris vells, carrers costeruts i de sobte tot s'obre davant el riu Douro. Una bellesa.
En un petit restaurant recordo un dinar esplèndid ( res de bacallà), corball. En mengen molt a Portugal i és el meu preferit. A més el peixater del barri quan porta corballs, i dels grans, sempre em treu de la part del nas del peix, unes petites peces de nacre. Pots fer-ne un braçalet o un collaret.

El restaurant d'un carrer petit i estret, costerut, era tot just al finestral on es podia veure el Douro. La taula i les cadires no estàven en un lloc gaire segur ni còmode, al mateix carrer, sí el costerut, però el corvall amb patates va ser deliciós, i abans una copeta de vi de Porto.

També vaig tafanejar i molt les botigues i els mercats. Encara tinc a casa tovalloles, plats i llençols comprats en una botiga tipus 'La Puntual' . En aquells anys no havía problemes per omplir la maleta i recollir la tarjeta d'embarcament ....
Els taulellets de l'estació de tren és una de les visites obligades, de color blau i una preciositat.
Poca cosa més per visitar; recordo un castell, un parc, però el que més recordo són els barris vells, els carrers estrets, el barri de les prostitutes on veníen els homes de la veïna Galícia a passar-s'ho bé i secretament, encara que en Joao em deia que eren molt conegudes aquestes excursions. Els cafès,  cambrers servicials i una decoració vella, vella, pero plàcida. Prendre un cafè o una copeta de Porto, observar, llegir el diari o un llibre, fer tertúlia amb en Joao. Sempre m'he avergonyit de no saber parlar encara que fos una mica de portuguès; ells en canvi et parlen el castellà sense problemes, o l'anglès, o l'alemany. Sempre he pensat la sort que van tenir quan es van independitzar del Reino de Castilla !!

Van voler modernitzar Porto i no ho sé si ho han aconseguit. En Joao sempre em diu que no, que continúa éssent una ciutat oblidada, de segona categoria, perdedora, però ell se l'estima i jo també. Un dia he d'anar per Sant Joan; és el seu Sant Patró i organitzen unes revetlles divertides i espectaculars i cal regalar una alfàbrega per tenir sort al llarg de l'any.

Dedicat a un amic blocaire que  m'ha fet recordar Porto i espero que les fotografíes li agradin. La de l'apunt, per fer-la cal pujar dalt de tot del pont que travessa el Douro i segons en Joao va ser construït per el mateix senyor Eiffel !!
En l'arxiu un carreró del vell Porto.

• Arxius: *Carrer costerut
• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article

La influència del procés català en l'alto-el-foc d'ETA

• jrenyer
• enllaç permanent
• Entrevistes
• dijous, 9 de setembre de 2010 | 23:00h

Vilaweb va reproduir dimarts passat unes declaracions meves sobre la influència del procés català en l'alto-el-foc d'ETA que complementen les respostes a l'entrevista que sobre el mateix tema va publicar ahir el digital www.tarragona21.cat.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Buscant caragols un dia de pluja

• marco
• enllaç permanent
• La Terra
• dijous, 9 de setembre de 2010 | 22:36h

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article

L'aljub blanc

• vicentmontesinos
• enllaç permanent
• racons
• dijous, 9 de setembre de 2010 | 21:49h

Hi ha camins per recórrer tranquílament i sense presa per La Concòrdia. Es pot començar des de l'aljub blanc (rotonda de la carretera d'Alcubles) i seguir els recorreguts marcats.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Supremacisme lingüístic espanyol

• cucarella
• enllaç permanent
• De política però linguïstica
• dijous, 9 de setembre de 2010 | 21:25h

Aquests dies d’estiu ha aparegut en escena un altre grup contrari, per no dir enemic, de la recuperació del nostre català: l’Asociación Nacional por la Libertad Lingüística. No obstant el nom aparent que no ningú no en faça una lectura de democratisme ingenu: el seu concepte de la llibertat és restringit; només abasta la «libertad lingüística» dels castellanoparlants. En conseqüència, això que reclamen no té res a veure amb la llibertat, menys encara amb la democràcia o la justícia. De fet, són continuadors d’aquella antiga croada que ha intentat durant segles imposar el castellà en terres valencianes «por justo derecho de conquista». Durant més de tres-cents anys s’ha practicat una persecució salvatge contra les llengües no castellanes. S’han promulgat, fins i tot s’han fet complir violentament, centenars de lleis contra el nostre català. He dit centenars, i algunes encara vigents. La croada ha estat tan brutal que en algunes poblacions del País Valencià, com ara Alacant, han aconseguit eliminar la llengua autòctona dels seus carrers, i en moltes altres poblacions, entre les quals el Cap i Casal, hi recula a camallades. No ha estat un procés gens pacífic. Ni democràtic. Ha estat una imposició per la força d’un poble vencedor contra un poble vençut.

