A la vora de l'Ebre és un restaurant especialitzat en cuina tradicional del Delta que es troba al carrer Barcelona, a la ciutat de Tarragona.

La banca vaticana pot haver evadit una 180 milions d'euros cap a alemanya, mitjançant la transferència de les seves activitats bancàries cap a aquest país, ja que ha deixat de ser client dels bancs italians.
El cas està sota investigació de la fiscalia de Roma des de fa un parell d'anys. Hi ha quatre sacerdots investigats.

Lo Ior porta 180 milioni via d'Italia   

Lo Ior abbandona le banche italiane 

Prop de 150 professores, mestres, mares i pares d'alumnes de la comunitat educativa del Camp s'han trobat avui a l'Escola Abril de la Canonja, una de les quatre escoles en lluita que volen tancar en aquestes comarques, per tal de veure's les cares i tancar-se el centre per passar-hi la nit. Es tracta d'una mobilització que ha sortit a partir d'assemblees populars que s'han desenvolupat al Camp durent les darreres setmanes.
Després d'explicar la situació i les amenaces de tancament de l'escola per part d'una mare, ha començat l'assemblea, que ha decidit una sèrie de propostes per estendre la lluita per una escola pública digna i sense retallades. S'hi han explicat les situacions de diversos centres que ja han fet mobilitzacions com talls de carretera, assemblees, redacció de cartes explicant la situació a les famílies...
A l'assemblea s'ha pres la decisió de sumar propostes. Així, s'intentarà portar la samarreta groga contra les retallades els dimecres; dimarts que ve dia 14 de febrer l'assemblea se sumarà a la manifestació que es fa a Tarragona contra les retallades i després es farà una assemblea popular de l'ensenyament en un centre de Tarragona (l'Institut Martí Franquès); es penjaran pancartes a cada un dels centres amb la llegenda "Per una educació pública de qualitat"; i s'informarà de forma entenedora les famílies de les retallades que els nous pressupostos de la Generalitat inclouen.

El meu article d'avui a El Punt-Avui tractava sobre Tàpies, però enganxant-ho des d'una perspectiva, diguem-ne, científica.

L'article és aquest (i després explicaré la polèmica):

La realitat i això que tenim rere els ulls

Una vegada Luis Carlos Pardo, un científic del departament de física i enginyeria nuclear de la UPC, em va deixar perplex. Parlàvem al seu despatx de la Diagonal sobre materials sobre els quals ell investiga, materials que serien sòlids i líquids alhora, i jo no eixia de la sorpresa davant el que podia fer amb aquests materials, fins i tot davant el concepte mateix. Així que supose que per desconcertar-me més encara em va acostar a la finestra que donava al carrer. “La veus?”, em va preguntar. “Doncs és líquida!”, em va dir. Segons ell, i me'l crec, el vidre és un líquid que es mou tan a poc a poc que nosaltres l'apreciem com a sòlid. I recorde bé que em va dir “apreciem”.

Aquell matí vaig sumar la perplexitat del vidre líquid a altres perplexitats científiques que fa anys que m'acacen. Com ara allò que mirant els estels en realitat veus el seu passat i no el present. O, encara ahir, que foradant un llac gegantesc de l'Antàrtida en realitat estarem donant un cop d'ull a com era el món vint milions d'anys enrere. Que no és cap cosa fútil, ans al contrari. Coses que, al cap i a la fi, el que fan és demostrar les limitacions del nostre coneixement: ens hem acostumat a mirar una realitat com la realitat. Això passa perquè els nostres ulls ens diuen coses i ens fan apreciar un món que no necessàriament és com ens pensem. I si bé és cert que els científics ja s'encarreguen de tant en tant d'anar-nos-ho aclarint, cal reconèixer també que hi ha una via més directa encara cap a la comprensió, que és la de l'art.

L'Antoni Tàpies, això ho explicava gràficament quan parlava d'“aquell espai que hi ha rere els ulls” com a font de la seua apassionant mirada. Ell no mirava amb els ulls com nosaltres, i era exactament això el que el feia genial i impossible d'igualar.

Entristit com estic per la mort de Tàpies, i agraït com estic per la seua vida, potser per això m'han vingut al cap en Pardo i els seus materials que poden ser líquids i sòlids alhora. Espais de frontera com els que Tàpies va explorar de forma persistent al llarg de la seua apassionant vida.



Ací acaba l'article i ara la polèmica: 

Aquest matí m'han arribat diversos correus dient que això de que el vidre és líquid és fals. Un dels meus corresponsals més persistents, el Viktor Bautista, ho defineix dient que això és un mite: 'Pel poc que en sé és un sòlid amorf. O sigui, no cristal·lí, però sòlid. I que això que els vidres de les finestres flueix i es fa més gruixut a la part de baix és fals'.

