Una vegada Luis Carlos Pardo, un científic del departament de física i enginyeria nuclear de la UPC, em va deixar perplex. Parlàvem al seu despatx de la Diagonal sobre materials sobre els quals ell investiga, materials que serien sòlids i líquids alhora, i jo no eixia de la sorpresa davant el que podia fer amb aquests materials, fins i tot davant el concepte mateix. Així que supose que per desconcertar-me més encara em va acostar a la finestra que donava al carrer. “La veus?”, em va preguntar. “Doncs és líquida!”, em va dir. Segons ell, i me'l crec, el vidre és un líquid que es mou tan a poc a poc que nosaltres l'apreciem com a sòlid. I recorde bé que em va dir “apreciem”.

Aquell matí vaig sumar la perplexitat del vidre líquid a altres perplexitats científiques que fa anys que m'acacen. Com ara allò que mirant els estels en realitat veus el seu passat i no el present. O, encara ahir, que foradant un llac gegantesc de l'Antàrtida en realitat estarem donant un cop d'ull a com era el món vint milions d'anys enrere. Que no és cap cosa fútil, ans al contrari. Coses que, al cap i a la fi, el que fan és demostrar les limitacions del nostre coneixement: ens hem acostumat a mirar una realitat com la realitat. Això passa perquè els nostres ulls ens diuen coses i ens fan apreciar un món que no necessàriament és com ens pensem. I si bé és cert que els científics ja s'encarreguen de tant en tant d'anar-nos-ho aclarint, cal reconèixer també que hi ha una via més directa encara cap a la comprensió, que és la de l'art.

L'Antoni Tàpies, això ho explicava gràficament quan parlava d'“aquell espai que hi ha rere els ulls” com a font de la seua apassionant mirada. Ell no mirava amb els ulls com nosaltres, i era exactament això el que el feia genial i impossible d'igualar.

Entristit com estic per la mort de Tàpies, i agraït com estic per la seua vida, potser per això m'han vingut al cap en Pardo i els seus materials que poden ser líquids i sòlids alhora. Espais de frontera com els que Tàpies va explorar de forma persistent al llarg de la seua apassionant vida.



Ací acaba l'article i ara la polèmica: 

Aquest matí m'han arribat diversos correus dient que això de que el vidre és líquid és fals. Un dels meus corresponsals més persistents, el Viktor Bautista, ho defineix dient que això és un mite: 'Pel poc que en sé és un sòlid amorf. O sigui, no cristal·lí, però sòlid. I que això que els vidres de les finestres flueix i es fa més gruixut a la part de baix és fals'.

Jo només sé el que em va explicar Pardo un matí que hi vam ser al seu laboratori gravant una entrevista que va ser la base d'aquest vídeo -els meus coneixements científics no donen per a tant. Però certament ara estic ja intrigat sobre la qüestió. Si en sabeu més...