Quan un poble és espoliat per un altre, l’única manera de refer el mal infligit és que el lladre retorne allò que han pres indegudament. No s’hi val a voler considerar dret o propietat allò que s’ha aconseguit mitjançant actes injustos i de violència. En democràcia, per justícia, cal restituir a les víctimes allò que els ha estat arrabassat. En el nostre cas, el que és de justícia democràtica és retornar als territoris històrics catalanoparlants del País Valencià la normalitat lingüística que els ha estat arrabassada.

Estic convençut que els membres d’aqueixa associació si han de viure a París, Londres o Berlín no dubtaran a aprendre la llengua del país que els acull, no s’hi oposaran en nom de cap «libertad». Per què, en canvi, rebutgen i menyspreen el nostre català? Per què, si viuen entre nosaltres, no volen que ni ells ni els seus fills coneguen la nostra llengua? I si els qui s’oposen són gent del nostre país, la sociolingüística defineix prou clarament la seua actitud: autoodi.

El seu comportament obeeix a un convenciment de superioritat lingüística. Segons el seu pensar hi ha llengües superiors i inferiors. Consideren l’espanyol idioma superior al nostre català. Per a ells, les llengües inferiors –«regionales»– només poden existir com a llengua del poble baix, llengua de «gueto», i jutgen lícit i legítim afavorir la seua desaparició –aniquilació– en favor de la llengua superior. Expressen, per tant, una ideologia de clar supremacisme lingüístic. «En España, en español», «Hablad en cristiano».

Cal lamentar la «comprensió» amb què les societats dites democràtiques observen les accions del supremacisme lingüístic. França, per exemple, pràcticament ha reeixit a exterminar impunement –dic exterminar– les llengües no franceses com el bretó, l’occità, el basc o el nostre català. Heus ací, doncs, la terrible contradicció: es rebutja el supremacisme racial que a Sudàfrica es deia apartheid o als Estats Units segregacionisme, es bandeja enèrgicament el nazisme, màxim i sagnant exponent d’un altre supremacisme racial que va sentenciar milions de persones a la mort; però es tolera aquesta altra expressió de racisme, de xenofòbia, que representa el supremacisme lingüístic. Aqueixa associació, doncs, quan diu «libertad lingüística» insisteix en la secular imposició del castellà. Durant segles ha estat per «derecho de conquista», i per execrable i injustificable xenofòbia.

• Comentaris: 10
• Vull llegir la resta de l'article

Penya "Cortada" (Xelva) II

• vicentmontesinos
• enllaç permanent
• racons
• dijous, 9 de setembre de 2010 | 21:21h

Un mes abans de la visita amb el meu fill els túnels de la Penya "Cortada" estaven plens d'aigua de les pluges recents. Potser Rita i Camps voldrien fer un transvasament?

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Federalisme

• xavierdiez
• enllaç permanent
• Història
• dijous, 9 de setembre de 2010 | 21:08h

M'ha agradat molt llegir avui l'editorial de Vicent Partal sobre l'acepció del federalisme formulada sense manies per Joan Herrera. Trobo un encert especular sobre el sentit profund d'una paraula tan gastada i un contingut que, des d'una concepció estreta de la política, s'ha desdibuixat. Estem massa habituats a emprar les paraules sense cap consideració per la seva significança primigènia, pels seus orígens històrics, i per la intencionalitat de qui les va cisellar. I és de justícia, en aquest sentit, esmentar a qui la va formular en la seva manera més completa; la gran figura de la política catalana i espanyola, i un dels noms més esborrats de l'escena pública: Francesc Pi i Margall.
Pi i Margall, a bastament analitzat per un altre dels historiadors enviats injustament a l'ostracisme acadèmic pels marxistes de via estreta, Antoni Jutglar, fou qui va atorgar significança profunda al terme federalista. Des del mutu coneixement i influència amb Pierre-Joseph Proudhon, va entendre la paraula com a la supressió d'un poder autoritari, herència de les velles monarquies absolutistes, a fi de retornar-lo al seu legítim dipositari: el poble organitzat col·lectivament, amb capacitat de decidir sobre els seus afers de manera directa.

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article