Jo només sé el que em va explicar Pardo un matí que hi vam ser al seu laboratori gravant una entrevista que va ser la base d'aquest vídeo -els meus coneixements científics no donen per a tant. Però certament ara estic ja intrigat sobre la qüestió. Si en sabeu més...

Enèsima incidència ferroviària a Catalunya. Aquesta vegada, un accident a Mataró que ha deixat el conductor greu, diversos ferits, la capçalera d'un vagó destrossada i, m'imagino, un bon ensurt per la gent que ha presenciat tot plegat. No fa massa, van ser notícies els xocs en un túnel prop de l'estació del Clot, a Barcelona. Tampoc ha sigut una bona notícia la reducció de serveis a la línia de la Pobla de Segur, vitals per a la mobilitat d'una gent massa oblidada pels centres de decisió. I en la memòria de tots hi ha la tragicomèdia de rodalies quan les obres del TGV (AVE per alguns) ho van posar tot potes enlaire.

Però què passa amb els trens en aquest país? D'acord que hi ha una crisi econòmica que agreuja la ja tradicional insuficiència de les inversions en infraestructures ferroviàries, digueu-li línies noves, modernització del parc mòbil o seguretat. D'acord també que aquest país (i el veí també) ha mirat amb un cert reüll el tren i, en general el transport públic: fa "pobre" i encara fa "olor" de posguerra i, a més, tot quisqui vol tenir el darrer model d'automòbil, per fer-lo servir sempre i a tot arreu. D'acord que hi ha tots aquests condicionants, però sembla que hi hagi una mà negra, amagada en algun despatx desconegut, que mou els fils perquè els usuaris avorreixin definitivament el tren com a mitjà ràpid, còmode i eficient per moure's pel territori. Si no, no s'entenen tants inconvenients, tants retards, tantes incidències, tantes incomoditats... que fan que la gent els defugi i justificar així la seva eliminació (el tren, no la gent) amb la fal·làcia de que no és rendible.

En la línia de perjudicar tothom tant com sigui possible, n'hi ha alguns que sembla que hi vulguin col·laborar. Ara, els sindicats del metro i l'autobús barcelonins han convocat una vaga justament els dies del Mobile World Congress, potser l'esdeveniment més important de l'any a Barcelona. D'això se'n diu altura de mires, sí senyor.

Un dels objectius d'aquest blog és aportar idees per entendre que la constitució que els falangistes del PP adoren, fins i tot en un estat sense diversitat interna i sense la dinàmica multisecular dels esforços de la minoria més nombrosa d'imposar-se a les altres minories, conté uns dèficits antidemocràtics que la fan digna de ser substituïda. Però especialment sobre el fet que és el darrer intent dels franquistes per culminar l'annexió il·legal de Catalunya. Amb aquesta finalitat, cal reflexionar sobre aquells aspectes que més clarament propicien que els països castellans imposin la seva voluntat i el seu afany assimilacionista als països catalans i bascos.

En aquest post, suggereixo una reflexió sobre si un sistema pot ser democràtic sense respectar les minories. Proposo de fer un treball en quatre etapes: la de preparació, la simulació d'un sistema de presa de decisions com el que articula la constitució neofranquista del 78, la simulació d'un sistema de doble majoria com el que contenia la constitució de la república de Sèrbia i Montenegro que la UE els va imposar o com el que regeix els referèndums a Suïssa i, finalment, una valoració dels resultats.

Preparació: triarem a la classe una variable que la divideixi en dos grups desiguals i explicarem que simularem la necessitat que la majoria i la minoria pactin decisions relatives a les seves diferències. Per exemple, suposem que el 70% de l'alumnat vol jugar a futbol a l'hora del pati, el 30% al bàsquet i no es poden fer les dues coses al mateix temps. Aquest exemple pot ser tan bo com qualsevol altre que en la realitat pugui ser més complex (gent que vol jugar a d'altres coses...) perquè prenent en consideració només dos dels valors possibles ja resultarà complex de gestionar, més encara si imaginéssim un parlament molt més fragmentat. Aclarirem que en sessions consecutives simularem primer un sistema parlamentari hegemonista on el grup més fort pot imposar la seva voluntat als altres sense donar-los cap oportunitat i després un amb doble majoria que garanteixi que les minories se sentin representades en els acords majoritaris. Altres variables per plantejar un debat amb extrems antagònics i opcions de consens podríen ser el viatge d'estudis, el sistema operatiu per a l'aula informàtica, la pel·lícula en què es basarà l'obra de teatre del dia de St Jordi, el paradigma dietètic del menjador escolar, l'obligatorietat de fer catequesi en horari escolar, la llengua estrangera que s'aprendrà el curs vinent...

Primera simulació: requerirem que els dos grups facin les seves propostes de regulació de l'ús del pati i hem d'encoratjar una diversitat de propostes, tant les més extremistes com les més conciliadores, per totes dues bandes:

• a les hores de pati es podrà jugar a futbol tots els dies i mai a bàsquet
• a les hores de pati es podrà jugar a bàsquet tots els dies i mai a futbol
• a les hores de pati es podrà jugar a futbol dilluns, dimecres i divendres i a bàsquet els dimarts i els dijous
• a les hores de pati es podrà jugar a futbol els dies parells i a bàsquet els senars
• a les hores de pati es podrà jugar a bàsquet els dies de pluja
• a les hores de pati es podrà jugar a futbol els dies que hi hagi eclipsis

Un secretari hauria de prendre nota dels resultats de les successives votacions.

Segona simulació: posarem a votació les mateixes opcions, però per tal que un acord sigui adoptat caldrà que tingui doble majoria (majoria del total i majoria dins cadascun dels dos grups). Segurament caldran debats i negociacions per tal que alguna de les propostes atregui prou vots de tots dos grups com per ser aprovada; segurament hi haurà extremistes descontents de no poder passar el corró sobre els de l'altre subgrup, però també és possible que l'acord a què s'arribi tingui una majoria més ampla. De les votacions d'aquesta segona simulació, també caldria prendre'n nota.

Valoració dels resultats: en primer lloc, valorarem en quin dels dos sistemes ha calgut més clarament un diàleg entre les postures antagòniques; també hauríem de reflexionar sobre la viabilitat dels acords adoptats: quina possibilitat hi ha de conflictes en l'aplicació dels acords en la mesura que els que no s'hi senten representats conformen un cos compacte (cosa que passarà amb les víctimes del corró: si s'aprova que només es pot jugar a futbol o, per començar a connectar la metàfora amb el món real, si s'aprova que només una de les llengües serà oficial a tot l'estat, fins i tot fora del seu territori històric) i en quin cas els acords deixen més repartits els descontents (els extremistes que només volen futbol només es queixen quan no es juga a futbol; els extremistes del bàsquet a l'inrevés, però no sumen les seves queixes en el mateix moment). Si volem acabar connectant amb el món real, podríem llistar solucions al multilingüisme en diverses democràcies (Canadà: els ciutadans són monolingües i l'estat és bilingüe a tot el territori -els indígenes no es tenen en compte...-; Suïssa: cada cantó és monolingüe i els ciutadans que s'hi desplacen s'han d'adaptar; Finlàndia: tots els ciutadans aprenen finès i suec, encara que només el 4,5% de la població té el suec com a llengua materna) per contraposició al model neofranquista de dictadura lingüística dels castellanoparlants sobre tots els parlants de les altres llengües. Un cop llistades aquestes alternatives, podríem analitzar quines tenen possibilitats de triomfar en cadascun des dos sistemes de votació. Per acabar, caldria veure quina sortida té un sistema antihegemònic de presa de decisions amb doble majoria quan reiteradament no s'aconsegueix que cap de les alternatives obtingui doble majoria; podríem contrastar notícies sobre el rècord que Bèlgica ha establert de dies sense govern.

Emili Espinosa, nascut a València, al barri del Cabanyal, es va fer guàrdia civil de molt jove perquè li havien dit que tindria un sou segur i per a tota la vida. Casat amb una tortosina i amb dues filles petites, a la casa caserna un vivien els miraven malament perquè parlaven en català entre ells, tot i que l’Emili tenia una certa fama de bon investigador. De manera que, aprofitant una convocatòria dels Mossos d’Esquadra, extensiva a membres d’altres cossos de seguretat, s’hi va apuntar i ja el tenim a l’Escola de Policia de Catalunya fent el curs de reciclatge i posteriorment en diversos destins fins que s’instal·la, per ara, a Tarragona.
Les filles, Núria i Empar, s’han anat fent grans en tot aquest procés de canvis i se li han tornat independentistes. Això, a Espinosa, un home d’idees més aviat conservadores, no li importaria, si no fos perquè cada cop més es fiquen amb la seva feina, considerant-la un servei al poder i no als ciutadans, acusant els Mossos de practicar la repressió contra els moviments socials i populars i recordant-li l’origen tèrbol i botifler del cos al que pertany, que defineixen com a policia d’un govern titella al servei de l’estat opressor. Tot plegat la fa pensar algunes vegades que és com tenir l’enemic a casa. De fet, vol i dol, perquè si li haguessin sortit passotes, punquis o discotequeres, encara se sentiria pitjor.
A mesura que es fan grans, les filles van agafant camins diferents sense renunciar a les seves conviccions. Núria serà professora d’institut i tindrà problemes amb alguns col·legues botiflers per la seva aferrissada defensa del català. En la seva vida privada serà més convencional, aparellant-se amb un company de claustre. Empar, la petita, es tornarà ocupa i es vincularà a moviments antisistema. A Barcelona participarà en mogudes i manifestacions, on és coneguda per cridar l’eslògan: “Sense València, no hi ha independència”.
A la feina, Espinosa és bo, tot i els seus defectes: malparlat, individualista, i amb tendència a l’enfrontament amb els superiors, probablement la causa que no hagi ascendint més enllà de sotsinspector. També és molt intuïtiu, cosa que li ha comportat èxits però també algun fracàs, quan s’ha refiat massa del seu instint. Temps enrere s’havia mig enamorat d’una companya de feina, la caporal Pilar Surroca, però va reprimir l’impuls per evitar un conflicte familiar. 

D’Emili Espinosa s’ha dir que potser li falta un pèl més de cinisme per homologar-lo als models típics de la novel·la negra, tret propi que sembla que ha caigut bé i que l’ha fet un personatge estimat pels que l’han llegit, en els dos llibres que hi ha fins ara al mercat.

Quan parla, li agrada farcir el que diu amb paraules i frases fetes procedents de la saviesa popular que havia mamat de petit al País Valencià.
A qui no pot veure és als polítics professionals. Sempre li han semblat, la majoria d’ells, un aprofitats i una inútils que no serveixen per a res més.
I, pel que fa als seus problemes familiars, confia més en el seny de la Cinta, la seva dona, que no pas en el criteri propi, poc propens als matisos.
La dona és des de sempre la mediadora entre ell i les filles. Els coneix molt bé a tots tres i sap quan ha d’intervenir per evitat mals majors, com ara que ell aixequi la mà (no ho ha fet mai, fora de la feina) o que les nenes se’n vagin de casa. En qualsevol cas, això darrer no ho podran evitar i es quedaran sols, ell i la seva dona, amb la síndrome del niu buit i en un moment difícil per a tots dos. La Cinta, que comença a notar els efectes de la premenopausa, buscarà fora de casa, en una escola d’adults i en un gimnàs, altres al·licients per seguir viva i activa.

Les raons que m’han mogut a donar vida a aquests personatges en novel·les policíaques són, en principi, les de quasi tots els conreadors catalans del gènere. Sempre m’ha agradat llegir-ne i és una manera tan bona com una altra de servir la llengua. Però també, perquè amagar-ho, per la meva formació insuficient en el terreny de l’alta cultura, que no em permet escriure obres de més tonatge literari, com diria Manuel de Pedrolo.
D’altra banda, en un context quasi exclusivament format per autors estrangers, amb escenaris i protagonistes molt allunyats de la nostra quotidianitat, em sembla una aportació necessària que hi hagi personatges propers amb els quals ens puguem sentir identificats, que els preocupin les mateixes coses que a nosaltres i es moguin per paisatges coneguts.
I també em sembla important que en aquest tipus de literatura, o de subliteratura, si voleu, hi aparegui sense complexos tot l’àmbit nacional dels Països Catalans. Per desgràcia, aquest és un aspecte descuidat en altres autors del gènere, de Barcelona, de València o de Palma. En el cas d’Espinosa, sense que ni ell mateix se n’adoni, ho viu de la manera més natural. I ja no diguem les seves filles, que en fan militància activa!

He escrit, fins ara, aquestes tres novel·les:

La taca negra. Aquí Espinosa malda per dur a la presó els caps d’una xarxa de prostitució procedent de l'Europa oriental que opera a la costa tarragonina. També hi estan implicats un magnat rus de les finances i un destacat polític local. La novel·la culmina amb un final obert i sorprenent.

El vi fa sang. Arran d’una mort misteriosa, el nostre policia ha de bregar contra odis acadèmics, complicitats sospitoses i malfactors infiltrats en empreses de seguretat, en un context en el que el conreu ecològic i l’estudi del vi xoquen amb la poderosa indústria química tarragonina.

Dur de pair. En aquesta obra, que sortirà molt aviat també editada per Meteora, es veu embolicat en una història familiar d’abusos sexuals que acaba dramàticament, mentre ha de resoldre un cas de tràfic de drogues també amb seqüela tràgica, alhora que la seva pròpia família fa aigües per tot arreu.

(Considereu aquest escrit la meva modesta aportació a la setmana de la BCNegra)